15 de novembre 2011

La història manllevada per fer-nos petits

Article publicat al diari El Punt-Avui el 15 de novembre del 2011img_120226001528242

Una de les maneres d'empobrir un poble és reduir-ne la dimensió i transcendència històrica. Una nació sense un pòsit cultural i històric d'una certa riquesa és més fàcil d'assimilar.

Aquest és el procés que l'Estat espanyol ha aplicat amb rigorositat sistemàtica a Catalunya. A les escoles no s'ensenya, ni s'ha ensenyat mai, que Catalunya va ser una autèntica potència europea, amb una capacitat d'expansió que es va estendre per tota la Mediterrània i més enllà i que ha deixat un pòsit cultural visible en moltes altres cultures.

S'ha amagat el genocidi cultural perpetrat des del Decret de Nova Planta envers les institucions i la societat civil catalana. Un abús que va tenir continuïtat històrica durant segles, i que va viure una de les seves màximes expressions durant els quaranta anys de règim franquista, malgrat que alguns revisionistes, com el mateix monarca espanyol, s'entestin a dir que el català mai ha estat perseguit a Catalunya.

Historiadors catalans com ara Jordi Bilbeny i el seu Institut Nova Història i el Cercle Català d'Història -malauradament la vocació fratricida i de divisió entre catalans és un costum massa extens-, per només citar-ne dos, han anat més enllà i han denunciat l'usurpació de fets històrics propis de Catalunya que s'han atribuït a Castella o a Espanya.

El cas emblemàtic, reconegut en l'àmbit internacional, és el de la catalanitat de Cristòfor Colom i els motius de la seva expedició. Espanya mai reconeixerà que la descoberta d'Amèrica és catalana, perquè això trencaria una gran mentida històrica que sustenta el mite de l'imperi espanyol i la seva relació amb l'Amèrica Llatina.

Tot plegat forma part d'un procés d'espoliació cultural molt lligat al d'espoliació econòmica. La història, no la podem reescriure, o sí, però faríem bé d'evitar que continuï el robatori. Potser d'aquí a uns anys diran que El Bulli era a Almeria...

Andreu Mas

03 de novembre 2011

El que Peces-Barba no va dir

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major prova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per a declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

10 de maig 2011

Fa 700 anys, a Atenes

http://www.novahistoria.org/articles/Fa-700-anys-a-Atenes

Per què no s'ha recordat la gran victòria catalana contra els francesos a Grècia el 13 de març 1311? Quim Torra ens recorda que amb aquesta victòria, Atenes i l'acròpoli foren catalanes durant 80 anys.

 El Partenó a l'Acròpoli d'Atenes.

Som al 13 de març de 1311. A la plana de Queronea l'exèrcit dels francs, comanat pel duc d'Atenes, Gualter de Brienne, amb més de 3.000 combatents i uns 12.000 soldats d'infanteria tenen atrapades les restes de la Companyia Catalana, que els darrers anys, precisament, havien estat ajudant al duc a consolidar el seu poder. La seva força és perillosament dèbil, tan sols 500 cavallers i 3.000 almogàvers a peu. Els catalans s'ho juguen tot. El fracàs sembla segur.

Francesc Xavier Hernàndez, a la seva monumental Història Militar de Catalunya, explica, amb gràfics i simulacions, el que Antoni Rubió i Lluch ja va apuntar: "Vèncer o morir era llur únic destí. La desesperació els obrí el camí, com els l'havia fressat abans la venjança. Però en un dia, en poques hores, destruïren el poder franc de la Grècia continental i peninsular. Aquesta victòria llegendària que en la seva època tingué arreu tan fort ressò per força havia de deixar un solc lluminós en la història". 

La batalla de Cèfis, que Ramon Muntaner cantà èpicament (la impertorbabilitat dels almogàvers, la brillant i enginyosa trampa del pantà, la caiguda del duc en el fang, la matança despietada de milers de soldats i de tots els cavallers excepte dos) va significar moltes coses: pels francesos, el seu segon Azincour mediterrani en menys de vint-i-sis anys (després de la desfeta naval que els catalans havien infligit a la flota franca a la batalla de les illes Formigues, el 28 de juliol de 1285, quan onze galeres catalanes van desarborar la flota francesa de 24 naus, rematada el 4 de setembre següent en una segona victòria definitiva sota el comandament de Roger de Llúria). Per als catalans, obrir la porta de bat a bat a la "pus rica joia que al mon sia". L'Acròpolis, el castell de Cetines, va ser català durant 80 anys. Quan Pere el Cerimoniós va annexar-se els ducats d'Atenes i Neopàtria, l'imperi català va assolir el seu zènit. La Mediterrània, cap peix ja no gosava alçar-se sobre el mar si no portava lligada a la cua la senyera amb les quatres barres, i els naviliers en regulaven el comerç basant-se en el Llibre del Consolat de Mar, s'havia convertit en el pont de la mar blava per als catalans.

No sembla agosarat aventurar que els anglesos, si aquesta odissea hagués estat part de la seva història, probablement ja n'haurien fet unes 54 pel.lícules, 256 documentals i no sé quantes sèries de la BBC. L'aventura dels catalans a Grècia ho té tot: passió, mort, destrucció, venjança, política, art, violacions, assassinats, traïcions, bellesa, èpica, odi, sang, conquestes. I sexe. Un autèntic hitdigne de prime time. I les escoles? És una oportunitat excepcional d'explicar als alumnes una part de la seva història, potser l'única que es basa en victòries i aventures llegendàries que haurien de servir per construir un imaginari col·lectiu nacional. Sense mites, qui som?

Tan acostumats a les derrotes i als fracassos, per una vegada tenim glòria i triomfs per oferir: ensenyar que noms com Llúria, Rocafort o Entença són alguna cosa més que carrers de l'Eixample i intentar explicar que aquestes quatre províncies havien estat un imperi. I que no ens surtin els bons progressistes de torn a recriminar-nos una conquesta que va ser fidel al que es pot esperar d'una conquesta -i d'una venjança-. Doncs, bé, en Francesc Puigpelat m'ho comentava fa unes setmanes: "Ja veuràs com aquí passa de llarg el setè centenari de la conquesta d'Atenes". Tenia tota la raó, pel que s'ha vist fins ara.

"No comprenc com un episodi que tant honora la història pàtria com l'expedició realitzada pels nostres avantpassats a les llunyanes contrades d'Àsia i Grècia, a pesar d'algunes taques que desllustren les seves pàgines, hagi sigut mirat amb tanta indiferència pels catalans fins als nostres dies". Així obria Rubió i Lluch un dels seus estudis més famosos, publicat a La Veu de Montserrat el 1881. Pobre don Antoni, si en algun país aquest tipus de reflexions no tenen sentit és el nostre. Continua sobtant que en ple setè centenari del cim més alt de l'Orientada no hi dediquem ni un documentalet d'aquells del canal 33 de dos quarts de dues de la matinada, ni una exposició, ni un miserable acte institucional.

Nicolau d'Olwer, viatjant "amb la Crònica d'en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi" va convidar-nos, com a lectors, a creuar aquest "pont de la mar, blava espinada, mediterrània", menjant dàtils i tarongers. Fa set cents anys que vam conquerir Atenes, ni més ni menys que Atenes!, per què no hi tornem?, i que ens voltin ombres amigues, els vells fantasmes de la cultura catalana, i sota un cel ardent, d'un roig encès, tornem a somiar en la nació que vam ser, el país dels navegants que conqueriren la mar nostra i la van convertir en el nostre mar.

Quim Torra

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes