De cop i volta, després d'acabar-se la pel·lícula, va irrompre durant ven bé un minut un aplaudiment generalizat a la sala 4 del cinema Aribau "Multicines" a Barcelona, s'escoltava de fons el "Cant de la Senyera" (que alguna àvia cantava emocionada), i els espectadors es resistien a marxar d'aquella sala, es respirava descolonització, em refereixo a l'essencial descolonització mental; per uns moments aquella gent se sentien orgullosos de ser catalans i catalanes, i no dubtaven que l'única solució que hi ha per superar el trauma nacional que pateix aquest país, és la independència. Ens ho acabava de dir l'avi de Catalunya, ens ho acabava de dir el Coronel Macià.

Des de Catalunya Acció, recomanem aquest film de temàtica històrica, on es pot comprendre i copsar la trajectòria del polític més carismàtic i important de la Catalunya contemporània. Se'n pot extreure una anàlisi prou significativa de la trajectòria de Macià plasmada en la pel·lícula, car mostra una similitud extraordinària amb la trajectòria històrica del catalanisme polític, entestat a canviar Espanya, tossut a fer-se entendre a base de pedagogia, decidit a mostrar una actitud victimista i de peix al cove com a estratègia per aconseguir llurs reivindicacions, etc... A canvi, Espanya no té cap mirament a l'hora d'humiliar-nos, negar-nos nacionalment i saquejar-nos. Macià demostra amb el pas del temps que a Espanya no hi fem res, i arriba a la conclusió que l'única via possible de desenvolupament nacional, social, i econòmic, passa per l'assoliment d'un estat propi que defensi els interessos propis, es a dir, la INDEPENDÈNCIA.

Catalunya Acció comparteix i difon aquesta maduració política que Macià predicava arreu del país, un catalanisme madur, es a dir, un catalanisme que no vol canviar Espanya, sinó trencar-la, un catalanisme intel·ligent i desacomplexat decidit a plantar cara i que no tolera cap tipus d'agressió, un catalanisme optimista que es mostra al món amb el cap ben alt i orgullós del que representa. Aquest era l'ideal del coronel Macià, i també el de Catalunya Acció en l'actualitat. Com va dir l'avi: abans soldats de Catalunya, que coronels d'Espanya!

Elisabeth Joyce, una jove historiadora irlandesa, arriba a Barcelona el novembre de 1905, tot just per assistir a l’assalt de 200 militars amb destrals a l’impremta del setmanari Cu-Cut i a la redacció del diari La Veu de Catalunya. Elisabeth presencia espantada els fets i la tempesta política que desencadenaran enfrontant l’exèrcit amb els partits catalanistes.
Els militars de tot Espanya se solidaritzen amb els oficials assaltants, tret d’un que planta cara de manera decidida i ferma als seus companys.
És el Tinent Coronel en cap de la Comandància d’Enginyers de Lleida. El seu nom és Francesc Macià i Llussà.

Veure el trailer de la pel·lícula:
http://www.egeda.es/josepmariaforn/forn/coronelmacia/catalan/trailer.asp

Enllaç amb el web oficial:
http://www.elcoronelmacia.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

El dia 27 de maig, al País Valencià, triaran els diputats colonials que els representaran durant quatre anys més d'encaix a Espanya, tal i com van fer al Principat fa sis mesos. Som en un període electoral on la commemoració dels 300 anys de la batalla d'Almansa ha marcat significativament les esperances nacionals dels valencians, i de retruc, de tots els compatriotes que seguim l'actualitat dels Països Catalans. Són unes eleccions, marcades també, pels últims aconteixaments ocorreguts en terres valencianes, on l'imperialisme espanyol conjuntament amb el col·laboracionisme o encaixisme botifler, han extremat la pressió castellanitzadora sobre el front meridional de la pàtria; - el tancament de TV3, el xantatge miserable de la Fórmula-1, el secessionisme lingüístic aprovat a Madrid en el nou Estatut colonial, amb la complicitat dels diputats encaixistes del PSC/PSOE i de l'actual President de la Generalitat de Catalunya, o la impunitat política de què gaudeixen assassins com el botxí del patriota Guillem Agulló (es veu que matar independentistes valencians, no implica cap sanció penal i a sobre pots optar a ser regidor local sense por a que t'apliquin la Llei de Partits) - tot plegat, ha creat una situació d'emergència nacional, que recorda la situació política de la Guerra de Successió (1702-1714/15), on els valencians van optar, igual que les Illes Balears i Catalunya, per una manera d'entendre la vida, la terra i la llibertat, en aquell cas, per la causa austriacista.

L'alçament valencià contra Felip de Borbó -conegut popularment com la revolta dels maulets-, es produeix en el context de la Guerra de Successió. L'any 1705 en un 28 de juliol, una gran flota anglo-holandesa, amb partidaris de l'arxiduc Carles, va salpar de Lisboa amb la intenció d'aixecar Catalunya a favor del pretendent austríac. La flota anava justament encapçalada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i Joan Baptista Basset -heroi nacional, oblidat i/o tapat per la historiografia oficial- on el 10 d'agost la flota, de camí cap a Barcelona, recalava a Altea. Basset hi va desembarcar, acompanyat de molt pocs homes, i s'hi va reunir amb alguns caps de la incipient revolta.

Joan Baptista Basset i Ramos va néixer l'any 1654 a Alboraia (l'Horta Nord), va ser un personatge que ja figurava entre els membres del cercle més pròxim a l'arxiduc, ja abans de la guerra, on havia servit com a militar a la Casa d'Àustria. La seva destresa el va conduir a planificar i executar amb èxit una de les operacions més transcendents i amb menor cost de la guerra: la conquesta de València. Basset va proporcionar una arma que valia més que tots els fusells i canons: la promesa verbal de l'arxiduc que quan fos rei efectiu de València suprimiria els drets nobiliaris sobre els camperols i els odiats impostos d'entrada de mercaderies a les ciutats. La seva sola divulgació va ser suficient per revoltar àmplies masses arreu del Regne de València, sobretot entre els llauradors vinculats a les terres que havien estat dels moriscos d'on el nom de "maulets" amb què van ser coneguts així com les capes populars de les ciutats. La marxa de Basset i els maulets cap a València va ser un passeig triomfal: Dénia, Gandia, Alzira i totes les poblacions intermèdies li van obrir les portes. Els nobles "botiflers", partidaris de Felip de Borbó, fugien sense oposar resistència. El virrei, amb poques tropes i no massa de fiar, no va tenir millor pensada que enviar una tropa de genets catalans, encapçalats pel tarragoní Rafael Nebot, a combatre Basset; però en arribar notícies de la revolta del Principat, que s'havia insurreccionat en la seva pràctica totalitat i havia proclamat rei Carles III, Nebot i els seus homes se sumaren a la revolta i passaren a incrementar les forces dels maulets. Al mateix temps, Tortosa es va unir a la causa austracista, i Vinaròs i Benicarló van proclamar també l'arxiduc com a rei, de manera que ara el virrei borbònic quedava entre dos focs. El sud del País es va unir també al bàndol austricista i a Xàtiva Joan Tàrrega i un grup local de maulets van incorporar la capital de la Costera a les files de Basset.

La devoció del poble pel General Basset va ser tan gran, que quan fou arrestat per les mateixes autoritats austriacistes, -car una part de la noblesa, partidària de Carles III, havia resultat perjudicada per les mesures antinobiliàries de Basset i d'altra banda, el mateix rei era el primer senyor de terres i camperols, que ara tampoc no pagaven els tributs que li devien, i la hisenda reial se'n ressentia-, a València i a altres poblacions del país, van esclatar revoltes dels maulets locals, que exigien l'alliberament del "seu" general tot deixant ben clares les seves preferències polítiques on els avalotats cridaven pels carrers de València "Visca Basset abans que Carles Tercer!"

El desenvolupament posterior de la guerra, que al País Valencià culmina amb la desfeta de la Batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, que donaria pas a l'ocupació i repressió borbònica i amb la conseqüent pèrdua dels Furs i Llibertats dels valencians, Basset i molts resistents es replegaren per col·laborar en la defensa de Catalunya i Barcelona fins a la seva caiguda l'11 de setembre de 1714.

L'exemple i la tenacitat que ens deixa el General Basset, hauria de fer reflexionar els dirigents polítics valencians i de la resta del país, que el compromís i la fidelitat a la terra, juntament amb un lideratge desacomplexat i valent, poden capgirar el destí d'una nació i conduir-la cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència. Des de Catalunya Acció ens identifiquem plenament amb l'esperit de Basset per no defallir en la lluita per l'alliberament nacional dels Països Catalans.

L'opinió d'alguns valencians defineix imperialisme la nostra doctrina de la unitat nacional dels valencians, balears i catalans. No ens estranya gens aquesta reacció; és més, l'esperàvem. No per això la discutirem, perquè discutir-la representaria, almenys en principi, admetre dos insults, un a Catalunya i l'altre a València. A Catalunya atribuint-li un esperit de domini i a València un esperit d'inferioritat. Ni l'una cosa ni l'altra no són certes. Ni Catalunya intenta exercir cap hegemonia imperial, ni es pot acceptar que València, rica i forta, hagi de viure en temors d'imposicions. València és prou capaç de defensar-se per ella mateixa. Preferim deixar opinions, com la del nostre suposat imperialisme, en el terreny dels conceptes revellits, que les noves generacions estan cridades a superar, empeses per la força de les realitats. Les realitats ens uneixen, encara que ens entestem a viure en divorci. Uns fets històrics ens portaren a lluitar junts, catalans, valencians i balears, en la guerra de Successió (1700-1714/15), cloent la història de les nostres antigues relacions.

*nota: per saber-ne més, C. PÉREZ APARICIO, De l'alçament maulet al triomf botifler, Editorial Tres i Quatre, sèrie La Unitat, 1981, València.

JOSE LUIS CERVERA, Basset, mite i realitat de l'heroi valencià, Editorial Tres i Quatre, 2003, València.

JOAN FRANCESC MIRA, Almansa 1707: després de la batalla, Editorial Bromera, sèrie Grans Obres, 2006, Alzira.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)