Tractat dels Pirineus: Fa 349 anys que Catalunya està dividida entre Espanya i França
Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.
El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.
Sovint es considera al Tractat del Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, dels quals es consideren una conseqüència.
Antecedents
França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la Guerra de la Fronda el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.
Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.
Les negociacions
En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimar-se més defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.
El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquena al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.
El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble.(Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).
En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.
El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.
Conseqüències per a Catalunya
Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.
Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.
El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (le ximple). Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.
Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.
A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua.
Extracte
« Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos. »
Article 42:
« Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hallasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris. »
Traducció:
« "S'havia convingut en la negociació que començà a Madrid l'any 1656, sobre qual fonament hi va aquest tractat, que les muntanyes del Pirineu, que comunament han sigut sempre preses com a divisió entre les Espanyes i les Gàl.lies, siguen d'aquí ençà també la divisió dels mateixos regnes."
Article 42: "Ha sigut convingut i acordat que el Sr. Rei Chr. quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria del Rosselló, i del comtat i vegueria del Conflent, i al Sr. Rei catòlic ha de quedar el comtat de Cerdanya i tot el principat de Catalunya (...); ben entès que si s'hi trobaren alguns llocs de l'esmentat comtat i vegueria de Conflent solament, i no del Rosselló, que estigueren dins de les esmentades muntanyes del Pirineu, de la part d'Espanya, quedarà a sa Magestat catòlica; com també si s'hi trobaren alguns llocs i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya que estigueren dins de les esmentades muntanyes, de la part de França, quedaran a sa Magestat chris."
Bibliografia
Èrika Serna i Coba, "Aproximació a l'estudi del Tractat dels Pirineus: les conferències de Figueres (1660-1666)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 111-134.
Enllaços externs
El Tractat dels Pirineus al Museu d'Història de Catalunya
El Tractat dels Pirineus a El Talp.
La duana de Sant Lllorenç de la Muga i el Tractat dels Pirineus article de Marià Baig.
(francès) Text complet del Tractat transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF)
Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Resolució del Parlament Europeu de 30 d'octubre de 1987 sobre les llengües i cultures de les minories regionals i ètniques de la Comunitat Europea
Article extret de http://www.radiocatalunya.ca/noticia/tractat-dels-pirineus-fa-259-anys-que-catalunya-esta-dividida-entre-espanya-i-franca
Etiquetes:
Història
L'exemple de Palestra
A final dels anys 20 del segle passat, el catalanisme va viure una profunda crisi de confiança en les seves possibilitats, una situació en certa manera similar a la que estem vivint actualment. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera, havia encapçalat el cop d’estat militar que instauraria una dictadura que es perllongaria fins al 28 de gener de 1930. Ni el catalanisme d’ordre ni el catalanisme insurreccional havien sabut donar una resposta adequada al règim que tenia com a un dels seus objectius principals l’anorreament de la cultura i la nació catalanes. Per sortir de l’atzucac calia entendre en què s’havia fallat. Diversos intel·lectuals i activistes de primera línia del catalanisme polític i cultural, encapçalats per Batista i Roca, van encetar un debat de gran nivell en què participaren personatges de la talla de J.V. Foix, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Alexandre Galí, Pau Vila o Carles Pi i Sunyer: s’havien de diagnosticar les causes i procurar establir una estratègia per superar la crisi.Una bona síntesi del problema que el catalanisme vivia en aquell moment ens la dóna el mateix Batista i Roca que escrivia, l’any 1929: L’educació falsa que havia rebut el nostre poble abans de 1923, portà fatalment a les vergonyes de la dictadura. Cal que escarmentem. Cal preparar el futur amb l’experiència del passat. Un mot enclou tota la nostra posició espiritual d’abans de 1923: el cofoisme. Tots cofois proclamàvem constantment les excel•lències de l’ésser català, érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseïem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l’Imperi Britànic. Posàvem les banderes a tots els balcons, cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places (...). L’autonomia ens havia d’ésser concedida graciosament, sense cap esforç per part nostra.
Pompeu Fabra denunciava l’excessiva ampulositat del nostre moviment nacional al costat de la manca d’un sòlid fonament en les conviccions patriòtiques (...) la desproporció entre les nostres il·lusions excessives i les nostres reduïdes possibilitats de realització.
El cofoisme, el mesellisme, l’individualisme, la disgregació d’objectius, la desorganització eren alguns dels mals col·lectius detectats, indicis evidents de la decadència d’un poble i pas previ de la seva desaparició. Per Batista i Roca la solució era ben clara: qui vulgui fer pobles ha de començar a fer homes (...) capaços de complir els seus deures en tots els moments i totes les circumstàncies, va escriure.
La conclusió que s’anava dibuixant era evident: si es volia reeixir en la tasca d’alliberament de la nació era imprescindible comptar amb una generació de catalans amb una sòlida consciència nacional, retrobant camins que ja havia iniciat la Mancomunitat abans de ser liquidada per la dictadura. Per assolir aquest objectiu, l’eina indispensable era la formació, sobretot la de les generacions joves.
Durant el debat, les opinions s’havien dividit en dues posicions contraposades: la d’aquells que postulaven la prevalença de la intel·ligència i la d’aquells altres que es decantaven per la primacia del caràcter. Els qui van argumentar a favor d’aquesta segona opció van convenir en la necessitat de crear una organització que donés resposta a la formació integral del jovent fent èmfasi en les habilitats i la fortalesa necessàries per a l’actuació en tots els àmbits de la societat. Combinarien, doncs, l’adquisició de coneixements amb la pràctica del debat, l’oratòria, l’esport, l’organització d’importants actes col·lectius i la pràctica del propi compromís cívic i moral. S’havien adonat que Catalunya havia format molt bons professionals i científics acadèmicament brillants, però poc preparats per a la defensa activa dels interessos del país. Havia passat el mateix amb el conjunt de la classe política catalana, que havia sucumbit davant l’espanyola per no haver –creien- tingut el coratge, l’actitud i les habilitats pròpies dels representants d’un país amb voluntat de plenitud.
El punt d’arrencada de la nova organització va produir-se el març de 1930 amb la publicació a la premsa del manifest Als joves de Catalunya.
Començava dient:
Fa temps que hom pregunta a la joventut on va i que aquesta contesta diversament amb paraules. Creiem, però, que ja ha arribat l’hora que el jovent es posi en marxa i demostri pràcticament amb fets cap a on va.
Pel que fa als objectius:
La nostra finalitat és promoure un moviment de la joventut catalana amb tota l’activitat i l’empenta de la gent jove, per al propi millorament en tots els aspectes, moral, intel·lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles.
Pel que fa a la seva independència respecte els partits polítics:
La nostra actuació volem que sigui amplament patriòtica i educadora i que es desenvolupi al marge de les de caràcter polític.
I una reflexió final:
Creiem urgent atendre la tasca de fer conèixer la nostra terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura a les joves promocions .
El signaven 50 joves –i no tant joves- de noms il·lustres. Entre aquests hi havia Joan Coromines, Josep M. Casasses, Ferran Soldevila, J. M. Girona, E. Pérez Iborra, Josep Sunyol i Garriga, Ricard Carbonell, Joaquim Ventalló, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Cuito, J. B. Roca i Caball, Joan Anton Maragall, Antoni Fisas, Xavier Regàs, Narcís de Carreras, Octavi Saltor, Domènec de Bellmunt, Tomàs Iduarte, etc. El redactor del manifest va ser el poeta i periodista J.V. Foix. Tot ells provenien de diverses de les sensibilitats polítiques del catalanisme (pròxims a la Lliga Regionalista, Acció Catalana, Acció Republicana, Estat Català i d’altres estrictament fidels les entitats de caràcter civil), cosa que donava a l’entitat, des del seu inici, una clara transversalitat.
Amb la constitució oficial de l'organització amb el nom de Palestra, Pompeu Fabra, gramàtic i lexicògraf, seny ordenador de la llengua catalana i considerat tot un “sportsman”, ja que era un notable practicant del muntanyisme i el tennis, n’esdevenia el president. L’etnòleg Josep Maria Batista i Roca, principal introductor de l’escoltisme a Catalunya, en passava a ser el secretari i l’ànima organitzativa.
La simbologia que l’entitat començà a usar no fou fruit de l’atzar. El nom de Palestra feia referència tant a l’estructura central del gimnàs del món clàssic grec com a la mateixa idea de lluita. El logotip triat va ser la figura del David de Miquel Àngel, com a símbol de la lluita contra el gegant Goliat. Finalment, la bandera a utilitzar, a més de la quadribarrada, fou la de Sant Jordi, símbol tradicional vinculat a l’època medieval catalana: a la Generalitat i els almogàvers.
Des d’aquella primavera de 1930 –i progressivament- Palestra, amb una primera seu al carrer Casp, començà a dur a terme activitats: cursos de llengua i cultura, conferències amb els millors especialistes (en economia, geografia, història, dret...), concursos crítics de lectura, cercles de debat entre socis, accions d’obra social..., però també activitats esportives com excursionisme, atletisme, navegació (el club Mare Nostrum) i aviació. En aquesta última especialitat, el pilot M. Foyé organitzà un grup cada vegada més nombrós de joves practicants del vol sense motor (els Falziots), com a pas previ a què amb posterioritat poguessin seguir la carrera de pilot a motor (recordem que no havia estat fins a l’any 1927 que C. Lindbergh havia realitzat el primer vol transatlàntic).
Al mateix temps, es van anar obrint les primeres desenes de locals de seccions territorials de Palestra. I, precisament, el mateix dia que, al matí, Pompeu Fabra havia inaugurat la seu local de l’Hospitalet de Llobregat, es feia l’acte solemne de presentació en societat de Palestra. Era el 30 de novembre de 1930. El lloc: el Palau de la Música Catalana. El Mestre Fabra dirigia un emotiu discurs al públic jove que omplia el Palau.
Començava dient:
Acabem la dominació de Primo de Rivera, l’intent assimilista més intens i fort que Catalunya ha hagut de sofrir de Felip V ençà. El nostre catalanisme ha sortit reforçat. Hem estat incorruptes, però no invulnerats.
I seguia poc després:
Cal evitar la disgregació i atenuar els estralls de l’individualisme. Tenim el desig de fer de Palestra una organització nacional de la joventut catalana al servei dels grans ideals de Pàtria, Llibertat i millorament propi, apte per a l’acció. El problema de Catalunya depèn de l’actuació i de l’esforç de cadascú; hem d’evitar providencialismes. Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col∙laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.
L’àmbit d’actuació volgut quedava clar:
Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.
I mesurava la situació en què es trobava l’entitat:
Avui, al cap de vuit mesos d’iniciada, Palestra té dos mil socis, amb una trentena de delegacions per tot Catalunya, a Mallorca i a València, i amb d’altres en vies d’organització a Amèrica. En aquest acte inaugural parlem, doncs, en nom d’una realitat viva i tangible: fa vuit mesos hauríem parlat d’una iniciativa i d’una esperança.
Acabava dient:
Per últim: l’obra de Palestra ha d’ésser lenta i constant, encara que no sigui brillant en aparença. La fe que tenim en els destins de Catalunya ens fa persistir en la nostra actuació. Trobant-nos en període de preparació i de lluita, Palestra no ha pres per símbol el David triomfant, sinó el David que es prepara per encararse amb el gegant Goliat. La tasca de Palestra és formar els futurs lluitadors que —esperem-ho— seran els vencedors.
En un article aparegut 5 dies després al diari La Publicitat, Fabra completava:
Cal lluitar contra la inhibició i contra la indolència que ens mena a creure que ja seran els altres els qui treballaran per la causa que ens afecta a tots plegats. Cal combatre, així mateix, la flonjor del nostre poble que el fa apte a inclinar-se al paternalisme o a un providencialisme càndid que d’un cop ens hauria de respondre, de fora estant, tots els nostres problemes. Només l’esforç constant mena a la llibertat.
L’any 1933, Palestra, que ja havia arribat a més de 5000 socis en més de 400 seccions locals, organitzaria les seves més grans activitats col·lectives coincidint amb la celebració dels 100 anys de l’inici de la Renaixença catalana. Una fou la de l’anomenada “Crida del Foc”, per la qual una bona part dels socis de l’entitat varen encendre fogueres a centenars de cims de tota la geografia catalana (Montserrat, Matagalls, les Agudes, el Tibidabo, la Mola; a les Guilleries, al Collsacabra, al Montnegre; però també a cims del Baix Ebre, el Bages, el Pallars Jussà i Sobirà, el Gironès, el Solsonès, l’Alt Camp, l’Urgell, l’Anoia, etc.). L’altra fou l’Aplec de Ripoll, com a acte d’afirmació nacional i de joventut que inclogué parlaments i actes d’homenatge així com activitats atlètiques i gimnàstiques.
Palestra no restà al marge de les greus alteracions polítiques i militars de l’època. L’octubre de 1934 fou clausurada, però, així i tot, sobrevisqué amb el nom de Club David. Al febrer de 1936 recuperà el nom i algunes de les activitats principals. Però la guerra i la marxa al front de molts dels seus socis féu que s’hagués de dedicar principalment a l’obra social necessària a la reraguarda. L’última notícia coneguda de l’entitat és de l’agost de 1938. Palestra comunicava la seva assistència als actes de l’11 de setembre d’aquell any.
Concloent, doncs, podem dir que la joventut que va integrar Palestra entre 1930 i 1938 va saber guiar-se per la màxima de la necessitat de superació de l’individualisme i la decisió d'optar per fer prevaldre la pràctica de coordinar esforços per tal d'assolir finalitats comunes. Aquestes eren l’alliberament nacional i la plena democràcia a Catalunya i al món, únicament possibles mitjançant el millorament personal i el compromís cívic.
En darrer terme, llegint els textos de l'època no sembla que l'individualisme sigui cosa exclusiva dels nostres temps. Per tant, em resta una pregunta: la joventut d'inici de segle XXI fem tot el que podem per a l'assoliment de les nostres finalitats comunes?
Ramon Freixes
Per a més informació disposeu del magnífic treball sobre Palestra:
Lluís Duran. "Intel•ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)". Barcelona-Catarroja: Afers, 2007.
Article publicat el 22 d'octubre de 2008 a indirecte!cat
Etiquetes:
Història
Montjuïc, s'inicia el desmantellament del museu militar
Part de l'exposició marxa a Espanya en comptes de ser aprofitat pel patrimoni museogràfic catalàFinalment, i després d'anys d'estira i arronsa entre l'Ajuntament de Barcelona i el ministeri de Defensa, ambdues institucions han iniciat el desmantellament del museu militar de Montjuïc, en el lloc del qual l'Ajuntament vol construir el Centre per la Pau.
Les diverses peces exposades en el museu han estat repartides entre les dues institucions implicades. De manera simbòlica, els canons que hi havia al pati del castell han estat retirats i enviats al museu militar de Toledo.
L'Ajuntament es quedarà amb algunes peces que serveixin per a explicar "la relació del recinte amb la ciutat", una explicació que no s'acaba d'entendre si tenim en compte que el Castell estava destinat a bombardejar Barcelona, i per tant, res millor que els canons per a explicar aquesta "relació". Esperem que tant la pinacoteca, amb retrats de monarques catalans, com algunes peces d'alt interès històric, com el "pedrenyal" català, entre d'altres, no surtin de Catalunya.
Tot i que qualsevol iniciativa destinada a fomentar la pau és del tot lloable, no s'entén perquè les institucions catalanes deixen escapar un patrimoni museogràfic que és de la ciutat de Barcelona en particular, i del poble català en general.
Molt ens temem que es perden moltes peces -armes, uniformes, banderes i mapes-, que són part de la nostra història i que podrien fer un molt bon servei en el Museu d'Història de Catalunya, o en altres, i per què no, en un possible museu d'Història Militar de Catalunya, que també en tenim.
Ara que s'està refent la memòria històrica, per exemple, amb la publicació d'obres sobre la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil, sembla que es vulgui amagar que la guerra, i tot el que aquesta comporta, es part integral de la nostra història, com ho és de la de la resta de pobles del món.
Aquest fet, per molt horrible que sigui, és una part molt important de la història de la humanitat. Voler amagar-lo és un exemple de cinisme i d'obscurantisme històric. La història té episodis lletjos, amagar-los no farà que aquests desapareguin, però ens farà intel·lectualment més pobres.
Article publicat al CEEC el 5 de juny de 2008
Vincle: 11setembre1714
Etiquetes:
Història
Ser o no ser espanyols
El 27 de novembre de 1851, en un discurs pronunciat al Congreso de los Diputados, el general Joan Prim afirmava: "Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son, dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía". El 1863, Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona (òrgan de premsa de la gran burgesia barcelonina), assegurava que "existe un punto en el mapa, llamado Madrid, donde se resuelven los destinos de unas colonias, que tienen por nombre España. Verdadero país de Jauja, aquella afortunada metrópoli, todos los colonos hemos de contribuir a las comodidades y bienestar, a la prosperidad y ventura de sus afortunados habitantes [...]. Para colonos, demasiado bien se nos trata". I el 1878 el mateix Mañé llançava un nou retret als polítics espanyols: "¿Nos consideran Uds. como país conquistado y con derecho a imponernos con el número, que es la fuerza, la voluntad? En este caso no exijan de nosotros correspondencia fraternal. Ésta es la cuestión y no otra". Tant és així que el 1893 el modernista Alexandre Cortada constatava que "la fatalitat ens ha fet caure dintre d'un Estat en el qual ni ens hi trobem bé ni ens hi hem pogut fondre mai amb els altres pobles i regions que el componen".Malauradament, massa sovint l'egoïsme resulta més poderós que totes les evidències històriques. A les orelles dels oligarques catalans, encara ressona la declaració breu i contundent de la Comissió de Fàbriques de l'any 1836: "Qué sería, pues, si todas las demás provincias de España no quisieran consumir ningún género catalán, lo que harían sin duda, si la Catalunya se declarase independiente".
Tal com assegura mossèn Armengou a Justificació de Catalunya, "el gran responsable de totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans".
Oriol Junqueras
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dissabte, 30 d'agost del 2008
Etiquetes:
Història
El repte de conquerir Jaume I
Pere el Gran, Alfons el Cast, Pere el Cerimoniós i Alfons el Magnànim van fer mèrits significatius per formar part de l'imaginari col·lectiu i per obtenir el reconeixement popular català. Però han acabat exiliats de la nostra memòria, que en qüestió de monarquia està sota el regnat únic de Jaume I, el Conqueridor. Vuit segles després del seu naixement a Montpeller el 2 de febrer del 1208, el jove occità que es va convertir en rei d'Aragó, Mallorca i València segueix sent un referent històric de primer ordre, que encara genera estudis de pes.
Però, per què ell, i no altres monarques, ha conquerit l'imaginari popular? Perquè el Conqueridor "està vinculat als mites fundacionals d'un poble, que a la vegada han marcat les diferències en l'apreciació que ara tenen els diferents territoris sobre la figura del monarca", va assegurar el professor d'història medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. Ho va fer en un dels principals actes acadèmics a la Universitat Catalana d'Estiu sobre els 800 anys del naixement del monarca.
Aquest estudiós va posar èmfasi en el fet que a Catalunya el sentit històric de Jaume I està més diluït que al País Valencià i a les Illes, perquè "la seva història està més lligada a Guifré el Pilós, i potser no li han perdonat que renunciés a construir un Estat occitano-català".
Recuperar el rei
El professor Ferran Garcia-Oliver va lamentar que els actes commemoratius del naixement del monarca hagin sigut "escassos" a tots els territoris, i va afirmar que "els polítics de Catalunya en general no expressen complicitats amb Jaume I".
En la mateixa línia es va expressar el professor de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, Antoni Riera, que va fer una crida a la societat perquè es tingui en compte el llegat del rei Jaume I: "És la figura fundacional de la nostra identitat col·lectiva, amb una gran eficàcia popular i una força cohesionadora impressionant".
Descrivint-lo com un estadista sofisticat, il·lustrat i àvid, Riera va demanar a les institucions polítiques i acadèmiques que "tornin a analitzar la figura, l'època i les aportacions en tots els camps del rei, perquè, si gestionem correctament el seu llegat, ens serà útil per al futur".
El professor de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer va animar a "prendre la figura de Jaume I i transportar-lo a la nostra època i a la nostra identitat, ja que d'altres ho han fet i han presentat un Jaume I franquista, un de socialista i, fins i tot, un de genocida".
Gemma Aguilera
Article publicat al diari Avui el 20 d'agost de 2008
Etiquetes:
Història
2014 contra la història
Hi ha una commemoració en marxa, la dels 300 anys de la Guerra de Successió. L’any passat el record va ser per Almansa i la presa de Lleida i cal suposar que la culminació serà el 2014.En teoria hi ha sensibilització institucional atès que la Generalitat va crear, el 2005, una Comissió Catalunya 2014 per vetllar la memòria del període. Però la pràctica no és congruent. Les iniciatives institucionals, a hores d’ara, s’han limitat a una exposició “Catalunya i la Guerra de Successió” de tres mesos de durada. El comissari, Agustí Alcoberro va plantejar, amb peces rellevants, una proposta prou rigorosa, però els responsables de museografia del Museu d’Història de Catalunya li van donar una resolució llòbrega, avorrida i amb unes propostes multimèdia patètiques. La resultant, no podia ser d’altra manera, ha estat un contundent fracàs de públic.
Mentre, la destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana del 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’”oriolbohiguisme” provincià va generar una cultura de demolició que, en el que ens ateny, es va concretar en l’Arc de Santa Maria i la deformació del Fossar de les Moreres; la destrucció de la muralla de la Ciutadella del Passeig dels Til·lers i la cruel destrucció del Barri de Sant Pere. Fa pocs mesos es va excavar, i colgar, el Portal de Sant Daniel, del Baluard de Santa Clara, escenari d’una de les pàgines més heroiques mai protagonitzades pels catalans. En aquests moments l’empresa SACYR, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el Baluard de Migdia i la Muralla de Mar. Igualment el foll remodelatge del Mercat de Sant Antoni liquidarà qualsevol vestigi del baluard que allí va existir. I a tot això hem d'afegir-hi el sainet del Born, que també van intentar destruir i que està abandonat des del 2002. A hores d’ara no hi ha projecte arquitectònic i s’acaba de convocar i resoldre, amb inversemblant grolleria, un concurs de museografia molt casolà que garanteix la reducció del Born a un espai de runes polsoses.
L’imaginari de la crosta socialista, així com el dels seus epígons, es incompatible amb qualsevol proposta que doni rellevància al Born com element emblemàtic del setge de 1713-1714. Tot plegat les contradiccions de les administracions són evidents: simular interès i alhora tolerar o perpetrar directament la destrucció dels elements emblemàtics del patrimoni que puguin evocar un passat polèmic.
Que la data de la Diada Nacional de Catalunya molesta és cosa clara, atès que recorda la dignitat constitucional catalana, i no és casualitat la manca d’interès en la promoció del seu significat.
D’altra banda és lamentable la incapacitat per evocar els fets en una pel·lícula, de fet no s’ha produït ni un trist documental de qualitat. Cal suposar que això hagués estat possible amb una mínima complicitat de les administracions. Això sí, s’han publicat alguns llibres i treballs, de l’entorn historicista de la historiografia catalana, que han posat especial cura a ometre els aspectes estrictament bèl·lics del conflicte.
I tot això es dóna en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero” que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana.
Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadéus de Madrid exigeix renúncies.
La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.
Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Article publicat a l'Acadèmia dels Desconfiats del web de l'autor el 29 de gener de 2008
Etiquetes:
Història
La història. Punt de partida
La Cabinet Secretary (màxim rang entre els ministres del govern escocès) d'Educació, la Sra. Fiona Hyslop, ha escrit un article al diari The Scotsman on destaca els resultats d'una enquesta feta a 3.000 alumnes escocesos de 16 anys: la majoria només coneix els tòpics històrics en comptes de la veritable història del seu país. Per posar un exemple, el 37% creu que Escòcia forma part del Regne Unit perquè els anglesos la van conquerir. Només el 24% sap la resposta correcte, és a dir, que el Parlament escocès va votar la unió política amb Anglaterra. La ministra independentista escocesa que, per cert, ha nascut i ha estat educada a Anglaterra, ja ha dit que això no pot ser. Que per mirar el futur, també cal saber el passat (el de debò). Per tant, ja ha dit que aquest govern aprofitarà la reforma del currículum escolar per a garantir una millor educació d'història per als nens i nenes escocesos.Capacitat lectora: mitjana OECD - 492 / SCO - 499 / CAT - 477
Matematiques: mitjana OECD - 498 / SCOT - 506 / CAT - 488
Etiquetes:
Història
Jaume I: el rei que ens uneix a tots
Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.
En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.
Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.
Vicent Partal
Etiquetes:
Història
Simplificacions històriques
Si les institucions públiques, posem per cas el Consell de Mallorca, volen fer el que estigui en les seves mans per a reforçar entre els mallorquins la consciència i l'orgull de ser-ho, res més digne d'aplaudiment general. Això és el que necessita urgentment una societat que està en perill de dissolució total o de reducció a cendra. I no ha d'escarrufar ningú que s'utilitzi la simbologia i la història –tothom ho fa– com a eines dedicades al que hauria de ser l'únic objectiu que no pot tenir espera: la defensa d'una identitat que té molts de caires però que només serà tal amb el manteniment del seu pal de paller, que és la llengua i la cultura catalanes. Res més normal, doncs, que cercar en la història les arrels que poden fer que l'arbre se sostingui i els fonaments sobre els quals s'assenti el projecte col·lectiu. D'arrels i de fonaments en tenim per a donar i per a vendre. Ara bé, el que no es pot fer amb la història és falsificar-la, vendre'n una versió feta a mida d'interessos particulars o només tenir-ne en compte una petita part, que és una manera contundent de falsificar-la. En aquest país la història ja ha estat prou manipulada, manyuclada i ofesa. I cal no perdre de vista que alguns mites, com el del regne de Mallorca “independent”, o la batalla de Llucmajor, han estat inflats i explotats per persones i ideologies que són a les antípodes de la defensa dels interessos de Mallorca. De la banda dels qui se suposa que van amb bona fe, seria un greu error apuntar-se a la indignitat de la tergiversació de la història. La tergiversació que pot anar de la mentida barroera –i doncs fàcilment desacreditable– fins a quelcom més subtil, com la perversió del llenguatge, la utilització interessada o àdhuc malintencionada de les paraules, com regne independent , reis propis , etc., amb l'ànim que a força de repetició acabi fent forat. Igual que seria un greu error la pretensió d'assentar una idea d'identitat sobre una part mínima –encara que molt estimable– del passat, quan hi ha una base tan àmplia en què podem assentar-la. Crec que l'opció del Consell de Mallorca de rabejar-se de manera un tant incontinguda en la mitologia del regne de Mallorca privatiu i “els nostres reis” situa la institució en la posició perfecta per a caure en la temptació o en la responsabilitat de la utilització obscura de la història. Un petit detall: aquests dies hem sentit a dir un caramull de vegades, i ho hem pogut sentir en un discurs solemne, que Jaume II –un rei digne del màxim respecte– és el primer rei del regne de Mallorca. Molt bé, només que hauríeu d'explicar-nos, senyora, si és el primer, per què es diu Segon?Un mite inacabable, utilitzat de molt enrere per a determinades operacions polítiques, és el del regne de Mallorca independent. Segons tal esquema, hi hauria hagut un regne independent iniciat pel “nostre” Jaume II i perdut pel “nostre” Jaume III. Un regne independent durant setanta-tres anys (de fet, seixanta) i aquí s'acabarien els pilars del nostre orgull. La simplificació és tan gran que pot ofendre la intel·ligència. Fora d'aquests seixanta anys, el regne de Mallorca què és aleshores? Dependent? Dependent de qui? Anem a pams. El regne de Mallorca és una entitat política fundada per Jaume I tot just presa l'illa (als musulmans), i començat a desmuntar per Felip V de Borbó, també tot just presa l'illa (a nosaltres). Enmig hi ha un regne que és tan independent durant el regnat de Jaume I, com durant el de Jaume II, com durant el de Sanç, com durant el de Jaume III, com durant el de Pere el Cerimoniós, com durant el de Martí l'Humà, com durant el d'Alfons el Magnànim. Hauríem de mirar amb calma què vol dir independència a l'Edat Mitjana, però, en tot cas, tant el 1276, inici de la branca reial privativa, com el 1349, final d'aquesta branca, la continuïtat institucional és perfecta i absoluta. Res essencial no canvia en la configuració política de Mallorca quan el tron passa d'una branca familiar a l'altra. I tots els reis just ara esmentats són reis de Mallorca de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Només que tres d'aquests reis exerceixen el poder damunt Mallorca, les altres illes i les comarques de l'actual Catalunya Nord, i els altres damunt aquests territoris i uns quants més. Que dos (o tres, o quatre) regnes medievals tinguin un mateix rei no diu en principi res sobre el grau de dependència o independència d'aquests regnes. Vol dir només que comparteixen un mateix rei i prou. No, el regne de Mallorca, amb les seves glòries i les seves penes, és infinitament molt més que els setanta-tres anys de la denominada monarquia privativa. I encara que això pugui desconsolar qualcú, tant Jaume I, com Jaume II de Mallorca, com Sanç, com Jaume III, com els que vénen darrere són i se senten igualment catalans, i remarc això d'igualment; només que –i simplificant un poc– uns van néixer i viure a Barcelona i altres van viure a Perpinyà, que, com tothom sap, cau una mica més lluny que Barcelona. Per què, doncs, aquesta dèria d'alguns de considerar només com a reis de Mallorca els que vivien a Perpinyà?
Precisament, una altra falsificació, per cert, és la idea que la Catalunya del Nord feia part del regne de Mallorca. Res de més inexacte. El regne de Mallorca i el comtat del Rosselló eren dues entitats polítiques absolutament diferenciades; simplement que el reis de la branca familiar privativa de Mallorca tenien també el títol de comtes del Rosselló (i d'altres). Igual que altres monarques es titulen reis d'Aragó, de València i de Mallorca i comtes de Barcelona, i cap d'aquestes entitats polítiques no fa part de cap altra del conjunt; ni Catalunya d'Aragó, ni València de Catalunya, ni el Rosselló de Mallorca. El fet patrimonial dels monarques medievals (suma de regnes, comtats, senyorius, etc. que es reben, es donen, es divideixen i es perden com un patrimoni personal) no es pot mirar amb la perspectiva dels estats moderns, si es vol entendre alguna cosa.
Una altra falsificació, o senzillament una clara mentida, és la de la bandera (o banderes) del castellet. Ningú no nega que Mallorca pugui tenir una bandera (com en pot tenir una Marratxí). I el Consell de Mallorca està legitimat per determinar quina ha de ser la bandera oficial de l'illa, més encara si ho fa amb respecte a la simbologia històrica. El que és inacceptable és que en aquestes altures ens vagin repetint i ens vulguin fer creure la historieta del rei Sanç, com fa encara el web del Consell de Mallorca. Res de rei Sanç: l'actual bandera oficial de Mallorca va ser inventada per Benet Pons i Fàbregues a començament del segle XX. En cap dels segles anteriors no hi ha el més mínim rastre documental gràfic d'aquesta bandera, una dada essencial que els seus defensors s'obstinen a no tenir en compte. Benet Pons va fer l'engendre –heràldicament és exactament això– recorrent als elements de l'escut tradicional de la ciutat de Palma i pretengué encolomar-lo a una disposició del rei Sanç –coneguda de feia molts anys– que probablement no fa altra cosa que instituir o consolidar el mateix escut quarterat de la ciutat (ho diuen historiadors anteriors, com Bover). Amb tot, el dissenyador heràldic potiner Pons va cometre dues aberracions. Una, col·locar el castell cames enlaire, error que motivaria, en temps de la constitució de l'autonomia, la variant esmenada a l'americana (actual bandera autonòmica), que havia de superar la del castell trabucat. Però en lloc de superar-la, hom s'aferrà fort i no et moguis a la impostura, i la “rescataren” com a bandera oficial de Mallorca. El segon error de Pons és una autèntica perversió heràldica: el color morat, un color estrany en la tradició vexil·logràfica mallorquina, que el dissenyador es tragué de la màniga de la manera més gratuïta. Encara en el cas que s'hagués d'instituir una bandera per a Mallorca o per a les Illes que derivi de l'escut d'armes de la capital, el castell ha d'anar indiscutiblement sobre fons blau, tal com ha estat sempre i com han dit tots els entesos en heràldica. Les conseqüències d'aquella badada han arribat tan lluny com al límit d'haver de sofrir l'espuri morat en els horripilants autos de les policies locals, que més semblen sortits d'un film de Disney o d'un anunci de Titan. De tota manera, més que posar èmfasi en els detalls heràldics cal remarcar ara que la bandera del castell va ser creada pel regionalisme per a retirar de la circulació la bandera quatribarrada, considerada de sempre bandera mallorquina a Mallorca, menorquina a Menorca, valenciana al País Valencià i catalana al Principat. Per què el símbol secular de la casa catalano-aragonesa (també de la branca mallorquina) no havia de seguir els mateixos avatars a tots els territoris de la Corona? L'ensenya reial esdevingué símbol territorial i popular, i no hi havia cap motiu perquè això passàs a uns llocs i a altres no, com ha pretès forçar l'anticatalanisme en temps recents, que tant a les Illes com al País Valencià ha fet la jugada de suplantar la màxima ensenya històrica per símbols municipals. L'any 1977 ( Lluc , 675) vaig aportar la dada –que després s'ha volgut trivialitzar– que en proclamar-se la Primera República es va hissar a Cort allò que la premsa del moment diu una “bandera mallorquina”, que, evidentment, no podia ser l'invent de Pons i Fàbregues.
I així en aquest país anam practicant allò de vestir un sant desvestint-ne un altre. Un altre infortunat sant que es vol desvestir és la diada del 31 de desembre, una de les festes civils més antigues d'Europa, el dia en què al llarg dels segles els mallorquins hem commemorat el nostre naixement com a país; un dia en què, encara que el protagonista principal és el país naixent, també recordam el rei que ho va fer possible. Primer, no Segon.
Article publicat el 20 de setembre de 2005 al Diari de Balears i extret de www.estat-catala.net
Etiquetes:
Història
Catalunya, origen d'Itàlia?
L’investigador i documentalista Josep Barba analitza i exposa les seves troballes al voltant de la molinenca Eleonora d’Arborea, reina de Sardenya al segle XIVDesprés de les conquestes del Regne de Mallorca del rei Jaume I el Conqueridor i la del Regne de Sicília del rei Pere II el Gran en el segle XIII, en el segle XIV Jaume II el Just envià el seu fill, l’infant Alfons el Benigne, a la conquesta del Regne de Sardenya. El cert és que amb la conquesta de Sardenya, l’equilibri de les nacions occidentals de la Mediterrània es decantava clarament a favor de la Corona d’Aragó. Catalunya refermà el domini del Regne de Sardenya, que, des dels temps del primer rei de la Corona d’Aragó, Alfons el Trobador, els catalans ja havien assolit en el segle XII a l’illa.
Segons el director del Consiglio Nazionale de la Ricerche de Càller (Cagliari), el professor Francesco Cèsare Casula, Eleonora d’Arborea, reina regent del Regne d’Arborea (Sardenya), va néixer a Molins de Rei l’any 1340 i amb dos anys va viatjar a Sardenya amb la seva família. El llinatge dels Arborea és considerat com el dels autèntics representants del poble sard amb capital a Oristà (Oristano). La història dels Arborea és la història del Regne de Sardenya. Casula és el principal defensor de la tesi que fonamenta que Catalunya és l’origen de l’actual Estat italià: “El Reino de Cerdeña ha sido hecho por los catalanes. En la práctica, el estado italiano nació por los catalanes. Catalunya es el origen del estado italiano”. Garibaldi, amb el suport del rei de Sardenya Víctor Manuel II, va fundar l’Estat italià l’any 1861. Catalunya és l’origen de l’Estat italià? Ni jo m’ho podia creure. Em trobava a Càller, amb el profesore Casula, l’estava entrevistant i vaig descobrir sorprès que no sols la reina mítica de Sardenya era una molinenca, sinó que l’historiador oficial italià afirmava que l’origen del seu país érem els catalans. Per què no m’ho podia creure?
He estat educat en castellà aprenent la història de la versió oficial del Regne de Castella, la falsa versió de la història que va esborrar el rastre de la participació catalana en la descoberta d’Amèrica, la mateixa versió que posava Isabel de Castella per davant de Ferran el Catòlic d’Aragó. Amb el franquisme adquirírem un complex d’inferioritat que ens feia pensar que els francesos eren superiors a nosaltres perquè ells podien veure pel·lícules sense moure’s de la seva ciutat, mentre nosaltres havíem d’anar a Perpinyà. Bàsicament teníem la sensació de ser un país endarrerit. Amb les Olimpíades del 92 vàrem aprendre que no érem tan poca cosa.
Amb el temps vas aprenent que els lorquinos no estan en el Llobregat per casualitat, ja que fa més de 400 anys que els Requesens de Molins de Rei eren els marquesos de Vélez (Múrcia). Com també aprens que Còrdova no és del Regne de Castella i que l’escut d’armes dels Fernández de Còrdova porta les quatre barres catalanes. Si coneguéssim la nostra història sabríem que som el fruit de molta gent procedent de diferents indrets i no ens hauríem d’estranyar al conèixer que som l’origen de l’Estat italià.
Article publicat el 27 de setembre de 2007 a el Far del Baix Llobregat
Article: PDF
Etiquetes:
Història
Ni oblidem ni perdonem
