Vicepresidència tomba 23 projectes sobre el "1714", al·legant que, ara, no té pressupost .

El Vicepresident Carod-Rovira regalà 1.000.0000€ a les llengües indígenes d'Equador, i ara al·lega que no té pressupost pel General Josep Moragues

Després que el març passat la Conselleria de Vicepresidència decidís regalar a les llengües indígenes d'Equador 1.000.000€ dels impostos dels catalans en el viatge que el Vicepresident Carod-Rovira va realitzar al país centre-americà, la Conselleria anuncia ara que no disposa de pressupost per finançar les iniciatives i projectes per commemorar el "1714 i la memòria del General Moragues".

El 2014 molesta i preocupa

Quan s'acosten els 300 anys de la fi de la Guerra de Successió, i arreu de Catalunya s'estan multiplicant progressivament les iniciatives i projectes per preparar amb un mínim de dignitat i decència les commemoracions, el Vicepresident Carod-Rovira s'està enrocant en la "manca de disponibilitat pressupostària" per a rebutjar la concessió d'ajuts i subvencions a aquests actes.

Sembla que la commemoració del 2014 molesta i preocupa, i molt. I és que la cosa ve de lluny.

Any 2005, s'anuncia la creació de la "Comissió Catalunya 2014"

El 2005, en els 300 anys de l'inici de la Guerra de Successió, el Govern Tripartit va anunciar sorollosament la creació de la "Comissió Catalunya 2014". La idea, il·lusionant i ambiciosa, tenia l'objectiu de "recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió" i preparar amb un marge suficient de temps les commemoracions del 2014 sobre les conseqüències que va tenir per a l'organització política i institucional de Catalunya.

La Comissió havia d'estar formada pel conseller primer i setze vocalies repartides entre diversos departaments, la CCRTV, l'Ajuntament de Barcelona, la Federació Catalana de Municipis, l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, l'IEC, el Consell Nacional de Dones de Catalunya i una representació de les universitats dels Països Catalans. L'acord establia que s'havia de reunir almenys un cop per any i que podria crear els comitès o grups de treball que considerés oportuns.

Eleccions al Parlament de Catalunya 2006

Després dels anuncis i declaracions d'intencions varen venir les Eleccions al Parlament de Catalunya del 2006. I en cabat, res de res. El 2007, passats 2 anys de creació de la "Comissió Catalunya 2014", ningú ja no en sabia res; de manera que tot indicava que s'havia convertit en una comissió fantasma.

2005-2007, 2 anys perduts

Finalment, davant les preguntes que els partits de l'oposició van formular al Govern sobre l'organigrama i l'activitat d'aquesta comissió fantasma, la directora general d'Acció Departamental Margarida Aritzeta acabà per reconèixer que la Comissió Catalunya 2014 "no disposa de cap comissari, ni de partida pressupostària".

Eleccions municipals 2007. La "Comissió Catalunya 2014" ressuscita

Amb les Eleccions Locals del 2007, la Comissió Catalunya 2014 va ressuscitar miraculosament. La comissió va passar a dependre de la Conselleria de Vicepresidència, sota la tutela directa del Vicepresident Carod-Rovira, i passà a rebre el "suport executiu i tècnic" del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis".

2007-2008, activitat marginal

El Vicepresident Carod-Rovira presentà un logotip i anuncià finalment activitat pública per a la Comissió: l'exposició del Museu d'Història 'Catalunya i la Guerra de Successió'; un cicle de conferències sobre aquest conflicte bèl·lic; l'edició del fullet 'Ruta 1714'; la presentació d'un llibre sobre Lluís Companys i la coedició del llibre 'La Guerra de Successió i Catalunya', segons consta a la resposta parlamentària.

Any 2008, la "Comissió Catalunya 2014" derogada

Passades les eleccions, l'interès pel 2014, per la Guerra de Successió, pel General Moragues i per tot plegat desaparegué de nou; en resum, després de 4 anys de miserable existència i titulars als diaris, la "Comissió Catalunya 2014" acabava sent derogada i el seu rang d'actuació fou transferit a la "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya".

2009, no hi pressupost pel "1714 i el General Moragues"

El 3-abr-2009 s'obrí la convocatòria per a la presentació de sol·licituds de subvencions a la nova "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya". Dins de l'ampli ventall d'opcions sobre les diferents commemoracions històriques, es tenia el detall de reservar una partida específica pels projectes "relacionats amb la Guerra de Successió" i es preveia una "línia prioritària per a la recopilació de material literari, folklòric, llegendari, iconogràfic, documental i musical sobre el General Josep Moragues", així com també sobre els altres herois de la Guerra de Successió.

El passat mes d'agost es publicà la resolució sobre la concessió d'ajuts: peticions ben modestes han estat retallades dràsticament, mentre que d'altres, fins a 23 en total, han estat rebutjades totalment al·legant com a únic argument la "manca de disponibilitat pressupostària" de la Conselleria de Vicepresidència.

El Vicepresident Carod-Rovira contra la commemoració del 2014

I és que els fets posen en evidència l'escàs interès del Vicepresident Carod-Rovira per commemorar el 2014 amb un mínim de dignitat i decència.

Mentre associacions, col·lectius, editorials i simples patriotes s'estan gastant els calés de la seva butxaca i pidolant arreu una miserable contribució que els permeti dur a terme les seves activitats d'homenatge als màrtirs de 1714, la Conselleria de Vicepresidència retalla, quan no denega totalment, qualsevol tipus d'ajut.

La manca de fons al·legada pel Vicepresident Carod-Rovira per denegar ajuts contrasta amargament amb les fabuloses subvencions que es destinen a d'altres fins que, segons sembla, deuen ser de més interès que els 300 anys de la pèrdua de les nostres Llibertats Nacionals; a tal d'exemple, algunes dels projectes pels quals no hi ha cap "manca de disponibilitat pressupostària":

Aplicació pressupostària: VP02 D/481000100/2310. Finalitat: Taula per al diàleg multi-actors per a la reforma de les institucions internacionals. Import: 20.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Activitats de difusió i promoció dels principis de les Nacions Unides. Import: 40.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Projecte Twinned Peace Football Schools. Import: 69.950€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Organització mundial de governs locals Import: 295.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Despeses del programa Altaveu de les cultures. Import: 6.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Estudi sobre les formes de participació en les institucions internacionals. Import: 40.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/449000800/2310 Finalitat: Conveni plurianual Euromed Permanent University Forum. Import: 200.000€

Font: www.11setembre1714.com

El tancament del Museu Militar de Montjuïc és un atac a la identitat catalana

Finalment ha passat el que molts ens temíem, però desitjàvem equivocar-nos. El Museu Militar del Castell de Montjuïc ha tancat les seves portes. I encara pitjor, l'important patrimoni històric que conté, serà dispersat.

El lobby pacifista, obsessionat a esborrar la història militar de Catalunya, ha obtingut una victòria rotunda.

En les properes setmanes assistirem al desmantellament del que podria ser un notable centre d'interpretació del nostre passat bèl·lic. El seu lloc l'ocuparà l'anomenat “Centre Internacional per la Pau”. Certament, qualsevol iniciativa en favor de la pau és positiva, sempre que no sigui a costa de mutilar una part vital en la comprensió del passat: la guerra.

I diguem les coses pel seu nom, la pau a Catalunya és quelcom que no té més de dues generacions.

Podríem arribar a qualificar-la (la pau a Catalunya) d'anomalia històrica. Quatre conflictes civils al segle XIX, més la brutal Guerra del Francès. La Guerra Gran, i la de la Quàdruple Alianca i la de Successió al XVIII. Les guerres contra la França de Lluís XIV, la Guerra dels Segadors, el sagnant setge del Castell de Salses (1639) i l'endèmic conflicte dels bandolers (que arribaria a dimensions de guerra civil el 1615). Un segle de ferro, el XVII català... No seguiré retrocedint en la història, però vull recordar que el naixement de Catalunya s'esdevé de la Marca hispànica, territori destinat a parar els cops a l'Imperi carolingi. Fins que algú digué prou...

Deu segles de guerres han modelat la nostra societat, crec que això és del tot indiscutible.

Dues generacions de pau (sota una constitució redactada amb soroll de sabres), no donen cap dret a esborrar un fenomen cabdal en la nostra història. La guerra ha comportat dolor i destrucció, certament. Però també ha donat capítols de glòria, heroisme i professionalitat dignes de qualsevol altre territori d'Europa.

Les hosts de Jaume I i Pere II; l'Almirall Roger de Llúria i la seva flota; el rei Pere III introduint l'ús de la pólvora; els sometents encalçant els Terços el juny de 1640; l'artilleria de Basset i la cavalleria de Dalmau; l'assalt sorpresa al Castell de Sant Ferran de Figueres el 1811; els carlins aplicant mètodes de “guerra asimètrica”; el coronel Macià; el Regiment Pirinenc nº1; els catalans a les forces aliades, a totes dues guerres mundials...

Només una societat acomplexada pot permetre que s'esborri el seu passat d'una manera tant flagrant. Mirem per exemple, Finlàndia. Certament un referent en drets socials, benestar, educació, tecnologia, etc... En definitiva, d'aquella mena d'estats que tothom té al cap, quan es parla de les virtuts dels “països nòrdics”. Doncs bé, sense la professionalitat, audàcia i el sacrifici de 55.000 finlandesos a la Guerra d'Hivern de 1939-40 i la Guerra de “Continuació” 1941-45 hauria sucumbit al poderós Exèrcit Soviètic. No crec que hi hagi cap finlandès capaç de permetre quelcom similar al que s'està fent a casa nostra.

M'és absolutament indiferent els qualificatius que em puguin posar els artífexs d'aquest desastre. El que sí que em preocupa és que es farà per reparar-ho. De la meteixa manera que s'ha lluitat per la recuperació de la documentació espoliada per les forces franquistes, els mal anomenats “papers de Salamanca”, cal una mobilització decidida per recuperar Montjuïc. No podem restar quiets mentre s'esborra impunement la nostra història.

No caiguem en l'error de creure que els qui han propiciat que es desmantelli el Museu Militar de Montjuïc actuen a la lleugera. Es tracta d'una operació perfectament calculada, amb diversos beneficiats.

En primer lloc, qui treu profit de l'acomplexament de la societat catalana? Crec que qui estigui llegint aquestes línies ho té bastant clar. Al meu entendre, els mateixos que viuen a costa de l'espoliació fiscal. És a dir, l'Estat espanyol i tota la seva estructura institucional. En un moment en què va prenent força la possibilitat que el Principat de Catalunya digui prou, no ens ha d'estranyar que l'Estat empri totes les eines al seu abast per evitar-ho.

En segon lloc, hi ha el que he anomenat al principi, el lobby pacifista. Repeteixo que no tinc res en contra que es cerqui la pau. Tot al contrari, però això no vol dir ser negligent. Diria que va ser Joan Sales qui va dir: “Tota llibertat és il·lusòria sense una força que la defensi”. Però a casa nostra, ha anat quallant un corrent de pensament que criminalitza qualsevol plantejament seriós en matèria de defensa i seguretat.

Encara pitjor, n'hi ha qui n'han fet una forma de vida. Recomano repassar el munt de diners que el Departament d'Interior ha donat a organitzacions per la pau. Un cop fet això, cal comparar-ho amb els que s'han donat per la investigació d'afers de seguretat, defensa o història militar.

Costarà capgirar aquesta situació. Però animo a totes aquelles persones que no s'avergonyeixen de ser catalanes, que se senten orgulloses del seu passat, i que en definitiva, no volen demanar permís per existir, a persistir per aturar la mutilació del nostre passat.

Font: CEEC

Terra Argentina, la frontera sud

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

La bandera d’Argentina i la bandera de Catalunya.

Els signes de catalanitat també són ben presents en aquest país sudamericà, com arreu de tot el continent. La denominació mateixa de l’Argentina podria tenir origen en la paraula catalana argent, mot ben comú i sinònim de plata, tot i que l’explicació oficial continua essent la paraula argentum del llatí. Però si els primers europeus que arribarien a aquella vasta zona eren catalans i no castellans com se’ns ha volgut fer creure, no seria estrany que el nom català del Riu d’Argent hagués estat la referència per donar nom al país sencer. Però és que a més, resulta que el nom de la capital, Buenos Aires, també és d’origen català. Només cal comprovar l’existència d’altres llocs amb el topònim de “Bonaire” per adonar-se’n de les arrels del topònim, que seria portat per catalans d’un original de gran devoció a l’illa de Sardenya, al Santuari de Bonaria, i que no podia quedar en la castellanització posterior com a Buen Aire per delatar massa la seva traducció del català, tot i que amb aquest mateix nom se’n va donar també culte a Sevilla. Així, va passar a ser Buenos Aires, que no existeix enlloc més.

A banda d’aquests dos casos, són molts més els topònims que són clarament catalans com ja hem vist en altres països americans. Noms que reprodueixen llinatges catalans i noms de llocs i ciutats d’arreu del territori de la nostra nació que s’escampen pel país de nord a sud i que han sobreviscut al pas del temps. Però un dels casos que més ha sorprès darrerament ha estat la constatació que l’Illa Gran de la “Tierra de Fuego”, a l’extrem sud del país i del continent, s’havia anomenat abans “Illa de Xàtiva”, fins que Felip V esborraria aquesta denominació després de la Guerra de Successió. El rei que aboliria les institucions pròpies de Catalunya faria incendiar la ciutat de Xàtiva i deportar els seus habitants amb la intenció d’exterminar-la completament de la memòria, i en el seu lloc contruir-hi la Colonia Nueva de San Felipe. En consonància, faria eliminar també el seu nom a l’illa americana pel que té ara. Un càstig cap als catalans i un exemple més entre molts altres per fer-nos desparèixer com a poble i de la història, i en aquest cas concret a la ciutat valenciana que donava nom a un bocí d’Amèrica.

A l’esquerra, mapa d’Argentina amb topònims catalans. A la dreta, la Terra de Foc amb la denominació d’“Illa de Xàtiva”.

Les influències lingüísitiques en el lèxic i la fonètica de la llengua catalana que ja hem comentat també en relació al castellà que parlen a Sudamèrica es reprodueixen igualment a l’Argentina, amb una particularitat ben concreta: l’expressió “Txe!” tan característica dels argentins i que ens evoca a l’existència en un passat destruït i oblidat a una important presència de població valenciana reconvertida en castellanoparlant. Curiós és també que la salutació “buen día” que en general diuen els sudamericans és un calc del català “bon dia” i no com diuen els castellans “buenos días” (ves per on, la mateixa diferència que amb el cas de Bon Aire – Buenos Aires).

Per sort, aquestes restes de substrat català ajuden a recompondre el trencaclosques de contradiccions que el relat oficial castellà ens ha deixat i a refer la veritable història. També ajuden imatges com les següents de la rèplica exacta de la nau Victòria que va realitzar la primera volta al món, construïda a partir dels plànols originals i inaugurada al port argentí de San Julián com a atracció turística, i on la senyera que hi apareix és la catalana i no la dels castells i lleons. Una prova més que aquella primera circumval·lació del món d’en Joan Caçinera del Canós fou una expedició de Catalunya i no de Castella.

La República Argentina és un altre dels països que tenen una estructura federal a Amèrica, amb 23 Estats que allà són anomenats províncies i un districte federal que és la ciutat autònoma de Buenos Aires. Els Estats són titulars de totes les competències que no hagin estat expressament delegades al govern federal per la Constitució. Exactament el model contrari de l’Estat castellà d’ara i de sempre, en què és el poder unitari central el titular del poder que realitza delegacions i descentralitzacions. L’antic model polític de Catalunya es reprodueix, per tant, també a l’Argentina.

I com tampoc podia ser d’altra manera, els catalans també vam tenir el nostre paper en la independència del país. Quan l’exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, l’única resistència va ser la dels Voluntaris Urbans o Companyia de Minyons Catalans, un cos milicià fundat per catalans a Buenos Aires i Montevideo seguint la tradició del Somatent i la Companyia de Voluntaris de Catalunya. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larreu va ser el germen per la creació d'altres cossos de milicians. Com que el govern espanyol no podia defensar les colònies, moltes milícies urbanes van ser creades a partir de llavors, i les victòries sobre l’exèrcit britànic van fer augmentar la confiança i el patriotisme. Un dels defensors que destacarien seria en Domènech Matheu i Xicola, més tard president de la Junta Revolucionària el 1811. El 1809 el cos de voluntaris catalans participaria en la revolta contra el virrei espanyol, inici del moviment d’independència de maig de 1810 i que acabaria amb la proclamació de la llibertat de les Provincies Unides el 9 de juliol de 1816. Precisament un menorquí resident avui a Buenos Aires ens recordava aquesta efemèride l’estiu passat i reproduïa la declaració d’independència respecte del “poder despòtic dels reis d’Espanya”.

Com en la majoria de països americans, una típica barretina catalana o capell frigi és present de forma destacada en l’escut nacional com a símbol de llibertat. El lema del país “En unió i llibertat” és una lliçó necessària per als catalans d’avui que aspiram a recuperar també la llibertat pel nostre país. Una llibertat en la que hi estan cridats a participar els argentins que viuen avui a Catalunya, de la mateixa manera que els catalans van contribuir en l’alliberament del seu. Argentina ha estat un territori amb presència catalana des dels inicis de l’arribada dels europeus, que va rebre l’empenta de catalans en la seva defensa i independència, i que va acollir posteriorment exiliats i emigrants de tots els territoris de la nostra nació en èpoques ja passades. A banda dels que van ser a primera fila política, altres com el metge Cosme Argerich o l’enginyer Felip Senillosa es converitirien en figures decisives de la construcció del país. Ara son els argentins els qui emigren i arriben a casa nostra a treballar, la majoria d’ells sense coneixement d’arribar a un país amb una personalitat que es resisteix a la castellanització que allà no es va poder evitar, i poden ser instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que hauria volgut que l’Argentina continuàs sotmesa. Altres però, com Patrícia Gabancho o Sor Lucia, esdevenen autèntics catalans i protagonistes actius de la defensa de la llibertat. Tot un exemple que haurà de fer caure la cara de vergonya a molts autòctons que treballen per la nostra dissolució dins Espanya.

Pinzellades de Mèxic

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic (15/12/2008):

La bandera nacional de Mèxic, i la bandera catalana.

La Conquesta catalana de Mèxic

L'arribada dels catalans a l'actual Mèxic es produeix amb l'expedició de Ferran Cortès, que la censura espanyola va reconvertir en natural de la regió d'Extremadura, al regne de Castella, en els textes escrits. No obstant, com es pot comprovar en les imatges, les referències iconogràfiques de la conquesta i del propi Cortès situen tant el conegut conqueridor com la mateixa conquesta en l'àmbit català i no en el castellà.

En Ferran Cortès passejant una senyera (fragments d'un documental de la BBC emès pel canal 33):

Damunt d'aquestes línies, l'arribada dels catalans a Veracruz (esquerra) i la conquesta de Tabasco (dreta). A sota, l'entrada a la capital Tenochtitlan. La senyera hi és sempre present, davant l'absència de banderes castellanes.

A l'esquerra, representació de Tenochtitlan on es pot veure l'àguila bicèfala de Carles I amb l'escut barrat català. A la dreta, un altre escut de l'emperador on es diferencia entre els escuts catalans (vermell i groc) i el castellà.

Els conquistadors amb una senyera amb una representació de la Mare de Déu que avui coneixem com la Guadalupe de Mèxic, i que enllaça amb la tradició de les "verges negres".

De la conquesta de Mèxic al Dòlar americà

També és curiós notar el possible origen del dòlar americà, que de Mèxic passaria als Estats Units, en els anomenats Spanish milled Dollars. Quina era aquesta moneda suposadament espanyola que s'empraria a Amèrica i que rebria el nom de Dòlar? L'etimologia de la paraula dòlar, sembla que no està gaire clara.

Toponímia catalana a Mèxic

Santa Eulalia, Monserrate, Carbó, San Francisco de Borja, Cruillas, Los Monfort, El Alicante, Barcelona, Cardona, Moncadas, Horta, El Colomo, Los Catalanes, Pineda, La Merced, San Vicente Ferrer, Castellot, etc...

El federalime com a forma política d'un nou Estat independent a Amèrica.

Mèxic s'estructura també com un Estat federal, segons la tradició política genuïnament catalana, amb el nom oficial d'Estats Units Mexicans, i té en la ciutat de Mèxic el seu Districte Federal, que va donar nom al nou país independent de la Corona espanyola. Una identificació en la denominació entre Districte Federal i Nació que també es donà originalment al nostre país en les denominacions de Catalunya (Principat i Nació), i entre capital i territoris: Barcelona (ciutat i comtat), València (ciutat i regne) i Mallorca (ciutat i regne).

Els Estats Units d’Amèrica i Catalunya

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic (03/11/2008):

Les eleccions nordamericanes que es celebren demà són una bon motiu per fer també una visita "virtual" als Estats Units i veure els paral·lelismes entre aquesta nació i la nostra, que temps enrere va ser com ara ells una gran potència mundial i que en paraules d'en Servent "s'avançava a totes les nacions del mon".

Els origens catalans de la bandera dels USA.

La formació de la bandera dels Estats Units partiria d'una evolució de la bandera catalana que els anglesos van prendre com a model per a la Companyia Britànica de les Índies Orientals. A banda de la seva disposció amb franjes vermelles i blanques de les que no hi ha cap precedent a Anglaterra, curiosament l'evolució del nombre de pals també coincideix com en la senyera catalana amb l'evolució del nombre de territoris que es voldrien representar. Des dels cinc territoris inicials (Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda i les Colònies Americanes), passant per les diferents banderes revolucionàries dels patriotes americans que representaven el nombre de colònies fins a la bandera de les 13 barres (7 vermelles i 6 blanques) de les 13 colònies fundacionals que es van independenditzar de la Corona Britànica. Així com el nombre de barres ja continuaria immutable a partir de llavors i són les que encara hi ha actualment, l'augment del nombre d'Estats de la unió seria representat per les estrelles en la bandera. Tant pel color vermell usat, per la disposició en pals com pel seu significat territorial, la influència del referent històric i iconogràfic català apareix evident en els origens de la formació d'aquesta bandera.

La presència de les barres catalanes no és un fet exclusiu només en la bandera nacional, sinó que moltes banderes actuals d'Estats nordamericans i de Puerto Rico reflecteixen una original presència catalana que s'ha volgut usurpar, tergiversar i convertir en castellana sota l'ambigüitat del nom d'espanyola.

D'esquerra a dreta, les banderes dels Estats de Nou Mèxic i d'Arizona.

L'escut de San German de Puerto Rico.

La proliferació de senyeres per la presència catalana arreu del món i el desconeixement i l'oblit sobre la nostra nació és tal que es produeixen anècdotes com les d'un català, que en va veure penjada una a l'entrada d'un museu en honor al veler USS Constitution a Boston, i ni tan sols la persona que l'havia encarregada, que l'havia vista en un quadre de la batalla de Trípoli on va participar aquell vaixell, ni la que l'issava cada dia, li sabien explicar d'on era aquella bandera. El visitant se'n va anar amb la intriga de saber si els nostres avantpassats haurien tingut res a veure amb la primera batalla naval internacional que van tenir els Estats Units. Si un s'hi fixa una mica, tampoc no és gaire difícil trobar multitud de referències de catalanitat en les pel·lícules i sèries nordamericanes.

La contribució catalana en la formació d'una nova nació.

Precisament un home de mar, Jordi Ferragut Mesquida, nascut a Ciutadella de Menorca durant la dominació anglesa de l'illa i que va fer estudis de nàutica a Barcelona, va deixar Catalunya i va emigrar als Estats Units, on va treballar en la marina mercant i lluità contra els britànics en la guerra d'Independència americana. En la batalla de Cowpens, va destacar pel fet de salvar la vida d'un tal George Washington, un dels pares de la pàtria i que després seria el primer president dels Estats Units.

El fill d'en Jordi, Jaume Ferragut, seria adoptat de ben jove pel futur capità de la marina David Porter, i li canviaria el nom pel de David Farragut, que es convertiria en el primer oficial major de la Marina durant la Guerra Civil americana, i va esdevenir el primer contraalmirall, el primer vicealmirall i el primer almirall de la flota dels Estats Units. El nom de Farragut és avui un dels símbols d'Amèrica i porten el seu nom Acadèmies militars, escoles, pobles, places i carrers, monuments, i apareix en diverses manifestacions de la cultura popular, com la flota de naus espacials Farragut de la sèrie Star Trek, o el Comodor Farragut a la novel·la 20.000 llegües de viatge submarí de Jules Verne.

L'emigració de menorquins cap a la Florida en aquella època no va ser un fet puntual, i encara avui els seus descendents ens sorprenen i emocionen en veure que mantenen el record dels seus origens en la pràctica d'alguns costums, en la conservació de vocabulari català, i ara també en la presència a internet, com els bloc The Minorcan Factor o Minorcanculture, entre d'altres pàgines.

Però la presència catalana a l'Amèrica del Nord no començà al s. XVIII amb els emigrants menorquins o figures com les d'en Gaspar de Portolà i Fra Juníper Serra, sinó que es mostra evident des dels inicis de l'arribada catalana al continent a finals del s. XV amb en Colom i altres catalans com en Joan i en Sebastià Cabot a Terra Nova. El mateix nom de Florida també seria un nom català donat per Joan Pons d'Agramunt (reconvertit per la censura en un castellà anomenat Juan Ponce de León). També s'intueix la catalanitat en noms com Califòrnia, o Pensacola, de la nostra Peníscola, i tants d'altres.

Toponímia catalana als Estats Units: Barcelona Harbour, València, Farragut, Juniper Serra Mountain, Montserrat, Cabot, Porter, Coloma, Montfort, Pineda, Ponset, etc...

El nom de la Nació i l'estructura política.

Com l'antiga Catalunya, els Estats Units d'Amèrica estan formats, com tothom sap i com el seu propi nom indica, per una sèrie d'Estats amb les seves pròpies lleis cada un. La cultura federal nordamericana s'expressa en l'escut nacional amb el lema Pluribus unum, la unitat en la pluralitat. També és comú el comtat com a forma de govern local o comarcal, com també era propi del Principat. I igualment, a banda dels Estats, el Districte Federal queda al marge de la dependència de cap Estat membre. Conegut com a Washington D.C. pel nom de la ciutat que constitueix el districte, el nom formal d'aquest territori singular que exerceix la capitalitat de la nació és el de Districte de Columbia (d'aquí les inicials D.C.).

 

I també com Catalunya, els americans han tingut les seves discrepàncies en relació al nom de la Nació. Precisament la denominació del districte capital respon a les restes del que en el seu moment es va proposar com a nom del nou país: Columbia. Tal com explica la Viquipèdia, Columbia fou el primer nom popular i poètic dels Estats Units d'Amèrica, i és una forma gramatical femenina derivada de Cristòfor Colom. La denominació data d'abans de la Guerra d'Independència dels Estats Units al 1776, però va caure en desús a principis del s. XX. Els americans van recórrer a la figura d'en Colom com a heroi fundacional en detriment dels Cabot, també catalans adoptats i promocionats fins llavors pels anglesos. Segons George R. Stewart, el nom de "Estats Units" era criticat per ser massa llarg, imprecís i poc poètic, i digué que la Convenció Constituent de 1787 hauria estat el moment ideal per canviar-lo. Les dues persones que probablement haurien argumentat més per un nom millor, segons Stewart, haurien estat Thomas Jefferson i Benjamin Franklin. No obstant, la nació es va continuar dient "Estats Units", però el suport popular pel nom de "Columbia" es va mantenir.

Finalment l'establiment d'un nou país independent al continent amb el nom de Colòmbia hauria de provocar que aquesta denominació ja no quedàs disponible com a nom nacional pels Estats Units, amb el seu progressiu abandó. Així i tot, el topònim de Columbia apareix reiteradament a nordamèrica i fins i tot es manté com a personalització de la nació en una figura femenina equivalent a la masculina "oncle Sam", més aviat referida al President.

Columbia, la representació femenina dels Estats Units d'Amèrica derivada d'en Colom és avui el símbol de la Columbia Pictures.

Els Estats Units i Catalunya en el món d'avui.

Des dels Estats Units sempre s'han fixat en el nostre país en els moments en els que s'ha pogut propiciar el naixement de nous Estats independents a la vella Europa. El retorn de Catalunya a l'escena política internacional és vist amb bons ulls per una Amèrica a qui li convé tenir socis estratègics a la Mediterrània occidental i que els Estats europeus dediquin els seus principals esforços a millorar l'economia, i no a gestionar problemes territorials interns. Però des de Catalunya no hem sabut entendre ni correspondre gaire correctament les possibilitats que ens ofereix el tauler d'escacs internacional. Ja amb el president Wilson els catalanistes regionalistes de principis de segle XX es van equivocar en anar a demanar-li suport per tenir una autonomia, cosa a la que es va negar per ser un "afer intern" de l'Estat espanyol, enlloc de demanar directament la independència en un moment en la que es facilità la de Polònia, Txecolsovàquia, Hongria o Irlanda. També durant la II Guerra Mundial va exisitir el projecte de fer almenys del Principat un Estat independent per facilitar l'ofensiva aliada contra el feixisme que imperava a Europa, que finalment no prosperà.

Més recentment, era el President Clinton qui afirmava que "el futur serà català o serà talibà. En un món català, nosaltres celebraríem les diferències, perquè són una manifestació de la humanitat comuna. En un món talibà, les diferències són l’únic que compta". Esdeveniments com els de l'11 de setembre de 2001 agermana una vegada més Amèrica amb el nostre propi Onze de Setembre de 1714 i augmenta la llarga llista de símbols compartits, per molt que tants ens hagin estat usurpats i amagats per Espanya.
Ara que els Estats Units són a punt de començar una nova etapa amb un nou president, també és interessant veure com els demòcrates americans han fet una adaptació del ruc que tradicionalment utilitzen com a emblema del partit. Els Democrats Abroad han comprat els drets al propietari del ruc català per emprar-lo com a símbol oficial en la campanya de Barack Obama pels demòcrates americans a l'estranger. I des de les files republicanes, Robert Kagan, assessor de John McCain en política internacional, es referia als moviments independentistes a Catalunya i altres països de l'Europa occidental en un article a la premsa.

Que ningú s'estranyi que amb el proper president americà, sigui quin sigui, tornem a tenir la possibilitat de veure una Catalunya independent entre les nacions d'Europa, sempre i quan els catalans d'una vegada tinguem especialment present un paràgraf de la Declaració d'Independència dels Estats Units: "Quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir de noves salvaguardes per la seva futura seguretat i felicitat".

La I República Catalana

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic: 

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.

Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.

L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.

El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.

En l’impuls inicial d’aquest “moment republicà”, Pau Claris –observa el seu biògraf– apostà per involucrar-hi amplis segments del cos polític català, eixamplant notablement en la Junta General dels Braços la representació de les mesocràcies urbanes i vilatanes del braç popular.

Per a Claris i els dirigents que es posaren al capdavant del moviment revolucionari, aquesta era una via tant per a representar fortalesa política davant la cort de Madrid i el govern del comte-duc d’Olivares, com una forma de legitimar i vincular el gruix de les poblacions a la resistència contra els exèrcits reials.

Alguns historiadors han titllat de medievalista, caduc i oligàrquic el regim de la Corona d’Aragó: una rampoina en l’Europa de l’època. En contrapartida, la monarquia espanyola era la racionalització política. Aquesta visió també ha estat aplicada a l’enfrontament posterior, i final, entre la Corona d’Aragó i els Borbons, el 1705-1715.

“La tesi no s’aguanta”, ens diu Simon. “Aquí es dóna l’equilibri de poders, i la limitació del poder del rei és el pas previ a la monarquia parlamentària, com es veu a Holanda i Anglaterra. A més, el sistema absolutista espanyol es va demostrar corrupte, inestable i ineficaç pel que fa a l’economia.”

La historiografia europea recent, recorda l’historiador, ha revaloritzat el paper polític de les assemblees parlamentàries dels segles medievals i moderns, tot remarcant-ne els valors de representativitat.

Els dirigents catalans.

La reconstrucció de les trajectòries personals i familiars de Pau Claris i el grup dirigent que fa la revolució, realitzada a base de documents inèdits, conformen una part important de l’obra d’Antoni Simon. Això li ha permès de fer una descripció molt afinada, i inèdita, de la classe política catalana de l’època.

Era un grup ben cohesionat, gràcies a factors humans i polítics: lligams familiars que facilitaven la solidaritat mútua; arrelada cultura constitucionalista; forta vinculació a les institucions pròpies de la formació històrica catalana; i creixent consciència de classe responsable d’unes funcions públiques, cosa que no era aliena a un procés de reforç d’una identitat patriòtica o nacional catalana.

D’una altra banda, aquella classe pertany a una generació que recull els fruits del redreçament econòmic i de l’enfrontament institucional català de la segona meitat del segle XVI, i això la farà oberta socialment. La petita i mitjana noblesa es barreja amb ciutadans honrats, mercaders, canonges i professionals liberals.

La vinculació intensa i continuada d’aquesta classe amb les institucions de la terra a través dels càrrecs i dels espais de poder institucional, s’oposava al caràcter precari, inconstant i conflictiu dels lligams establerts amb la corona. Com comprova l’historiador, un nombre important dels dirigents és descendent d’antics membres de la Reial Audiència, o, fins i tot, del Consell d’Aragó.

La classe dirigent havia de viure a Barcelona, però, per tenir més força davant el govern de Madrid, va refermar-se en el paper de classe dirigent de tot el Principat.

Tot això explica que Pau Claris pogués mostrar una gran fermesa en la defensa del règim català i en la denúncia dels greuges de les poblacions afectades pels excessos dels soldats espanyols, instal·lats al Principat a partir de la invasió francesa del Rosselló.

Per tant, conclou l’historiador, la força política del canonge no deriva només d’unes qualitats personals, sinó, principalment, del fet de ser un agent representatiu d’una classe dirigent políticament conscienciada, com també socialment cohesionada i identificada amb unes institucions i un model d’estat ben madur en la teoria i en la pràctica polítiques.

Es morí enverinat.

Pau Claris es morí el 27 de febrer del 1641, quan feia un mes que l’exèrcit espanyol havia estat derrotat a Montjuïc, i quan es creia alliberat per sempre més de la monarquia espanyola. Alguns historiadors han apuntat la possibilitat que fos enverinat per agents espanyols. Els francesos s’ho van pensar. Un historiador va exhumar la carta d’un mariscal francès, de només cinc dies després, que ho assegurava. Antoni Simon reforça aquesta versió, amb nous arguments.

“Crec que va ser assassinat”, ens diu. “La documentació coetània, en concret el fet que morís amb la llengua travada, permet aventurar que li fou administrada l’aigua tofana, també coneguda per acqua di Napoli, verí barreja d’arsènic i herbes força utilitzat a l’època, i, aleshores, difícil de detectar.”

La nova consideració aportada per Simon és una coincidència sospitosa. “Rafael Nogués, el secretari de Pau Claris, va morir amb símptomes semblants i al mateix temps.” La hipòtesi és reforçada perquè la cort de Madrid, que des de la dècada dels 30 mantenia una xarxa d’espies a Catalunya, tenia poderoses raons per a pretendre eliminar el president de la Generalitat. No era la primera vegada que agents secrets de la corona espanyola eliminaven elements perillosos per la via ràpida. Pau Claris era considerat un traïdor. I, després de la batalla de Montjuïc, era un obstacle per al ministeri d’Olivares, que intentava activar la via de la negociació per tal de recuperar Catalunya.

Però per què no es va fer públic l’assassinat i no en parlen les cròniques catalanes? “És molt possible –diu– que el nucli dirigent amagués les seves conviccions o sospites per por que la notícia desfermés a Barcelona, un cop més, un avalot contra els ‘traïdors’, i, amb l’experiència ben recent i traumàtica dels motins de Nadal, era un malson que no volien tornar a passar.” No volien un altre Corpus de Sang.

Lluís Bonada

Jaume d'Alarich, el veritable Marco Polo

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

De personatges catalans falsificats per la història oficial i reconvertits en italians i castellans n'hem vist uns quants: el navegant i descobridor Joan Cristòfor Colom convertit en un genovès anomenat Cristoforo Colombo, altres com el pare Bartomeu Casaus o en Joan Caçinera del Canós convertits en Bartolomé de las Casas i en Juan Sebastián Elcano, el conqueridor Ferran Cortès en Hernan Cortes, en Joan Miquel Servent transformat en Miguel de Cervantes... Totes aquestes figures de la història universal tenen en comú que són personatges històrics de finals del segle XV cap endavant, coincidint per tant amb els inicis de l'expansió del domini dels reis de Catalunya a tota Espanya i Amèrica. Però si des de la Corona es va propiciar la castellanització de l'imperi i de tota la seva història, a força de buidar la història de Catalunya, podem trobar casos anteriors a aquesta època que també hagin patit l'adulteració de la seva identitat?

El cas d'en Marco Polo en seria un. Segons el que coneixem d'ell, va ser un explorador i mercader venecià de finals del s. XIII i principis del s. XIV, i és mundialment famós pel seu viatge a l'Orient i el seu relat conegut avui com a Viatges de Marco Polo. Les primeres referències que en vaig sentir sobre la possible catalanitat del personatge real que va protagonitzar aquells fets, que vaig escoltar en alguna gravació de les diverses que es poden trobar a histocat.cat i sense donar cap dada, me les vaig prendre amb un cert escepticisme, ja que es tractava d'un home en principi prou allunyat de l'època en què va començar la castellanització massiva de la nostra història.

Els dubtes però me'ls vaig començar a plantejar seriosament quan es va publicar l'article "Algunes consideracions a l'entorn del mite de Marco Polo", de Jordi Bilbeny, on bàsicament es difonen les contradiccions i mentides detectades per John Larner en el relat que coneixem, que la documentació original tampoc ha sobreviscut, i que no hi ha fonts orientals que confirmin l'estada de cap Marco Polo en aquelles terres. De tot plegat en Bilbeny conclou: "si En Marco Polo no era un mercader venecià, si havia oblidat la seva llengua, si els escriptors famosos de la Venècia contemporània no l’esmenten, ni tampoc ho fan els registres documentals xinesos; si tot el que fa referència a la seva família és contradictori i ha desaparegut del llibre qualsevol informació sobre la seva persona; si l’original del text no s’ha trobat mai més i el que ens en queden són còpies i més còpies plenes d’interpolacions, falsedats i contrasentits irreconciliables, fins al punt que, en alguna ocasió, els llibres semblen totalment diferents, em sembla molt congruent deduir-ne que tot això s’esdevé perquè hi ha hagut un desdoblament intencionat de personatges. Perquè hi havia un autor real que calia substituir per algú altre. Per una raó que ara mateix no sé explicar, aquest autor i viatger de carn i ossos va ser canviat per En Marco Polo. Però, qui hi havia darrera aquest nom? I si no era venecià, ni parlava venecià, de quina nació era i quina llengua parlava? En quina llengua va escriure el llibre?".

També en un article de La Vanguàrdia (Marco Polo arribà a la Xina?) apareixien més referències sobre aquesta possible falsedat del viatge. Molt bé, potser en Marco Polo sigui un mite o una llegenda i realment no va exisitir, o si que hi havia un Marco Polo però la seva història sigui una farsa. Potser el llibre sobre els seus viatges sigui pura ficció, però si hi havia un personatge real i un llibre real en el que es basava el relat, qui devia ser?

Un nou article sobre Marco Polo, signat per E. R., que també recull i evidencia interessants mancances del relat de Marco Polo sobre la Xina, com la inexistència de referències al te (aleshores desconegut a Europa), ni dels palets de menjar, ni de la seva cal·ligrafia, ens dóna ja una pista important a tenir en compte: "En la famosa narració dels seus viatges, aquest va viatjar a la Xina el 1271 amb el seu pare també mercader (curiosament coincidint en les dates amb l’ambaixada enviada pel rei en Jacme tal i com es pot llegir en un article del Sr. Manel Capdevila que apareix en aquest mateix web, està documentat que el rei en Jacme havia enviat un ambaixador a la Xina i havia rebut una ambaixada del gran Ca pels voltants del 1270. A més són molt interessants i aclaridors tant els comentaris sobre la pólvora com sobre el paper que apareixen en aquest article)".


Jaume I, rei de Catalunya, seria l'únic rei d'occident de la seva època en pactar una aliança políticomilitar amb el Gran Khan, el rei d'Armènia i l'emperador de Bizanci.

En efecte, el mencionat article de Manel Capdevila deixa clares les relacions entre el rei Jaume I i el Gran Khan. L'ambaixada catalana a l'orient es troba documentada en la Crònica o llibre dels feits de Jaume I: "E quan venc al vuitè dia que hi haguem estat, vencnos missatge que Jacme d'Alarig, qui era nostre e nos l'havíem enviat al rei dels tartres, que era vengut de lla e que ens aportava bon missatge. E ab ell venien dos tartres, honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder" i la presencia de l'ambaixada xinesa a Catalunya s'evidencia, a més, en els capitells del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll.



Els capitells amb els ambaixadors xinesos del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll i la caravana a l'Orient reproduïda a l'Atles Català (1375), d'Abraham Cresques.

Com diu en Manel Capdevila, amb aquests ambaixadors xinesos identificats, el cercle es va tancant... És aquest nostre Jaume d'Alarig el veritable Marco Polo? És possible que un altre català fins i tot dels s. XIII-XIV hagi quedat oblidat per la història i els seus fets atribuïts a un estranger?

Finalment, el cercle s'acaba tancant amb dos articles publicats a Canvi Setze: En el primer, L'enigma de Marco Polo (I): l'adulteració dels documents, es reprodueixen les consideracions de Jordi Bilbeny sobre el mite de Marco Polo, i en el segon L'enigma de Marco Polo (II): la restauració de la història s'aprofundeix en les incoherències de la història oficial i es dóna una resposta lògica al misteri. Un resum d'aquests dos articles es pot llegir també a Qui era Marco Polo?

Segons els coneixements actuals, la versió italiana més antiga del llibre de Marco Polo no està escrita en venecià, sinó en toscà, i és una traducció d'una edició anterior també conservada escrita en un francès ple de faltes, llacunes i com de costum, farcit de catalanades que són confoses amb italianismes fins el punt de considerar que el text era escrit en un inexistent "francoitalià", i que havia de ser una còpia mal traduïda d'una llengua que no és la francesa. I quina llengua havia de ser aquesta? Segons algunes edicions, al pròleg es diu que el text va ser portat a França per monsenyor Tibaut, cavaller de Cepoy, que l'hauria rebut el 1307 directament de Marco Polo. Curiosament, aquest tal Tibaut era des d'aquell mateix any el cap de la Gran Companyia Catalana dels almogàvers.

A més, els paral·lelismes entre el personatge de novel·la anomenat Marco Polo que segons els entesos no es correspon amb la història i l'ambaixador Jaume Alarich, mercader i ciutadà de Perpinyà, resulten definitius:

- Polo viatja amb dos parents, i Alarich amb dos ambaixadors.

- Els Polo arriben d'un viatge a l'Àsia el 1269 i preparen el següent, que serà al cap de dos anys, després d'aconseguir un guiatge papal. Alarich torna d'una ambaixada a la Cort del Gran Khan i al cap de dos anys, el 1269, obtinguts els permisos del Papa, s'embarca de tornada cap al país dels tàrtars en l'expedició dels croats a Terra Santa.

- Marco Polo és a Acre, la capital del regne croat, i a Jerusalem, i d'aquí passarà a Armènia, on es relaciona amb el rei Hethum, abans de desplaçar-se a la cort del Gran Kha. Exactament els mateixos aliats polítics del rei Jaume i com Jaume Alarich, que desembarcà a Acre amb les naus croades acompanyat dels ambaixadors mongols.

A l'esquerra, el rei Jaume I amb els ambaixadors d'Orient. A la dreta, el suposat Marco Polo faria d'ambaixador a la cúria papal el mateix any que en Jaume Alarich.

Els estudiosos de Polo descriuen com apareix com un home de la cort, i que els seus interessos no coincideixen amb els d'un mercader, sinó que els tres viatgers formaven part d'una ambaixada. Però es dóna el cas que l'única ambaixada coneguda i documentada en els mateixos anys és la de Jaume Alarich. Tot indicaria, per tant, que fou Jaume d'Alarich qui hauria donat al cap dels almogàvers, dipositari del poder català a Orient, el text del relat amb els seus viatges, escrit naturalment en català, i que seria posteriorment traduit al francès i al toscà.

Però la pregunta que es manté en l'aire és com un personatge de dos segles abans del començament de l'historicidi de Catalunya també acaba essent expropiat per estrangers. Potser és perquè en una nació com Catalunya que ha patit i pateix encara com cap altra els efectes de la censura i la mentida, i a la que se li arrabassa la capacitat d'escriure la seua pròpia història, queda exposada a què els fets realitzats per catalans i que no s'han pogut convertir en castellans per part de la Corona, siguin forçosament oblidats pel propi país i amb el pas dels segles són fàcilment adoptats com a figures llegendàries d'altres nacions.

Tractat dels Pirineus: Fa 349 anys que Catalunya està dividida entre Espanya i França

Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Sovint es considera al Tractat del Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, dels quals es consideren una conseqüència.

Antecedents

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la Guerra de la Fronda el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.

Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.

Les negociacions

En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimar-se més defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.

El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquena al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.

El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble.(Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).

En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.

El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

Conseqüències per a Catalunya

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.

Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (le ximple). Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.

A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua.

Extracte

« Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos. »

Article 42:
« Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hallasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris. »

Traducció:
« "S'havia convingut en la negociació que començà a Madrid l'any 1656, sobre qual fonament hi va aquest tractat, que les muntanyes del Pirineu, que comunament han sigut sempre preses com a divisió entre les Espanyes i les Gàl.lies, siguen d'aquí ençà també la divisió dels mateixos regnes."
Article 42: "Ha sigut convingut i acordat que el Sr. Rei Chr. quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria del Rosselló, i del comtat i vegueria del Conflent, i al Sr. Rei catòlic ha de quedar el comtat de Cerdanya i tot el principat de Catalunya (...); ben entès que si s'hi trobaren alguns llocs de l'esmentat comtat i vegueria de Conflent solament, i no del Rosselló, que estigueren dins de les esmentades muntanyes del Pirineu, de la part d'Espanya, quedarà a sa Magestat catòlica; com també si s'hi trobaren alguns llocs i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya que estigueren dins de les esmentades muntanyes, de la part de França, quedaran a sa Magestat chris."

Bibliografia

Èrika Serna i Coba, "Aproximació a l'estudi del Tractat dels Pirineus: les conferències de Figueres (1660-1666)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 111-134.

Enllaços externs

El Tractat dels Pirineus al Museu d'Història de Catalunya
El Tractat dels Pirineus a El Talp.
La duana de Sant Lllorenç de la Muga i el Tractat dels Pirineus article de Marià Baig.
(francès) Text complet del Tractat transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF)
Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Resolució del Parlament Europeu de 30 d'octubre de 1987 sobre les llengües i cultures de les minories regionals i ètniques de la Comunitat Europea

Article extret de http://www.radiocatalunya.ca/noticia/tractat-dels-pirineus-fa-259-anys-que-catalunya-esta-dividida-entre-espanya-i-franca

L'exemple de Palestra

A final dels anys 20 del segle passat, el catalanisme va viure una profunda crisi de confiança en les seves possibilitats, una situació en certa manera similar a la que estem vivint actualment. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera, havia encapçalat el cop d’estat militar que instauraria una dictadura que es perllongaria fins al 28 de gener de 1930. Ni el catalanisme d’ordre ni el catalanisme insurreccional havien sabut donar una resposta adequada al règim que tenia com a un dels seus objectius principals l’anorreament de la cultura i la nació catalanes. Per sortir de l’atzucac calia entendre en què s’havia fallat. Diversos intel·lectuals i activistes de primera línia del catalanisme polític i cultural, encapçalats per Batista i Roca, van encetar un debat de gran nivell en què participaren personatges de la talla de J.V. Foix, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Alexandre Galí, Pau Vila o Carles Pi i Sunyer: s’havien de diagnosticar les causes i procurar establir una estratègia per superar la crisi.

Una bona síntesi del problema que el catalanisme vivia en aquell moment ens la dóna el mateix Batista i Roca que escrivia, l’any 1929: L’educació falsa que havia rebut el nostre poble abans de 1923, portà fatalment a les vergonyes de la dictadura. Cal que escarmentem. Cal preparar el futur amb l’experiència del passat. Un mot enclou tota la nostra posició espiritual d’abans de 1923: el cofoisme. Tots cofois proclamàvem constantment les excel•lències de l’ésser català, érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseïem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l’Imperi Britànic. Posàvem les banderes a tots els balcons, cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places (...). L’autonomia ens havia d’ésser concedida graciosament, sense cap esforç per part nostra.

Pompeu Fabra denunciava l’excessiva ampulositat del nostre moviment nacional al costat de la manca d’un sòlid fonament en les conviccions patriòtiques (...) la desproporció entre les nostres il·lusions excessives i les nostres reduïdes possibilitats de realització.

El cofoisme, el mesellisme, l’individualisme, la disgregació d’objectius, la desorganització eren alguns dels mals col·lectius detectats, indicis evidents de la decadència d’un poble i pas previ de la seva desaparició. Per Batista i Roca la solució era ben clara: qui vulgui fer pobles ha de començar a fer homes (...) capaços de complir els seus deures en tots els moments i totes les circumstàncies, va escriure.

La conclusió que s’anava dibuixant era evident: si es volia reeixir en la tasca d’alliberament de la nació era imprescindible comptar amb una generació de catalans amb una sòlida consciència nacional, retrobant camins que ja havia iniciat la Mancomunitat abans de ser liquidada per la dictadura. Per assolir aquest objectiu, l’eina indispensable era la formació, sobretot la de les generacions joves.

Durant el debat, les opinions s’havien dividit en dues posicions contraposades: la d’aquells que postulaven la prevalença de la intel·ligència i la d’aquells altres que es decantaven per la primacia del caràcter. Els qui van argumentar a favor d’aquesta segona opció van convenir en la necessitat de crear una organització que donés resposta a la formació integral del jovent fent èmfasi en les habilitats i la fortalesa necessàries per a l’actuació en tots els àmbits de la societat. Combinarien, doncs, l’adquisició de coneixements amb la pràctica del debat, l’oratòria, l’esport, l’organització d’importants actes col·lectius i la pràctica del propi compromís cívic i moral. S’havien adonat que Catalunya havia format molt bons professionals i científics acadèmicament brillants, però poc preparats per a la defensa activa dels interessos del país. Havia passat el mateix amb el conjunt de la classe política catalana, que havia sucumbit davant l’espanyola per no haver –creien- tingut el coratge, l’actitud i les habilitats pròpies dels representants d’un país amb voluntat de plenitud.

El punt d’arrencada de la nova organització va produir-se el març de 1930 amb la publicació a la premsa del manifest Als joves de Catalunya.

Començava dient:

Fa temps que hom pregunta a la joventut on va i que aquesta contesta diversament amb paraules. Creiem, però, que ja ha arribat l’hora que el jovent es posi en marxa i demostri pràcticament amb fets cap a on va.

Pel que fa als objectius:

La nostra finalitat és promoure un moviment de la joventut catalana amb tota l’activitat i l’empenta de la gent jove, per al propi millorament en tots els aspectes, moral, intel·lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles.

Pel que fa a la seva independència respecte els partits polítics:

La nostra actuació volem que sigui amplament patriòtica i educadora i que es desenvolupi al marge de les de caràcter polític.

I una reflexió final:

Creiem urgent atendre la tasca de fer conèixer la nostra terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura a les joves promocions .

El signaven 50 joves –i no tant joves- de noms il·lustres. Entre aquests hi havia Joan Coromines, Josep M. Casasses, Ferran Soldevila, J. M. Girona, E. Pérez Iborra, Josep Sunyol i Garriga, Ricard Carbonell, Joaquim Ventalló, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Cuito, J. B. Roca i Caball, Joan Anton Maragall, Antoni Fisas, Xavier Regàs, Narcís de Carreras, Octavi Saltor, Domènec de Bellmunt, Tomàs Iduarte, etc. El redactor del manifest va ser el poeta i periodista J.V. Foix. Tot ells provenien de diverses de les sensibilitats polítiques del catalanisme (pròxims a la Lliga Regionalista, Acció Catalana, Acció Republicana, Estat Català i d’altres estrictament fidels les entitats de caràcter civil), cosa que donava a l’entitat, des del seu inici, una clara transversalitat.

Amb la constitució oficial de l'organització amb el nom de Palestra, Pompeu Fabra, gramàtic i lexicògraf, seny ordenador de la llengua catalana i considerat tot un “sportsman”, ja que era un notable practicant del muntanyisme i el tennis, n’esdevenia el president. L’etnòleg Josep Maria Batista i Roca, principal introductor de l’escoltisme a Catalunya, en passava a ser el secretari i l’ànima organitzativa.

La simbologia que l’entitat començà a usar no fou fruit de l’atzar. El nom de Palestra feia referència tant a l’estructura central del gimnàs del món clàssic grec com a la mateixa idea de lluita. El logotip triat va ser la figura del David de Miquel Àngel, com a símbol de la lluita contra el gegant Goliat. Finalment, la bandera a utilitzar, a més de la quadribarrada, fou la de Sant Jordi, símbol tradicional vinculat a l’època medieval catalana: a la Generalitat i els almogàvers.

Des d’aquella primavera de 1930 –i progressivament- Palestra, amb una primera seu al carrer Casp, començà a dur a terme activitats: cursos de llengua i cultura, conferències amb els millors especialistes (en economia, geografia, història, dret...), concursos crítics de lectura, cercles de debat entre socis, accions d’obra social..., però també activitats esportives com excursionisme, atletisme, navegació (el club Mare Nostrum) i aviació. En aquesta última especialitat, el pilot M. Foyé organitzà un grup cada vegada més nombrós de joves practicants del vol sense motor (els Falziots), com a pas previ a què amb posterioritat poguessin seguir la carrera de pilot a motor (recordem que no havia estat fins a l’any 1927 que C. Lindbergh havia realitzat el primer vol transatlàntic).

Al mateix temps, es van anar obrint les primeres desenes de locals de seccions territorials de Palestra. I, precisament, el mateix dia que, al matí, Pompeu Fabra havia inaugurat la seu local de l’Hospitalet de Llobregat, es feia l’acte solemne de presentació en societat de Palestra. Era el 30 de novembre de 1930. El lloc: el Palau de la Música Catalana. El Mestre Fabra dirigia un emotiu discurs al públic jove que omplia el Palau.

Començava dient:

Acabem la dominació de Primo de Rivera, l’intent assimilista més intens i fort que Catalunya ha hagut de sofrir de Felip V ençà. El nostre catalanisme ha sortit reforçat. Hem estat incorruptes, però no invulnerats.

I seguia poc després:

Cal evitar la disgregació i atenuar els estralls de l’individualisme. Tenim el desig de fer de Palestra una organització nacional de la joventut catalana al servei dels grans ideals de Pàtria, Llibertat i millorament propi, apte per a l’acció. El problema de Catalunya depèn de l’actuació i de l’esforç de cadascú; hem d’evitar providencialismes. Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col∙laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.

L’àmbit d’actuació volgut quedava clar:

Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.

I mesurava la situació en què es trobava l’entitat:

Avui, al cap de vuit mesos d’iniciada, Palestra té dos mil socis, amb una trentena de delegacions per tot Catalunya, a Mallorca i a València, i amb d’altres en vies d’organització a Amèrica. En aquest acte inaugural parlem, doncs, en nom d’una realitat viva i tangible: fa vuit mesos hauríem parlat d’una iniciativa i d’una esperança.

Acabava dient:

Per últim: l’obra de Palestra ha d’ésser lenta i constant, encara que no sigui brillant en aparença. La fe que tenim en els destins de Catalunya ens fa persistir en la nostra actuació. Trobant-nos en període de preparació i de lluita, Palestra no ha pres per símbol el David triomfant, sinó el David que es prepara per encararse amb el gegant Goliat. La tasca de Palestra és formar els futurs lluitadors que —esperem-ho— seran els vencedors.

En un article aparegut 5 dies després al diari La Publicitat, Fabra completava:

Cal lluitar contra la inhibició i contra la indolència que ens mena a creure que ja seran els altres els qui treballaran per la causa que ens afecta a tots plegats. Cal combatre, així mateix, la flonjor del nostre poble que el fa apte a inclinar-se al paternalisme o a un providencialisme càndid que d’un cop ens hauria de respondre, de fora estant, tots els nostres problemes. Només l’esforç constant mena a la llibertat.

L’any 1933, Palestra, que ja havia arribat a més de 5000 socis en més de 400 seccions locals, organitzaria les seves més grans activitats col·lectives coincidint amb la celebració dels 100 anys de l’inici de la Renaixença catalana. Una fou la de l’anomenada “Crida del Foc”, per la qual una bona part dels socis de l’entitat varen encendre fogueres a centenars de cims de tota la geografia catalana (Montserrat, Matagalls, les Agudes, el Tibidabo, la Mola; a les Guilleries, al Collsacabra, al Montnegre; però també a cims del Baix Ebre, el Bages, el Pallars Jussà i Sobirà, el Gironès, el Solsonès, l’Alt Camp, l’Urgell, l’Anoia, etc.). L’altra fou l’Aplec de Ripoll, com a acte d’afirmació nacional i de joventut que inclogué parlaments i actes d’homenatge així com activitats atlètiques i gimnàstiques.

Palestra no restà al marge de les greus alteracions polítiques i militars de l’època. L’octubre de 1934 fou clausurada, però, així i tot, sobrevisqué amb el nom de Club David. Al febrer de 1936 recuperà el nom i algunes de les activitats principals. Però la guerra i la marxa al front de molts dels seus socis féu que s’hagués de dedicar principalment a l’obra social necessària a la reraguarda. L’última notícia coneguda de l’entitat és de l’agost de 1938. Palestra comunicava la seva assistència als actes de l’11 de setembre d’aquell any.

Concloent, doncs, podem dir que la joventut que va integrar Palestra entre 1930 i 1938 va saber guiar-se per la màxima de la necessitat de superació de l’individualisme i la decisió d'optar per fer prevaldre la pràctica de coordinar esforços per tal d'assolir finalitats comunes. Aquestes eren l’alliberament nacional i la plena democràcia a Catalunya i al món, únicament possibles mitjançant el millorament personal i el compromís cívic.

En darrer terme, llegint els textos de l'època no sembla que l'individualisme sigui cosa exclusiva dels nostres temps. Per tant, em resta una pregunta: la joventut d'inici de segle XXI fem tot el que podem per a l'assoliment de les nostres finalitats comunes?

Ramon Freixes

Per a més informació disposeu del magnífic treball sobre Palestra:

Lluís Duran. "Intel•ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)". Barcelona-Catarroja: Afers, 2007.

Article publicat el 22 d'octubre de 2008 a indirecte!cat

Montjuïc, s'inicia el desmantellament del museu militar

Part de l'exposició marxa a Espanya en comptes de ser aprofitat pel patrimoni museogràfic català

Finalment, i després d'anys d'estira i arronsa entre l'Ajuntament de Barcelona i el ministeri de Defensa, ambdues institucions han iniciat el desmantellament del museu militar de Montjuïc, en el lloc del qual l'Ajuntament vol construir el Centre per la Pau.

Les diverses peces exposades en el museu han estat repartides entre les dues institucions implicades. De manera simbòlica, els canons que hi havia al pati del castell han estat retirats i enviats al museu militar de Toledo.

L'Ajuntament es quedarà amb algunes peces que serveixin per a explicar "la relació del recinte amb la ciutat", una explicació que no s'acaba d'entendre si tenim en compte que el Castell estava destinat a bombardejar Barcelona, i per tant, res millor que els canons per a explicar aquesta "relació". Esperem que tant la pinacoteca, amb retrats de monarques catalans, com algunes peces d'alt interès històric, com el "pedrenyal" català, entre d'altres, no surtin de Catalunya.

Tot i que qualsevol iniciativa destinada a fomentar la pau és del tot lloable, no s'entén perquè les institucions catalanes deixen escapar un patrimoni museogràfic que és de la ciutat de Barcelona en particular, i del poble català en general.

Molt ens temem que es perden moltes peces -armes, uniformes, banderes i mapes-, que són part de la nostra història i que podrien fer un molt bon servei en el Museu d'Història de Catalunya, o en altres, i per què no, en un possible museu d'Història Militar de Catalunya, que també en tenim.

Ara que s'està refent la memòria històrica, per exemple, amb la publicació d'obres sobre la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil, sembla que es vulgui amagar que la guerra, i tot el que aquesta comporta, es part integral de la nostra història, com ho és de la de la resta de pobles del món.

Aquest fet, per molt horrible que sigui, és una part molt important de la història de la humanitat. Voler amagar-lo és un exemple de cinisme i d'obscurantisme històric. La història té episodis lletjos, amagar-los no farà que aquests desapareguin, però ens farà intel·lectualment més pobres.

Article publicat al CEEC el 5 de juny de 2008

Vincle: 11setembre1714

Ser o no ser espanyols

El 27 de novembre de 1851, en un discurs pronunciat al Congreso de los Diputados, el general Joan Prim afirmava: "Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son, dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía". El 1863, Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona (òrgan de premsa de la gran burgesia barcelonina), assegurava que "existe un punto en el mapa, llamado Madrid, donde se resuelven los destinos de unas colonias, que tienen por nombre España. Verdadero país de Jauja, aquella afortunada metrópoli, todos los colonos hemos de contribuir a las comodidades y bienestar, a la prosperidad y ventura de sus afortunados habitantes [...]. Para colonos, demasiado bien se nos trata". I el 1878 el mateix Mañé llançava un nou retret als polítics espanyols: "¿Nos consideran Uds. como país conquistado y con derecho a imponernos con el número, que es la fuerza, la voluntad? En este caso no exijan de nosotros correspondencia fraternal. Ésta es la cuestión y no otra". Tant és així que el 1893 el modernista Alexandre Cortada constatava que "la fatalitat ens ha fet caure dintre d'un Estat en el qual ni ens hi trobem bé ni ens hi hem pogut fondre mai amb els altres pobles i regions que el componen".

Malauradament, massa sovint l'egoïsme resulta més poderós que totes les evidències històriques. A les orelles dels oligarques catalans, encara ressona la declaració breu i contundent de la Comissió de Fàbriques de l'any 1836: "Qué sería, pues, si todas las demás provincias de España no quisieran consumir ningún género catalán, lo que harían sin duda, si la Catalunya se declarase independiente".

Tal com assegura mossèn Armengou a Justificació de Catalunya, "el gran responsable de totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans".

Oriol Junqueras

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dissabte, 30 d'agost del 2008

El repte de conquerir Jaume I

Pere el Gran, Alfons el Cast, Pere el Cerimoniós i Alfons el Magnànim van fer mèrits significatius per formar part de l'imaginari col·lectiu i per obtenir el reconeixement popular català. Però han acabat exiliats de la nostra memòria, que en qüestió de monarquia està sota el regnat únic de Jaume I, el Conqueridor.

Vuit segles després del seu naixement a Montpeller el 2 de febrer del 1208, el jove occità que es va convertir en rei d'Aragó, Mallorca i València segueix sent un referent històric de primer ordre, que encara genera estudis de pes.

Però, per què ell, i no altres monarques, ha conquerit l'imaginari popular? Perquè el Conqueridor "està vinculat als mites fundacionals d'un poble, que a la vegada han marcat les diferències en l'apreciació que ara tenen els diferents territoris sobre la figura del monarca", va assegurar el professor d'història medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. Ho va fer en un dels principals actes acadèmics a la Universitat Catalana d'Estiu sobre els 800 anys del naixement del monarca.

Aquest estudiós va posar èmfasi en el fet que a Catalunya el sentit històric de Jaume I està més diluït que al País Valencià i a les Illes, perquè "la seva història està més lligada a Guifré el Pilós, i potser no li han perdonat que renunciés a construir un Estat occitano-català".

Recuperar el rei

El professor Ferran Garcia-Oliver va lamentar que els actes commemoratius del naixement del monarca hagin sigut "escassos" a tots els territoris, i va afirmar que "els polítics de Catalunya en general no expressen complicitats amb Jaume I".

En la mateixa línia es va expressar el professor de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, Antoni Riera, que va fer una crida a la societat perquè es tingui en compte el llegat del rei Jaume I: "És la figura fundacional de la nostra identitat col·lectiva, amb una gran eficàcia popular i una força cohesionadora impressionant".

Descrivint-lo com un estadista sofisticat, il·lustrat i àvid, Riera va demanar a les institucions polítiques i acadèmiques que "tornin a analitzar la figura, l'època i les aportacions en tots els camps del rei, perquè, si gestionem correctament el seu llegat, ens serà útil per al futur".

El professor de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer va animar a "prendre la figura de Jaume I i transportar-lo a la nostra època i a la nostra identitat, ja que d'altres ho han fet i han presentat un Jaume I franquista, un de socialista i, fins i tot, un de genocida".

Gemma Aguilera

Article publicat al diari Avui el 20 d'agost de 2008

2014 contra la història

Hi ha una commemoració en marxa, la dels 300 anys de la Guerra de Successió. L’any passat el record va ser per Almansa i la presa de Lleida i cal suposar que la culminació serà el 2014.

En teoria hi ha sensibilització institucional atès que la Generalitat va crear, el 2005, una Comissió Catalunya 2014 per vetllar la memòria del període. Però la pràctica no és congruent. Les iniciatives institucionals, a hores d’ara, s’han limitat a una exposició “Catalunya i la Guerra de Successió” de tres mesos de durada. El comissari, Agustí Alcoberro va plantejar, amb peces rellevants, una proposta prou rigorosa, però els responsables de museografia del Museu d’Història de Catalunya li van donar una resolució llòbrega, avorrida i amb unes propostes multimèdia patètiques. La resultant, no podia ser d’altra manera, ha estat un contundent fracàs de públic.

Mentre, la destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana del 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’”oriolbohiguisme” provincià va generar una cultura de demolició que, en el que ens ateny, es va concretar en l’Arc de Santa Maria i la deformació del Fossar de les Moreres; la destrucció de la muralla de la Ciutadella del Passeig dels Til·lers i la cruel destrucció del Barri de Sant Pere. Fa pocs mesos es va excavar, i colgar, el Portal de Sant Daniel, del Baluard de Santa Clara, escenari d’una de les pàgines més heroiques mai protagonitzades pels catalans. En aquests moments l’empresa SACYR, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el Baluard de Migdia i la Muralla de Mar. Igualment el foll remodelatge del Mercat de Sant Antoni liquidarà qualsevol vestigi del baluard que allí va existir. I a tot això hem d'afegir-hi el sainet del Born, que també van intentar destruir i que està abandonat des del 2002. A hores d’ara no hi ha projecte arquitectònic i s’acaba de convocar i resoldre, amb inversemblant grolleria, un concurs de museografia molt casolà que garanteix la reducció del Born a un espai de runes polsoses.

L’imaginari de la crosta socialista, així com el dels seus epígons, es incompatible amb qualsevol proposta que doni rellevància al Born com element emblemàtic del setge de 1713-1714. Tot plegat les contradiccions de les administracions són evidents: simular interès i alhora tolerar o perpetrar directament la destrucció dels elements emblemàtics del patrimoni que puguin evocar un passat polèmic.

Que la data de la Diada Nacional de Catalunya molesta és cosa clara, atès que recorda la dignitat constitucional catalana, i no és casualitat la manca d’interès en la promoció del seu significat.

D’altra banda és lamentable la incapacitat per evocar els fets en una pel·lícula, de fet no s’ha produït ni un trist documental de qualitat. Cal suposar que això hagués estat possible amb una mínima complicitat de les administracions. Això sí, s’han publicat alguns llibres i treballs, de l’entorn historicista de la historiografia catalana, que han posat especial cura a ometre els aspectes estrictament bèl·lics del conflicte.

I tot això es dóna en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero” que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana.

Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadéus de Madrid exigeix renúncies.

La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Article publicat a l'Acadèmia dels Desconfiats del web de l'autor el 29 de gener de 2008

La història. Punt de partida

La Cabinet Secretary (màxim rang entre els ministres del govern escocès) d'Educació, la Sra. Fiona Hyslop, ha escrit un article al diari The Scotsman on destaca els resultats d'una enquesta feta a 3.000 alumnes escocesos de 16 anys: la majoria només coneix els tòpics històrics en comptes de la veritable història del seu país. Per posar un exemple, el 37% creu que Escòcia forma part del Regne Unit perquè els anglesos la van conquerir. Només el 24% sap la resposta correcte, és a dir, que el Parlament escocès va votar la unió política amb Anglaterra. La ministra independentista escocesa que, per cert, ha nascut i ha estat educada a Anglaterra, ja ha dit que això no pot ser. Que per mirar el futur, també cal saber el passat (el de debò). Per tant, ja ha dit que aquest govern aprofitarà la reforma del currículum escolar per a garantir una millor educació d'història per als nens i nenes escocesos.

És interessant veure com el govern escocès treballa al 120% en el front educatiu tot i ser el 5è sistema educatiu amb millors resultats de l'OECD (PISA 2006). L'objectiu: superar Finlàndia, l'actual numero 1 (trobareu dades comparatives entre Catalunya i Escòcia a sota). Això però, és pal d'un altre paller.

Tornem a l'article de la ministra de l'SNP sobre el desconeixement de la història pròpia. Ara fa pocs dies comentava a uns col·legues catalans a Edimburg que a casa nostra hi ha molta desconeixença de la història pròpia i que, a més, els nivells de confusió son impactants.

Quan sorgeix Catalunya oficialment? Amb Guifre el Pilós? Però ell no era el Comte de Barcelona? I la Corona d' Aragó no va ser una unió entre el Regne d' Aragó i el comtat de Barcelona? Així doncs, oficialment, quan sorgeix Catalunya? Catalunya era independent abans del 1714? Però no era part de la confederació de la Corona d' Aragó? Llavors potser era sobirana, però independent? I el País Valencià? Ha estat Catalunya algun cop? I el Regne de Mallorca?, etc.

La ministra d'educació escocesa veu molt clar que a Escòcia la història ha de jugar un paper clau en el sistema educatiu. Tothom té dret a saber d'on ve i a més a tenir prous coneixements per a desfer els tòpics falsos (que tot i ser més agradables, no deixen de ser falsedats). Jo hi estic totalment d'acord. Només quan coneguem la nostra història veritable, l'allunyada dels tòpics, la de debò, només llavors potser ens començarem a conèixer millor a nosaltres mateixos i serà mes fàcil veure cap a on hauríem d'anar.

Dades comparatives entre la mitjana de l'OECD, Catalunya i Escòcia (PISA 2006 - publicat al desembre 2007)

Ciències: mitjana OECD - 500 / SCO - 515 / CAT - 491
Capacitat lectora: mitjana OECD - 492 / SCO - 499 / CAT - 477
Matematiques: mitjana OECD - 498 / SCOT - 506 / CAT - 488

Xavier Solano és analista polític i assessor de l'Scottish National Party

Jaume I: el rei que ens uneix a tots

Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.

Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.

En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.

Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.

Vicent Partal

Simplificacions històriques

Si les institucions públiques, posem per cas el Consell de Mallorca, volen fer el que estigui en les seves mans per a reforçar entre els mallorquins la consciència i l'orgull de ser-ho, res més digne d'aplaudiment general. Això és el que necessita urgentment una societat que està en perill de dissolució total o de reducció a cendra. I no ha d'escarrufar ningú que s'utilitzi la simbologia i la història –tothom ho fa– com a eines dedicades al que hauria de ser l'únic objectiu que no pot tenir espera: la defensa d'una identitat que té molts de caires però que només serà tal amb el manteniment del seu pal de paller, que és la llengua i la cultura catalanes. Res més normal, doncs, que cercar en la història les arrels que poden fer que l'arbre se sostingui i els fonaments sobre els quals s'assenti el projecte col·lectiu. D'arrels i de fonaments en tenim per a donar i per a vendre. Ara bé, el que no es pot fer amb la història és falsificar-la, vendre'n una versió feta a mida d'interessos particulars o només tenir-ne en compte una petita part, que és una manera contundent de falsificar-la. En aquest país la història ja ha estat prou manipulada, manyuclada i ofesa. I cal no perdre de vista que alguns mites, com el del regne de Mallorca “independent”, o la batalla de Llucmajor, han estat inflats i explotats per persones i ideologies que són a les antípodes de la defensa dels interessos de Mallorca. De la banda dels qui se suposa que van amb bona fe, seria un greu error apuntar-se a la indignitat de la tergiversació de la història. La tergiversació que pot anar de la mentida barroera –i doncs fàcilment desacreditable– fins a quelcom més subtil, com la perversió del llenguatge, la utilització interessada o àdhuc malintencionada de les paraules, com regne independent , reis propis , etc., amb l'ànim que a força de repetició acabi fent forat. Igual que seria un greu error la pretensió d'assentar una idea d'identitat sobre una part mínima –encara que molt estimable– del passat, quan hi ha una base tan àmplia en què podem assentar-la. Crec que l'opció del Consell de Mallorca de rabejar-se de manera un tant incontinguda en la mitologia del regne de Mallorca privatiu i “els nostres reis” situa la institució en la posició perfecta per a caure en la temptació o en la responsabilitat de la utilització obscura de la història. Un petit detall: aquests dies hem sentit a dir un caramull de vegades, i ho hem pogut sentir en un discurs solemne, que Jaume II –un rei digne del màxim respecte– és el primer rei del regne de Mallorca. Molt bé, només que hauríeu d'explicar-nos, senyora, si és el primer, per què es diu Segon?

Un mite inacabable, utilitzat de molt enrere per a determinades operacions polítiques, és el del regne de Mallorca independent. Segons tal esquema, hi hauria hagut un regne independent iniciat pel “nostre” Jaume II i perdut pel “nostre” Jaume III. Un regne independent durant setanta-tres anys (de fet, seixanta) i aquí s'acabarien els pilars del nostre orgull. La simplificació és tan gran que pot ofendre la intel·ligència. Fora d'aquests seixanta anys, el regne de Mallorca què és aleshores? Dependent? Dependent de qui? Anem a pams. El regne de Mallorca és una entitat política fundada per Jaume I tot just presa l'illa (als musulmans), i començat a desmuntar per Felip V de Borbó, també tot just presa l'illa (a nosaltres). Enmig hi ha un regne que és tan independent durant el regnat de Jaume I, com durant el de Jaume II, com durant el de Sanç, com durant el de Jaume III, com durant el de Pere el Cerimoniós, com durant el de Martí l'Humà, com durant el d'Alfons el Magnànim. Hauríem de mirar amb calma què vol dir independència a l'Edat Mitjana, però, en tot cas, tant el 1276, inici de la branca reial privativa, com el 1349, final d'aquesta branca, la continuïtat institucional és perfecta i absoluta. Res essencial no canvia en la configuració política de Mallorca quan el tron passa d'una branca familiar a l'altra. I tots els reis just ara esmentats són reis de Mallorca de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Només que tres d'aquests reis exerceixen el poder damunt Mallorca, les altres illes i les comarques de l'actual Catalunya Nord, i els altres damunt aquests territoris i uns quants més. Que dos (o tres, o quatre) regnes medievals tinguin un mateix rei no diu en principi res sobre el grau de dependència o independència d'aquests regnes. Vol dir només que comparteixen un mateix rei i prou. No, el regne de Mallorca, amb les seves glòries i les seves penes, és infinitament molt més que els setanta-tres anys de la denominada monarquia privativa. I encara que això pugui desconsolar qualcú, tant Jaume I, com Jaume II de Mallorca, com Sanç, com Jaume III, com els que vénen darrere són i se senten igualment catalans, i remarc això d'igualment; només que –i simplificant un poc– uns van néixer i viure a Barcelona i altres van viure a Perpinyà, que, com tothom sap, cau una mica més lluny que Barcelona. Per què, doncs, aquesta dèria d'alguns de considerar només com a reis de Mallorca els que vivien a Perpinyà?

Precisament, una altra falsificació, per cert, és la idea que la Catalunya del Nord feia part del regne de Mallorca. Res de més inexacte. El regne de Mallorca i el comtat del Rosselló eren dues entitats polítiques absolutament diferenciades; simplement que el reis de la branca familiar privativa de Mallorca tenien també el títol de comtes del Rosselló (i d'altres). Igual que altres monarques es titulen reis d'Aragó, de València i de Mallorca i comtes de Barcelona, i cap d'aquestes entitats polítiques no fa part de cap altra del conjunt; ni Catalunya d'Aragó, ni València de Catalunya, ni el Rosselló de Mallorca. El fet patrimonial dels monarques medievals (suma de regnes, comtats, senyorius, etc. que es reben, es donen, es divideixen i es perden com un patrimoni personal) no es pot mirar amb la perspectiva dels estats moderns, si es vol entendre alguna cosa.

Una altra falsificació, o senzillament una clara mentida, és la de la bandera (o banderes) del castellet. Ningú no nega que Mallorca pugui tenir una bandera (com en pot tenir una Marratxí). I el Consell de Mallorca està legitimat per determinar quina ha de ser la bandera oficial de l'illa, més encara si ho fa amb respecte a la simbologia històrica. El que és inacceptable és que en aquestes altures ens vagin repetint i ens vulguin fer creure la historieta del rei Sanç, com fa encara el web del Consell de Mallorca. Res de rei Sanç: l'actual bandera oficial de Mallorca va ser inventada per Benet Pons i Fàbregues a començament del segle XX. En cap dels segles anteriors no hi ha el més mínim rastre documental gràfic d'aquesta bandera, una dada essencial que els seus defensors s'obstinen a no tenir en compte. Benet Pons va fer l'engendre –heràldicament és exactament això– recorrent als elements de l'escut tradicional de la ciutat de Palma i pretengué encolomar-lo a una disposició del rei Sanç –coneguda de feia molts anys– que probablement no fa altra cosa que instituir o consolidar el mateix escut quarterat de la ciutat (ho diuen historiadors anteriors, com Bover). Amb tot, el dissenyador heràldic potiner Pons va cometre dues aberracions. Una, col·locar el castell cames enlaire, error que motivaria, en temps de la constitució de l'autonomia, la variant esmenada a l'americana (actual bandera autonòmica), que havia de superar la del castell trabucat. Però en lloc de superar-la, hom s'aferrà fort i no et moguis a la impostura, i la “rescataren” com a bandera oficial de Mallorca. El segon error de Pons és una autèntica perversió heràldica: el color morat, un color estrany en la tradició vexil·logràfica mallorquina, que el dissenyador es tragué de la màniga de la manera més gratuïta. Encara en el cas que s'hagués d'instituir una bandera per a Mallorca o per a les Illes que derivi de l'escut d'armes de la capital, el castell ha d'anar indiscutiblement sobre fons blau, tal com ha estat sempre i com han dit tots els entesos en heràldica. Les conseqüències d'aquella badada han arribat tan lluny com al límit d'haver de sofrir l'espuri morat en els horripilants autos de les policies locals, que més semblen sortits d'un film de Disney o d'un anunci de Titan. De tota manera, més que posar èmfasi en els detalls heràldics cal remarcar ara que la bandera del castell va ser creada pel regionalisme per a retirar de la circulació la bandera quatribarrada, considerada de sempre bandera mallorquina a Mallorca, menorquina a Menorca, valenciana al País Valencià i catalana al Principat. Per què el símbol secular de la casa catalano-aragonesa (també de la branca mallorquina) no havia de seguir els mateixos avatars a tots els territoris de la Corona? L'ensenya reial esdevingué símbol territorial i popular, i no hi havia cap motiu perquè això passàs a uns llocs i a altres no, com ha pretès forçar l'anticatalanisme en temps recents, que tant a les Illes com al País Valencià ha fet la jugada de suplantar la màxima ensenya històrica per símbols municipals. L'any 1977 ( Lluc , 675) vaig aportar la dada –que després s'ha volgut trivialitzar– que en proclamar-se la Primera República es va hissar a Cort allò que la premsa del moment diu una “bandera mallorquina”, que, evidentment, no podia ser l'invent de Pons i Fàbregues.

I així en aquest país anam practicant allò de vestir un sant desvestint-ne un altre. Un altre infortunat sant que es vol desvestir és la diada del 31 de desembre, una de les festes civils més antigues d'Europa, el dia en què al llarg dels segles els mallorquins hem commemorat el nostre naixement com a país; un dia en què, encara que el protagonista principal és el país naixent, també recordam el rei que ho va fer possible. Primer, no Segon.

Gabriel Bibiloni

Article publicat el 20 de setembre de 2005 al Diari de Balears i extret de www.estat-catala.net

Catalunya, origen d'Itàlia?

L’investigador i documentalista Josep Barba analitza i exposa les seves troballes al voltant de la molinenca Eleonora d’Arborea, reina de Sardenya al segle XIV

Després de les conquestes del Regne de Mallorca del rei Jaume I el Conqueridor i la del Regne de Sicília del rei Pere II el Gran en el segle XIII, en el segle XIV Jaume II el Just envià el seu fill, l’infant Alfons el Benigne, a la conquesta del Regne de Sardenya. El cert és que amb la conquesta de Sardenya, l’equilibri de les nacions occidentals de la Mediterrània es decantava clarament a favor de la Corona d’Aragó. Catalunya refermà el domini del Regne de Sardenya, que, des dels temps del primer rei de la Corona d’Aragó, Alfons el Trobador, els catalans ja havien assolit en el segle XII a l’illa.

Segons el director del Consiglio Nazionale de la Ricerche de Càller (Cagliari), el professor Francesco Cèsare Casula, Eleonora d’Arborea, reina regent del Regne d’Arborea (Sardenya), va néixer a Molins de Rei l’any 1340 i amb dos anys va viatjar a Sardenya amb la seva família. El llinatge dels Arborea és considerat com el dels autèntics representants del poble sard amb capital a Oristà (Oristano). La història dels Arborea és la història del Regne de Sardenya. Casula és el principal defensor de la tesi que fonamenta que Catalunya és l’origen de l’actual Estat italià: “El Reino de Cerdeña ha sido hecho por los catalanes. En la práctica, el estado italiano nació por los catalanes. Catalunya es el origen del estado italiano”. Garibaldi, amb el suport del rei de Sardenya Víctor Manuel II, va fundar l’Estat italià l’any 1861. Catalunya és l’origen de l’Estat italià? Ni jo m’ho podia creure. Em trobava a Càller, amb el profesore Casula, l’estava entrevistant i vaig descobrir sorprès que no sols la reina mítica de Sardenya era una molinenca, sinó que l’historiador oficial italià afirmava que l’origen del seu país érem els catalans. Per què no m’ho podia creure?

He estat educat en castellà aprenent la història de la versió oficial del Regne de Castella, la falsa versió de la història que va esborrar el rastre de la participació catalana en la descoberta d’Amèrica, la mateixa versió que posava Isabel de Castella per davant de Ferran el Catòlic d’Aragó. Amb el franquisme adquirírem un complex d’inferioritat que ens feia pensar que els francesos eren superiors a nosaltres perquè ells podien veure pel·lícules sense moure’s de la seva ciutat, mentre nosaltres havíem d’anar a Perpinyà. Bàsicament teníem la sensació de ser un país endarrerit. Amb les Olimpíades del 92 vàrem aprendre que no érem tan poca cosa.

Amb el temps vas aprenent que els lorquinos no estan en el Llobregat per casualitat, ja que fa més de 400 anys que els Requesens de Molins de Rei eren els marquesos de Vélez (Múrcia). Com també aprens que Còrdova no és del Regne de Castella i que l’escut d’armes dels Fernández de Còrdova porta les quatre barres catalanes. Si coneguéssim la nostra història sabríem que som el fruit de molta gent procedent de diferents indrets i no ens hauríem d’estranyar al conèixer que som l’origen de l’Estat italià.

Josep Barba Raventós

Article publicat el 27 de setembre de 2007 a el Far del Baix Llobregat
Article: PDF

Recordar per a tornar a guanyar

Discurs d’obertura al 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica

Arenys de Munt, 16 de novembre de 2007


Sr. Bilbeny, Sr. Móra, Sr. Mir,
Senyores, Senyors,

Aquest vespre tinc l’honor de pronunciar aquest discurs d’obertura del 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Ho faig en nom de Catalunya Acció i dono les gràcies al Sr. Jordi Bilbeny per fer-ho possible.

Diu el Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció, que “Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans”. A mi em sembla un gran resum de tot plegat. Avui som on som perquè hem patit derrotes, evidentment, però també perquè hem assolit moltes victòries. Si no haguéssim guanyat mai, ja no seríem aquí. La història dels catalans n’és plena, de victòries. I malgrat aquestes derrotes, i gràcies a totes aquestes victòries, els catalans d’avui som a les portes d’una nova gran victòria: la creació d’un Estat català independent. Però per a reeixir, cal recordar.

Recordar com aquells catalans van tenir el coratge, la determinació i la intel·ligència necessaris per a ser els artífexs d’aquelles victòries, recuperant-los moltes vegades de l’oblit i l’ocultació, pot ser essencial per a guanyar la propera batalla. La seva importància rau en la força de l’exemple, en ser models de caràcter.

Portem molt de temps sense que la història dels catalans sigui explicada a les escoles. I les poques vegades que es fa, com va ser el meu cas, se’ns ha presentat sovint com una història plena de derrotes, com una història de perdedors. Com alguna vegada el mateix Sr. Jordi Bilbeny ha apuntat, si a una persona sana li expliquéssim diverses vegades aquesta història de Catalunya només plena de derrotes, segurament cauria malalta en poc temps. És la història de Muret, del Compromís de Casp, la prohibició del comerç amb Amèrica, de la Decadència, dels Segadors i l’amputació de la Catalunya del nord, d’Almansa, de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, de la guerra i la dictadura franquistes...

Aquesta història ha pogut generar una certa simpatia envers el feble, però on han estat els referents positius que tot poble necessita per a projectar-los cap al futur, a través de les generacions actuals? On han estat els models de caràcter? On han estat els nostres guanyadors? Estic convençut que quan ens explicaven aquesta història, vam arribar a pensar que aquests referents positius senzillament no existien, que els catalans érem incapaços de guanyar. Les raons de la seva ocultació són ben simples: sense models no ens hi podíem emmirallar, sense models vencedors no s’encomanava cap moral de victòria, i no es projectava cap certesa de victòria cap al futur.

Just després, però, comencem a descobrir que, just al costat d’aquelles derrotes hi havia també victòries que no ens havien explicat mai amb gaire profunditat: Jaume I, la Gran Companyia Catalana, l’Imperi Català de la Mediterrània i el Consolat de Mar, Joan Fiveller, la resistència heroica de Barcelona el 1714 (que de fet va estar a un pas de fer que Anglaterra es fes enrere de la seva traïció), el General Moragues, la Renaixença, el President Macià... Tots ells són exemples d’allò que els catalans també sabem fer quan sumem coratge, determinació i intel·ligència. Fins i tot alguns d’ells, en moments de desfeta, van passar a la història com a models de caràcter, com a guanyadors indiscutibles.

Però n’hi ha més...? Si tot això, que és conegut, ha estat (i és encara) descaradament amagat, què haurà passat amb tot allò que hauria estat sepultat amb cert èxit ja fa segles? És aquí on comença la impagable tasca dels investigadors, gràcies a la qual descobrim que alguns dels més grans guanyadors, com el mateix Colom, eren catalans. I no només en Colom, sinó tota la gesta de la descoberta d’Amèrica. I probablement, també la primera volta al món, i més episodis que aniran sortint a la llum.

Comença aleshores a trontollar tot l’esquema mental que teníem sobre la història de la nació catalana: passem en molt poc temps de tenir una història de derrotes a ser el bressol dels artífexs de grans gestes.

Però hi ha més encara...?

A hores d’ara comencem a intuir finalment la magnitud de tot el que va passar. Per a començar, els catalans de fa 5 ó 6 segles no van passar sobtadament de ser els millors navegants d’Occident a perdre totalment el control de les rutes marítimes, sinó que, ben al contrari, senzillament va passar allò que era el més lògic: va ser justament aquell domini tecnològic i militar català el que va propiciar que fos un català com en Colom qui travessés l’Atlàntic i fes la descoberta d’Amèrica.

És aleshores quan la lògica entra en joc, quan és natural pensar que, si va passar això amb la història de la descoberta d’Amèrica, potser va passar el mateix amb més coses. Lluny de la por d’aquells que diuen “Colom sí, però més ja seria massa...”, cal preguntar-se i investigar a fons per què passem de tenir un segle d’or literari a una presumpta decadència sobtada i inexplicada on gairebé no s’escriu en català? Per què hi ha tants personatges amb la mateixa aura de misteri que en Colom, amb indicis d’haver estat, ja no amagats, sinó adulterats fins a la transformació en una altra persona?

Recordem el principi de la navall d’Ockham, que diu que “davant de dues teories que competeixen per a explicar els mateixos fets, és més probable que sigui certa la més simple”. Què és més probable, doncs? Si Colom era català, i es reprodueix justament el mateix patró amb diversos personatges i fets dels segles XVI i XVII... és més probable que es tracti de misterioses coincidències, o que tot tingui la mateixa causa? Què va ser realment la presumpta “decadència”? En altres paraules, fins on arriba l’historicidi? I d’altra banda, com podem revertir-lo? Per a aconseguir això, la tasca dels investigadors és cabdal. No només per a trobar aquestes proves o indicis, no només es tracta d’això. Novament la seva importància rau en la força de l’exemple. Vegem per què.

L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen sempre amb una minoria transformadora, que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està sempre formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien mai els canvis però sí que ajuden a fer-los quallar. La tercera onada és la majoria, el gruix del poble, que només abraça un canvi quan ja és evident que no serà cap raresa d’una petita minoria sinó d’un grup considerable. D’aquesta manera, degut a què justament es tracta del gruix de la societat, fa que finalment succeeixi aquest canvi. Sempre queda un cert remanent que només assimila un canvi quan aquest ja s’ha produït i quan, de fet, el proper canvi ja s’ha iniciat.

Siguem conscients que nosaltres som la primera onada, els que farem que les coses passin. No oblidem mai, doncs, que els canvis de mentalitat no arrenquen mai de les majories, i que no s’assoleixen per consens, sinó per fets consumats, per propagació des de les minories, per mimetisme, perquè s’encomanen. Les majories simplement s’adapten a aquell canvi que ja s’està produint i que una minoria transformadora i arrossegadora havia començat. Fins i tot inicialment la majoria s’hi oposa i diu que els canvis que ja estan començant són “impossibles”. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”.

Si mirem enrere, aquest procés és justament el que ha succeït amb en Colom, i de la mateixa manera passarà amb tota la resta d’investigacions sobre la història catalana que vagin desenvolupant-se i obtenint resultats satisfactoris. Exactament de la mateixa manera com succeeix amb tots els canvis de paradigma, no estic descobrint res de nou. Els investigadors són la punta de llança, la força transformadora de la nostra història, que s’anirà propagant en diverses onades a la resta de la societat fins a esdevenir majoritària. Però no oblidem una cosa important: les puntes de llança són dures i penetrants. La suavitat i el consens no són pas característiques de la primera onada de cap canvi.

Per altra banda, tot aquest procés té el resultat que estem recuperant aquells referents positius, de caràcter guanyador, que premeditadament ens havien estat ocultats. I és a través d’aquests models, per mimetisme, que projectem fins al present les seves gestes i ens inunda la certesa que si ells van ser capaços de vèncer, nosaltres també ho som. Com a exemple, l’episodi que l’any 1415 va protagonitzar en Joan Fiveller, en aquell moment Segon Conseller i futur Conseller en Cap de Barcelona, i que el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, explica en el seu llibre “Joan Fiveller, model de caràcter”. El rei Ferran I d’Antequera va desafiar la ciutat de Barcelona negant-se a pagar l’impost sobre la carn o el peix anomenat vectigal. I Joan Fiveller, havent-se guanyat prèviament un prestigi i una credibilitat, i per tant amb la certesa que el poble tenia aleshores una confiança absoluta en els seus representants polítics, va enfrontar-se al rei Ferran liderant la protesta de la ciutat. Aquesta actitud valenta, i la certesa del rei que en Joan Fiveller veritablement tenia tot el poble al darrere, van fer que en Ferran I cedís i acabés pagant els impostos que la llei marcava. Tot un exemple del que eren els catalans guanyadors, i que cal recuperar de l’oblit.

En molts casos, però, aquesta recuperació té un altre efecte, i és que degut a que es tracta d’apropiacions perpetrades per Espanya, i no pas de simples ocultacions, la recuperació de referents per part dels catalans té la conseqüència immediata de la pèrdua de referents per part dels espanyols. Segons els indicis i proves coneguts actualment arran de nombroses investigacions, aquests tres pilars bàsics de la simbologia espanyola (“Colón, Cervantes y la bandera”) no serien més que apropiacions per part d’Espanya de referents nítidament catalans. Així, “Colón” va ser Joan Cristòfor Colom (de la família Colom, de Barcelona); “Cervantes” probablement va ser Joan Miquel Servent (de la família Servent, de Xixona); i la bandera espanyola, com ja és més que conegut, és una còpia de la mil·lenària bandera catalana, de l’any 1785 i per decret del rei Carles III.

Imaginem l’orfandat de referents i símbols que tindrà la nació espanyola sense l’autor del Quixot, un català de Xixona. I més encara tenint en compte que justament dóna nom a l’Instituto Cervantes, institució pública espanyola que té la com a missió “la promoció i l’ensenyament de la llengua espanyola i la difusió de la cultura espanyola” a tot el món. Imaginem també el curtcircuït mental d’una nació espanyola que celebra la seva Diada Nacional el dia 12 d’octubre, dia de la descoberta d’Amèrica per part d’en Colom, que ja és assumit com a català de Barcelona a tots els nivells, inclòs l’internacional. I finalment, imaginem l’impacte de l’escampament massiu de l’origen català de la bandera espanyola (com dèiem, de sobres conegut). És el que jo anomeno “l’Esfondrament de l’Espanyolíssima Trinitat”.

Sota aquestes noves condicions, mirem d’imaginar ara una escena que haurem vist alguna vegada per televisió com la celebració el dia 12 d’octubre de la Diada Nacional espanyola, amb una gegantina bandera espanyola, a la que anomenen “Plaza de Colón” de Madrid. Potser començarem a veure l’impacte que poden tenir les investigacions històriques i la propagació dels seus resultats, i començarem a creure en la capacitat d’influència que la història pot tenir en el nostre futur, un futur que comença a ser present i al qual ja hem de mirar directament als ulls.

Al mateix temps que la recuperació de personatges robats (com en Colom i en Servent), o oblidats (com en Fiveller i en Moragues) crea referents de vencedors i, per mimetisme, encomana moral de victòria en els catalans, la recuperació de com era i com funcionaven els Estats de la corona catalanoaragonesa és també essencial en la propagació d’un model d’Estat federal català que pot, perfectament, projectar-se cap al futur immediat i ser la base sobre la qual edificar aquest nou Estat de la Unió Europea.

Cal visualitzar aquest model d’Estat, perquè allò que no s’imagina no passa mai. Cal anar directament a les arrels i ser conscients que aquella estructura estatal no era cap casualitat, sinó que era la que millor s’adaptava a la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat, senzillament i evidentment, perquè va ser la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat la que va crear aquella estructura estatal i no només va crear l’estructura estatal, sinó que va modelar la mateixa llengua catalana, al llarg dels segles.

I donat que avui la cultura catalana encara perdura, i que mantenim encara la mateixa manera d’entendre el món, a aquesta identitat cal donar-li un cos, una entitat, simplement adaptant als nous temps allò que fa molts segles va sorgir de manera natural, que va funcionar molt bé, i que encara ara ens resulta tan còmode d’imaginar com a estructura per al futur Estat català. I és que aquesta estructura estatal va fer fortuna. A més d’extendre’s als territoris americans després de la descoberta d’en Colom, va inspirar sense anar més lluny, i entre d’altres, l’estructura federal dels Estats Units d’Amèrica.

Potser en part per aquesta mútua familiaritat entre maneres de pensar, i anant directament a les arrels més profundes de la cultura catalana, l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Bill Clinton, va dir textualment, a Barcelona i poques setmanes després dels atemptats de les Torres Bessones: “El futur serà o català o talibà”, contraposant així dues formes totalment diferents de pensament.

Si el futur del món ha de ser català, tenim una gran responsabilitat, ja que el nostre futur també ha de ser català. Que sigui catalana la nostra manera de pensar. Per a poder preservar-la, que sigui català també el nostre Estat.

Recuperem els models catalans guanyadors, per a tornar a guanyar. Que sigui català i guanyador, doncs, el nostre futur i el dels nostres fills.

Moltes gràcies.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

El complot silenciat

L'autor recorda que, iniciada la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys s'enfrontà a un complot contra la seva persona i especula sobre la internacionalització del conflicte si Catalunya hagués obtingut la independència.

Quim Gibert/ psicòleg.

Cap a finals de novembre de 1936, pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys fou advertit d'un complot contra la seva persona. Tot apunta que l'home clau era Andreu Rebertés, precisament perquè ocupava el càrrec de comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat. També hi havia implicats Joan Casanovas, conseller en cap i president del parlament català, i destacats líders independentistes.

Rebertés va ser detingut i executat. I els dirigents crítics d'ERC, Casanovas i Gassol, i el secretari d'Estat Català, Joan Torres Picart, foren convidats a emprendre un exili imposat.

Des de l'inici del conflicte bèl·lic, la direcció d'ERC fou titllada de desvirtuar l'esperit fundacional del partit, de tipus democràtic i nacional català, i d'ajupir-se al xantatge anarcocomunista espanyol. A fi i efecte de posar-hi remei, una de les prioritats d'Estat Català i dels sectors d'ERC contraris a la CNT fou la de forçar la substitució, a la presidència de la Generalitat, de Lluís Companys per Joan Casanovas. I és que els acords del govern Companys amb els cenetistes eren contemplats pels conspiradors independentistes com un impediment per alliberar Catalunya del jou espanyol. De fet, l'anarcosindicalisme va aconseguir desmobilitzar la columna Pau Claris, promoguda per Estat Català, i la gestació de l'Exèrcit de Catalunya.

Segons l'historiador Francesc Poblet, Casanovas representava l'opció netament independentista: «Fou contrari al predomini tant del govern central de la República com del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, a causa de la pèrdua de poder de la Generalitat que això representava». I, per tant, amb Casanovas de president les possibilitats per fer de Catalunya un estat lliure ressorgien.

Amb una eventual independència de Catalunya, aquella conflagració hauria deixat de ser un afer intern entre «espanyols malavinguts». És a dir, la guerra civil es convertia en una guerra internacional. Una futura república catalana necessitava, però, el reconeixement de bona part dels altres estats. Això explica que amb l'objectiu de cercar aliats europeus, Josep Dencàs, des del seu exili a Itàlia, hagués mantingut converses amb la Santa Seu i institucions italianes. O que Ventura Gassol hagués fet unes gestions institucionals similars a França i Batista i Roca, a Anglaterra. Els resultats foren poc gratificants. Poblet també apunta que Casanovas fou acusat de negociar la neutralitat de Catalunya i de pretendre posar-la sota la protecció de França i Anglaterra: «De si es produïren i fins a on arribaren aquestes negociacions resta encara la incògnita.» I és que aquest complot contra Companys és, amb paraules de l'historiador Enric Ucelay-da Cal, «el tabú més important de la Guerra Civil a Catalunya. El tema fou silenciat de manera contundent a la premsa barcelonina».

No és la primera vegada ni serà la darrera que els catalans ens fem el propòsit d'alliberar-nos d'Espanya. Per més que d'aquest combat alguns en facin una caricatura, treballar per la sobirania d'un país és sempre un esforç d'allò més noble i coratjós. No oblidem que els petits avenços amb prou feines salten a la vista. I que, en canvi, un únic mal resultat tendeix a magnificar-se. En aquesta línia, Edmond H. Fischer, premi Nobel de Medicina de 1992, assenyala: «L'èxit és fill de mil errors.» I és que cal ser molt reiteratiu per tal que prengui la guspira.

Informa: EL PUNT i extret de www.radiocatalunya.ca

Juan Negrín, Barcelona i el nacionalisme (espanyol) banal

Editorial de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya publicat aquesta setmana d'octubre de 2007.

El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona presenta l’exposició “Juan Negrín (1892-1956). Barcelona, capital de la República” organitzada pel Ministeri de Cultura, a través de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. L’exposició es pot veure a la seu del Museu fins al 4 de novembre.

L’exposició és un bon exemple d’allò que, darrerament, alguns especialistes anomenen nacionalisme banal. És a dir, del nacionalisme subliminal amb què, aquells que es consideren no nacionalistes, cosmopolites o ciutadans del món, ens inunden quotidianament a través de mitjans de comunicació, càtedres universitàries i d’altres institucions culturals per tal de convertir-nos “sin que se note el cuidado” en partíceps inconscients del seu estat-nació.

En aquest cas, sembla que l’esquer amb què ens volen fer picar és el fet que, suposadament, Barcelona va ser la capital de la República, l’any 1937, durant la Guerra d’Espanya, gràcies a la generositat de Juan Negrín, president del govern espanyol en aquell moment. I, és clar, per als brillants representants del nostre Ajuntament, tant preocupats per convertir Barcelona en segona capital d’Espanya, en capital de l’arc mediterrani, en la principal ciutat del sud d’Europa o en vés a saber quina quimera provinciana (tot menys treballar per tenir l’honor de governar la capital d’un estat independent), aquesta suposada capitalitat sembla ser mèrit suficent per dedicar una exposició a un dels personatges de la història del segle XX espanyol que menys va entendre Catalunya i els catalans.

La FEHC (Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya) és una entitat que té com a un dels seus objectius fundacionals la difusió de la història del nostre país. Per tant, està a favor que es facin exposicions de tota mena que expliquin la història del nostre país. Fins i tot, quan es tracti de personatges que hi han tingut una relació desafortunada. Tenim la ferma convicció que hem de conèixer tots els aspectes de la nostra història perquè sense aquesta informació ens serà més difícil la feina de reconstrucció nacional.

Ens agradaria, però, que les exposicions de caire històric, sobretot les que es paguen amb diner públic, tinguessin un discurs més contrastat i que no caiguessin tan fàcilment en la candidesa més flagrant. Per poder tenir una visió crítica d’allò que se’ns explica, cal disposar de tots els elements –agradables i desagradables- i no passar de puntetes o, senzillament, ignorar aquells que ens ajuden a elaborar un judici més afinat dels fets o personatges que se’ns presenten. O no és just que els catalans coneguem quina era la visió que Juan Negrín tenia de Catalunya i del seu encaix en l’estat espanyol:

“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esa sorda y persistente campaña separatista y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional”, pàg. 339

“(...) arriba a advertir que abans d'acceptar una pau separada carregarà de bombes els avions republicans i destruirà Barcelona.”,pàg. 348

(Cites extretes del llibre d'Enric Vila: Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. L'esfera dels llibres. Barcelona, 2006)

És clar que la nostra opinió pot estar enterbolida per un nacionalisme indiscriminat i mal dissimulat. Segurament per evitar aquesta mena d’interferències, i com que el tema requeria una visió freda i allunyada de tota interpretació parcial, els responsables culturals de la ciutat de Barcelona han cregut més adient importar l’exposició dels ministeris de sud enllà on, com tothom sap, la gent és més culta, més noble i més neta, més cosmopolita i, sobretot, no pateix els inconvenients derivats d’una formació tergiversada per pernicioses influències nacionalistes.

Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

Article: PDF

Montjuïc, una oportunitat perduda?

Article publicat a la pàgina web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (http://www.ceec-cat.org/) l' 1 de setembre del 2007

En primer lloc vull agrair a l’equip del C.E.E.C. el fet d’oferir-me la possibilitat de col·laborar en el seu espai a la xarxa. Dit això, el motiu pel que he escrit aquest article, és la preocupació per la desvirtuació en l’ús del Castell de Montjuïc. El fet de detectar que no sóc l’únic que ho pensa, m’ha acabat de decidir.

Anem doncs, per passos. El Castell de Montjuïc té dos aspectes importants que el singularitzen. En primer lloc la seva notòria significació en la història del Principat i la seva capital. No ens hi estendrem, però convé tenir presents fets cabdals com la Batalla de Montjuïc (1641), el seu paper en els setges de Barcelona¹ ( amb el de 1713-1714 com a culminació), i la seva funció repressiva des de la instauració del règim borbònic fins ben entrat el franquisme. El segon element important és el seu valor arquitectònic. Ja que conjuntament amb el Castell de Sant Ferran de Figueres, és una de les poques fortificacions del període comprés entre els segles XVI i XVIII que tenim la sort de conservar.

Aquests dos elements, història i arquitectura, es combinen en el Museu Militar situat a l’interior del recinte. Un museu del qual se’n podrien millorar diversos elements, no obstant és el nostre museu militar. On rau doncs, la preocupació?

D’una banda tenim els revisionismes històrics, tan el franquista com el “progre”. El primer, malgrat el temps transcorregut, és responsable de l’oblit de la funció repressora per motius obvis. Encara és hora que hi hagi un espai dedicat als milers de persones que hi van patir presó (i mort)². El revisionisme “progre”, en canvi, pretén anatemitzar l’existència mateixa de l’estudi de la història militar. Desgraciadament, una part de la nostra societat encara no ha assumit que la Història la conformen tots els aspectes del passat, la guerra inclosa.

Això darrer, enllaça amb la segona de les amenaces, la desvirtuació en l’ús. Potser la darrera ubicació del “Bread & Butter”, n’ha estat l’exemple més clar, però no n’és el primer cas. El fet mateix que s’instal·lés un espai per la pràctica del tir amb arc al fossar, justament un dels llocs on s’afusellaven els presos (entre d’altres el President Lluís Companys), demostra una manca aberrant de sensibilitat i respecte. Però que calia esperar si els titulars, Estat o Ajuntament, no han procedit a emplaçar la simbologia franquista com a peces estrictament de museu, d’una banda, i per l’altra, deixar bona part del conjunt ( castell i museu) en un estat de manteniment mínim...

No fa gaire, sortia a la llum la iniciativa de convertir el Castell en un “centre per la pau”, que sembla que el govern municipal tirarà endavant (amb la complicitat de CiU, tot sigui dit)³. Cal encara, explicar que tenir espais dedicats a la història militar no ens converteix en bel·licistes, etc.? Sembla que sí. No assolirem una plena maduresa nacional fins que, entre d'altres coses, no assumim la nostra història desacomplexadament. Esperem que pel camí no hi perdem gaire.

En definitiva, l'autor d'aquestes línies creu que el Castell de Montjuïc, i el museu que acull, han d'ésser (amb una acurada restauració i modernització⁴) els referents catalans d'història militar de cara al segle XXI, conjuntament amb els seus equivalents europeus.

Pol Molas i Canyís

Merda a Vauban!

La nació catalana torna a patir les conseqüències de no tenir un estat propi que vetlli pels seus interessos. En aquest cas li toca el rebre a la Catalunya Nord, on l'estat francès preten perpetuar la mentida, la manipulació i la falsificació històrica sobre la catalanitat de les comarques septentrionals, car des de l'annexió el 1659 l'assimilacionisme francès ha intentat esborrar del cervell dels nord-catalans la seva nacionalitat i la seva història, tot reduint la nostra llengua a un simple patuès de gitanos, abolint les institucions pròpies, reprimint a sang i fetge qualsevol tipus de resistència i imposant unes fronteres artificials, entre molts d'altres greuges.

Enguany, l'ocupació francesa es vol reforçar i segellar a nivell internacional, i han proposat incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, marquès de Vauban.

Vauban, com molt bé explica Joan Soler i Amigó en l'Epíleg de la seva novel·la històrica Rebels a Tramuntana, (...) va ser un dels grans enginyers militars d'Europa, i un innovador en tècniques defensives.

Va perfeccionar l'ús de les armes de foc, adaptant-les a les necessitats de la guerra moderna. Vauban va introduir una millora tecnològica a la baioneta, inventada i fabricada a Baiona des de feia uns trenta anys, per a la lluita cos a cos: va donar-li la coneguda i usual forma colzada, que permet ajustar-la millor a l'extrem del canó, més consistent per enfonsar-se al ventre de l'enemic, sense desencaixar-se.

Però sobretot, el marquès de Vauban, que havia dirigit diversos setges, artiller avar de la sang dels seus soldats a la guerra de Flandes, va destacar com a enginyer constructor de les més modernes fortificacions i com a restaurador dels castells i les fortaleses existents, adaptant-los al progrés de l'artilleria.


(...) Una frontera com la imposada pel Tractat del Pirineus no sols es defensa disposant d'un poderós exèrcit per a la guerra sinó duent a terme grans obres públiques per fer-la incommovible. Aquesta era l'autèntica estratègia: la pau fortificada, i no la guerra, ara vull ara no vull, a mercè dels antulls del rei d'Espanya. Lluís XIV va nomenar Sieur Sébastien Le Preste, marquès de Vauban, enginyer militar i mariscal de l'exèrcit francès, comissari general de fortificacions i encarregat de la defensa de les fronteres. (Aquest nomenament clau, permet entendre la història de Catalunya contra l'imperialisme francès)

(...) Consolidar la frontera amb Espanya, aquest era l'objectiu; França la ignoraria quan li vingués de grat, la traspassaria per envair el Principat quan políticament li fos avinent, però la defensaria contra qualsevol intent dels hispànics de recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya i estendre's Pirineus enllà. No hi ha fronteres per a qui les imposa, només per a qui han estat imposades.

(...) A Catalunya, Vauban va edificar una massissa ciutadella al pla sobre la Cabanassa, a l'alta Cerdanya, dalt d'un lloc prominent -aquell projecte que feia anys que preparava-, i va anomenar-la Mont Louis, en honor del rei Lluís XIV, un bastió amb vastos panys de muralla d'ample basament, voltat d'un gran fossat i de planta estrellada, que la feia pràcticament inexpugnable. Va refer les muralles de Prats de Molló, esvorancades pels atacs contundents dels angelets de la terra, i el fort altiu que domina la vila, englobant dins les seves construccions l'antiga torre de la Guàrdia, per controlar el pas del Tec.

A Vilafranca de Conflent, Vauban va bastir una nova ciutadella, prou castigada l'anterior pels bombardeigs escadussers de la revolta. Va definir una planta pentagonal, va rodejar-la d'un fossat, amb un baluard a cada angle: els del Rei i de la Reina, enquadrant la porta que s'anomena porta d'Espanya, el del Delfí, protegint la porta de França; i el de la Carnisseria, defensant el pont de Sant Pere sobre la Tet.

Però no li va bastar amb la ciutadella: pretenia certificar visiblement, no sols de paraula sinó d'obra, davant la població i la història, que Vilafranca mai més no seria conquerida ni afranquida, ni per una conspiració de dins ni per un atac exterior, per formidable que fos. (...)

En l'escarpat roquissar del serrat hi va dreçar un fort aterrassat, inexpugnable, per dominar la vila i controlar la vall de la Tet; i en el fort, una presó d'on la fuga era impossible: "Merde à Vauban!", s'ha dit que els presos renegaven... L'altra obra que va emprendre tenia com a finalitat obstruir i ocultar la boca de la cova Bastera, limitant-ne l'entrada a través d'una estreta portella, i equipar-la com a casamata, per reforçar el sistema de defensa de la ciutadella.

L'obra de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar. Les nostres comarques del nord cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors(1659), la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a la infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Cal recordar sense complexos el passat i exigir la veritat; per dignitat nacional hem de saber identificar els nostres botxins, i com totes les nacions lliures del món, denunciar i rebutjar qualsevol iniciativa de commemoració i/o reconeixement d'aquells que van ser enemics del país. En aquest cas (l'any Vauban), no és res més que una manibra político-cultural de l'estat francès que respon a la crisi d'identitat nacional que arrossega els darrers anys el nostre país veí; i per tant, des de Catalunya Acció i des d'aquesta secció del Nord (Gaseta Digital), diem no a la falsificació històrica, i cridem ben alt, NO a Vauban a la UNESCO!

Pàgines web relacionades i d'interès:
http://www.federacio.cat/
http://www.catnord.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

El Coronel Macià

De cop i volta, després d'acabar-se la pel·lícula, va irrompre durant ven bé un minut un aplaudiment generalizat a la sala 4 del cinema Aribau "Multicines" a Barcelona, s'escoltava de fons el "Cant de la Senyera" (que alguna àvia cantava emocionada), i els espectadors es resistien a marxar d'aquella sala, es respirava descolonització, em refereixo a l'essencial descolonització mental; per uns moments aquella gent se sentien orgullosos de ser catalans i catalanes, i no dubtaven que l'única solució que hi ha per superar el trauma nacional que pateix aquest país, és la independència. Ens ho acabava de dir l'avi de Catalunya, ens ho acabava de dir el Coronel Macià.

Des de Catalunya Acció, recomanem aquest film de temàtica històrica, on es pot comprendre i copsar la trajectòria del polític més carismàtic i important de la Catalunya contemporània. Se'n pot extreure una anàlisi prou significativa de la trajectòria de Macià plasmada en la pel·lícula, car mostra una similitud extraordinària amb la trajectòria històrica del catalanisme polític, entestat a canviar Espanya, tossut a fer-se entendre a base de pedagogia, decidit a mostrar una actitud victimista i de peix al cove com a estratègia per aconseguir llurs reivindicacions, etc... A canvi, Espanya no té cap mirament a l'hora d'humiliar-nos, negar-nos nacionalment i saquejar-nos. Macià demostra amb el pas del temps que a Espanya no hi fem res, i arriba a la conclusió que l'única via possible de desenvolupament nacional, social, i econòmic, passa per l'assoliment d'un estat propi que defensi els interessos propis, es a dir, la INDEPENDÈNCIA.

Catalunya Acció comparteix i difon aquesta maduració política que Macià predicava arreu del país, un catalanisme madur, es a dir, un catalanisme que no vol canviar Espanya, sinó trencar-la, un catalanisme intel·ligent i desacomplexat decidit a plantar cara i que no tolera cap tipus d'agressió, un catalanisme optimista que es mostra al món amb el cap ben alt i orgullós del que representa. Aquest era l'ideal del coronel Macià, i també el de Catalunya Acció en l'actualitat. Com va dir l'avi: abans soldats de Catalunya, que coronels d'Espanya!

Sinopsi:

Elisabeth Joyce, una jove historiadora irlandesa, arriba a Barcelona el novembre de 1905, tot just per assistir a l’assalt de 200 militars amb destrals a l’impremta del setmanari Cu-Cut i a la redacció del diari La Veu de Catalunya. Elisabeth presencia espantada els fets i la tempesta política que desencadenaran enfrontant l’exèrcit amb els partits catalanistes.
Els militars de tot Espanya se solidaritzen amb els oficials assaltants, tret d’un que planta cara de manera decidida i ferma als seus companys.
És el Tinent Coronel en cap de la Comandància d’Enginyers de Lleida. El seu nom és Francesc Macià i Llussà.

Veure el trailer de la pel·lícula:
http://www.egeda.es/josepmariaforn/forn/coronelmacia/catalan/trailer.asp

Enllaç amb el web oficial:
http://www.elcoronelmacia.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

"Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança"

El dia 27 de maig, al País Valencià, triaran els diputats colonials que els representaran durant quatre anys més d'encaix a Espanya, tal i com van fer al Principat fa sis mesos. Som en un període electoral on la commemoració dels 300 anys de la batalla d'Almansa ha marcat significativament les esperances nacionals dels valencians, i de retruc, de tots els compatriotes que seguim l'actualitat dels Països Catalans. Són unes eleccions, marcades també, pels últims aconteixaments ocorreguts en terres valencianes, on l'imperialisme espanyol conjuntament amb el col·laboracionisme o encaixisme botifler, han extremat la pressió castellanitzadora sobre el front meridional de la pàtria; - el tancament de TV3, el xantatge miserable de la Fórmula-1, el secessionisme lingüístic aprovat a Madrid en el nou Estatut colonial, amb la complicitat dels diputats encaixistes del PSC/PSOE i de l'actual President de la Generalitat de Catalunya, o la impunitat política de què gaudeixen assassins com el botxí del patriota Guillem Agulló (es veu que matar independentistes valencians, no implica cap sanció penal i a sobre pots optar a ser regidor local sense por a que t'apliquin la Llei de Partits) - tot plegat, ha creat una situació d'emergència nacional, que recorda la situació política de la Guerra de Successió (1702-1714/15), on els valencians van optar, igual que les Illes Balears i Catalunya, per una manera d'entendre la vida, la terra i la llibertat, en aquell cas, per la causa austriacista.

L'alçament valencià contra Felip de Borbó -conegut popularment com la revolta dels maulets-, es produeix en el context de la Guerra de Successió. L'any 1705 en un 28 de juliol, una gran flota anglo-holandesa, amb partidaris de l'arxiduc Carles, va salpar de Lisboa amb la intenció d'aixecar Catalunya a favor del pretendent austríac. La flota anava justament encapçalada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i Joan Baptista Basset -heroi nacional, oblidat i/o tapat per la historiografia oficial- on el 10 d'agost la flota, de camí cap a Barcelona, recalava a Altea. Basset hi va desembarcar, acompanyat de molt pocs homes, i s'hi va reunir amb alguns caps de la incipient revolta.

Joan Baptista Basset i Ramos va néixer l'any 1654 a Alboraia (l'Horta Nord), va ser un personatge que ja figurava entre els membres del cercle més pròxim a l'arxiduc, ja abans de la guerra, on havia servit com a militar a la Casa d'Àustria. La seva destresa el va conduir a planificar i executar amb èxit una de les operacions més transcendents i amb menor cost de la guerra: la conquesta de València. Basset va proporcionar una arma que valia més que tots els fusells i canons: la promesa verbal de l'arxiduc que quan fos rei efectiu de València suprimiria els drets nobiliaris sobre els camperols i els odiats impostos d'entrada de mercaderies a les ciutats. La seva sola divulgació va ser suficient per revoltar àmplies masses arreu del Regne de València, sobretot entre els llauradors vinculats a les terres que havien estat dels moriscos d'on el nom de "maulets" amb què van ser coneguts així com les capes populars de les ciutats. La marxa de Basset i els maulets cap a València va ser un passeig triomfal: Dénia, Gandia, Alzira i totes les poblacions intermèdies li van obrir les portes. Els nobles "botiflers", partidaris de Felip de Borbó, fugien sense oposar resistència. El virrei, amb poques tropes i no massa de fiar, no va tenir millor pensada que enviar una tropa de genets catalans, encapçalats pel tarragoní Rafael Nebot, a combatre Basset; però en arribar notícies de la revolta del Principat, que s'havia insurreccionat en la seva pràctica totalitat i havia proclamat rei Carles III, Nebot i els seus homes se sumaren a la revolta i passaren a incrementar les forces dels maulets. Al mateix temps, Tortosa es va unir a la causa austracista, i Vinaròs i Benicarló van proclamar també l'arxiduc com a rei, de manera que ara el virrei borbònic quedava entre dos focs. El sud del País es va unir també al bàndol austricista i a Xàtiva Joan Tàrrega i un grup local de maulets van incorporar la capital de la Costera a les files de Basset.

La devoció del poble pel General Basset va ser tan gran, que quan fou arrestat per les mateixes autoritats austriacistes, -car una part de la noblesa, partidària de Carles III, havia resultat perjudicada per les mesures antinobiliàries de Basset i d'altra banda, el mateix rei era el primer senyor de terres i camperols, que ara tampoc no pagaven els tributs que li devien, i la hisenda reial se'n ressentia-, a València i a altres poblacions del país, van esclatar revoltes dels maulets locals, que exigien l'alliberament del "seu" general tot deixant ben clares les seves preferències polítiques on els avalotats cridaven pels carrers de València "Visca Basset abans que Carles Tercer!"

El desenvolupament posterior de la guerra, que al País Valencià culmina amb la desfeta de la Batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, que donaria pas a l'ocupació i repressió borbònica i amb la conseqüent pèrdua dels Furs i Llibertats dels valencians, Basset i molts resistents es replegaren per col·laborar en la defensa de Catalunya i Barcelona fins a la seva caiguda l'11 de setembre de 1714.

L'exemple i la tenacitat que ens deixa el General Basset, hauria de fer reflexionar els dirigents polítics valencians i de la resta del país, que el compromís i la fidelitat a la terra, juntament amb un lideratge desacomplexat i valent, poden capgirar el destí d'una nació i conduir-la cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència. Des de Catalunya Acció ens identifiquem plenament amb l'esperit de Basset per no defallir en la lluita per l'alliberament nacional dels Països Catalans.

L'opinió d'alguns valencians defineix imperialisme la nostra doctrina de la unitat nacional dels valencians, balears i catalans. No ens estranya gens aquesta reacció; és més, l'esperàvem. No per això la discutirem, perquè discutir-la representaria, almenys en principi, admetre dos insults, un a Catalunya i l'altre a València. A Catalunya atribuint-li un esperit de domini i a València un esperit d'inferioritat. Ni l'una cosa ni l'altra no són certes. Ni Catalunya intenta exercir cap hegemonia imperial, ni es pot acceptar que València, rica i forta, hagi de viure en temors d'imposicions. València és prou capaç de defensar-se per ella mateixa. Preferim deixar opinions, com la del nostre suposat imperialisme, en el terreny dels conceptes revellits, que les noves generacions estan cridades a superar, empeses per la força de les realitats. Les realitats ens uneixen, encara que ens entestem a viure en divorci. Uns fets històrics ens portaren a lluitar junts, catalans, valencians i balears, en la guerra de Successió (1700-1714/15), cloent la història de les nostres antigues relacions.

*nota: per saber-ne més, C. PÉREZ APARICIO, De l'alçament maulet al triomf botifler, Editorial Tres i Quatre, sèrie La Unitat, 1981, València.

JOSE LUIS CERVERA, Basset, mite i realitat de l'heroi valencià, Editorial Tres i Quatre, 2003, València.

JOAN FRANCESC MIRA, Almansa 1707: després de la batalla, Editorial Bromera, sèrie Grans Obres, 2006, Alzira.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Príncep Jordi

Ídol de Catalunya. Terror de França.

Així era recordat Georg von Hessen-Darmstadt, conegut popularment com el Príncep Jordi. Heroi i protector dels catalans durant la Guerra dels 9 anys (1688-1697) i element clau i fonamental per entendre el decantament austriacista català en la Guerra de Successió Hispànica (1700-1714/1715). Aquest personatge històric és un altre exemple d'acomplexament i/o segrest que la historiografia oficial ens brinda amb el seu silenci i oblit sobre referents heroics i d'autoestima presents en la història nacional de Catalunya.

Senyor i militar alemany al servei de l'Imperi (Àustria), neix el 25 d'abril de 1669 a Darmstadt (Alemanya) amb el títol de Príncep del Landgraviat de Hessen-Darmstadt. De jove ja prometia qualitats militars per a la guerra. Va ser durant la guerra dels 9 Anys contra França (1688-1697) -on lluità en les campanyes d’Alemanya i d’Irlanda- i quan hagué de dirigir-se a Hongria per aturar l’alçament turc el 1693, on va conèixer un estranger que lluitava pels exèrcits imperials: Joan Baptista Basset i Ramos, valencià austriacista i futur general maulet. L'amistat que van engendrar a les planes d'Hongria enmig dels combats amb els turcs canvià la vida del nostre príncep car entrava per no sortir-ne mai més en la història del nostre país.

Aquesta guerra comportà per als catalans unes grans penalitats per la presència en el territori de dos exèrcits, l'espanyol i el francès, que van portar a una situació d’ocupació insostenible. El 1695 es formen les milícies irregulars de voluntaris de Miquelets que ataquen als francesos comandats pel duc de Vendôme, ja que les conxorxes pro-borbones a la cort de Madrid propiciaven la invasió de Catalunya, en concret Barcelona, per ser utilitzada com a moneda de canvi pel rei de França en les negociacions sobre la successió a la Corona Hispànica. En aquest context perceptible de clara desgana defensiva dels espanyols que passen d’enfrontar-se als francesos arriben i desembarquen l'abril de 1695 5.000 soldats de països contraris a Lluís XIV (rei de França) sota el comandament del Príncep Jordi. Els abusos i les vexacions de les tropes franceses indignen els catalans que veuen com les tropes hispàniques retrocedeixen i no els defensen, i a sobre han d'aguantar que el Virrei ordeni la no resistència del territori.

El príncep Jordi en canvi, lluità contra els francesos que ocupaven Catalunya i organitzà eficaçment les forces catalanes. Durant aquest període tingué sota les seves ordres els futurs dirigents vigatans: Josep Moragues i Mas, Francesc Macià i Ambert (el bac de Roda), Jaume Puig de Perafita i Ramon Sala. Davant la passivitat de l'exèrcit espanyol, el retrocés és inevitable i els porta fins a Barcelona, que és assetjada. El príncep de Darmstadt donà suport a la decisió dels estaments, els consellers i els diputats de Catalunya, de resistir. Però el lloctinent, el Conde de Coraza, seguint les ordres del Ministeri castellà de Madrid, rendí i entregà la ciutat als francesos.

Recuperada Barcelona per la pau de Rijswijk (1697), i davant la pressió popular, el Príncep Jordi fou nomenat (1698) Lloctinent (Virrei) de Catalunya.

“No hi ha ningú
que sigui tan estimat pels catalans
com el Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt.
El que no arribin a fer per Ell,
no ho faran mai per cap Rei”

Després de tres anys de virregnat, on el candidat francès a la Corona Hispànica el Duc d'Anjou ara Felip V de Castella i IV d'Aragó s'ha imposat inicialment a l'Arxiduc Carles d'Àustria, decreta l’expulsió, per austriacista, de Jordi de Darmstadt el 1701, fet que commociona als catalans.

L'equilibri europeu s'havia desfet amb l'entronització del Borbó a Espanya, fet que provocà la declaració de guerra de les potències aliades Àustria, Anglaterra i Països Baixos entre d'altres contra la casa dels Borbons (França i Espanya); com no podia ser d'una altra manera, el príncep Darmstadt es posarà al servei de l'Arxiduc Carles, que el nomenà, a Lisboa, Vicari General de la Corona d’Aragó. El Príncep Jordi fou el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. Organitzà els vigatans i preparà un alçament contra Felip V. El maig de 1704 intentà d’apoderar-se de Barcelona, però la conspiració fou descoberta per les autoritats borbòniques.

El 1705 conquerí Gibraltar, que defensà com a Governador. Aquesta conquesta serà l'origen del domini anglès del penyal, consolidat amb el Tractat d'Utrech (1713) i de l'origen de l'actual Catalan Bay, petit municipi de Gibraltar on el nom de «Catalan» es deu al batalló de 350 catalans que van participar a l'expedició anglo-holandesa que va conquerir el penyal, el 1705, durant la guerra de Successió. Va ser a la badia dels Catalans on va desembarcar aquest batalló i es van quedar per defensar la plaça.

Embarcà novament el 1705 en l’estol aliat comandat per l’anglès Lord Peterborough, disposat a alliberar finalment Catalunya del jou francès; desembarcades les tropes a la desembocadura del Besòs, forçà Lord Peterborough a atacar el castell de Montjuïc (14 de setembre), doncs l’anglès volia abandonar Catalunya. El Príncep Jordi morí en la batalla, però Barcelona, finalment, fou alliberada del tirànic lloctinent (Virrei) Velasco i poc després, tota Catalunya s’alçà contra Felip V. El 22 d’octubre entra a Barcelona l’arxiduc que ho fa de forma solemne el 7 de novembre de 1705 on es compromet a respectar les lleis del país.

<<...el 17 de setembre de 1705, a les vuit del vespre, en un sumptuós carro funerari, enmig d´ una impresionant processó amb milers d´atxes, fou portat al convent dels Josepets de Gràcia el cos del Príncep Jordi, a l´església del qual, i en una capella lateral tocant a l´altar major, fou enterrat. Abans havia estat exposat tres dies a l´església de Sarrià. Amb ell s´enterrava la nostra llibertat...>> (extret del discurs d'Enric Garriga i Trullols, president de l'IPECC en l'acte d'HOMENATGE AL PRINCEP JORDI DE HESSEN DARMSTADT a l'Església dels Josepets de Gràcia. Barcelona, 17 de setembre de 2005)

El príncep Jordi ens demostra que amb un bon lideratge, un lideratge fidel al país, un lideratge valent i desacomplexat, podem unir les nostres forces i les nostres aportacions, d'una manera coordinada, operativa i efectiva, per dirigir el rumb d'aquest i nostre país cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència.

"Visqué el Príncep per la Glòria de Catalunya, en la defensa de la seva Capital, expugnada de francesos. I per redimir-la, captiva dels mateixos, havia de morir, en la llei del fidel amic.
Morí en la captura de Montjuïc. Amb ella sortí lliure Catalunya, de la dura opressió i del tirànic jou de França.
El nostre Sereníssim Jordi, com Pare de la Pàtria, li procurà a Catalunya, la més sobirana Joia.
Defensà el Príncep Barcelona, assetjada de francesos. Qui mort com a noble, mai cau rendit.
Aquí viu a qui la fama eternitza. Aquest es l'epitafi."

Francesc Guasch, Barcelona, 1706

*nota: per saber-ne més, J. ALBAREDA, La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre, Editorial Empúries, 2000, Barcelona.

Pàgines web relacionades i d'interès:
www.geocities.com/georgvonhessendarmstadt
www.webpersonal.net/moria/1700_1705.htm
http://www.ictisp.com/~on406258/memoria/05/princepjordi.htm

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Sense el Rosselló, no hi ha nació !

Dimarts 7 de novembre als antics Comtats de Rosselló i Cerdanya, territoris avui coneguts com a Catalunya Nord, se celebra llur diada nacional. Commemoren les llibertats, institucions i privilegis perduts amb el fatídic i de trista memòria Tractat dels Pirineus de 1659, on les monarquies espanyoles i franceses van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació francesa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà.

Catalunya pagà les conseqüències de les rivalitats entre les dues monarquies. No es van tenir en compte en cap moment els interessos de la població catalana. Ambdues corts tenien un menyspreu tan gran per als catalans que no donaren informació oficial de la signatura del tractat a les autoritats de Barcelona fins passats tres mesos de l'acord.

La primera paradoxa és que el tros de terra catalana annexionat a França el 1659 era probablement la part més antifrancesa de la pàtria; els exèrcits francesos eren, amb la pesta, un dels flagells més temuts i alhora més odiats per tothom; el fet de ser Perpinyà el baluard septentrional de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa donava una dimensió bèl·lica a aquest patriotisme, com a qualsevol marca; la terra era «fidelíssima».

La resistència al nou ordre francès la protagonitzaren els Angelets de la terra, patriotes que provocaren l'esclat d'una revolta al Vallespir els anys 1663-1671 i al Conflent a partir de 1670, i que s'allargà en el temps amb accions esporàdiques i disperses durant gairebé tres anys, fou una revolta excepcional tant per la durada, com pels nivells d'organització i el grau de suport que la població va donar als revoltats. La revolta no va ser tan sols un rebuig al nou impost de la sal, dit la gabella, tal com diu la historiografia "oficial", sinó que al darrere s'hi amagava un component de revolta política, de caràcter nacional contra el nou ordre francès. Arguments que es reforcen amb les conspiracions de Vilafranca de Conflent i Perpinyà (març i maig de 1674), on representants de la noblesa i notables d'aquestes viles es posaren en contacte amb l'altra banda dels Pirineus per tal d'expulsar l'invasor "gavatx". La recent incorporació a una nova entitat política i la imposició d'una frontera poc viscuda com a real pels habitants d'una i altra banda, comportà pels nord-catalans durant molts anys una "ratlla imaginària" antinatural i estranya que dividia la terra d'una mateixa nació. La història permet d'entendre la pugna multisecular que hi ha hagut en aquesta terra entre la força abassegadora de l'assimilacionisme francès i una pregona, quasi irreductible, catalanitat.

El Tractat dels Pirineus és un dels ultratges més grans que ha sofert la nació catalana al llarg dels segles. Catalunya va ser dividida sense l´aprovació de les autoritats nacionals, es a dir, pròpies. És un tractat il.legal. Però, qui reclamarà els drets històrics de Catalunya? La historiografia "oficial" d'aquest país ha enterrat sota terra aquest capítol de la nostra història nacional, premeditadament o per acomplexament, se m'en refot, la qüestió és esborrar del mapa tot signe de caràcter i de rebel·lió, que caracteritza la nostra personalitat com a poble que defensa la integritat del seu territori i la seva persistència nacional.

El projecte polític de Catalunya Acció representa i reivindica aquests signes d'identitat, propis de la personalitat dels catalans i catalanes, i que són fortament reprimits pels nostres enemics i botiflers. Caràcter i rebel·lia, exemples d'idiosincràsia de la societat catalana i per tant nord-catalana del segle XVII, creient immutable de la llibertat i la justícia, valors que els nostres botxins -tan francesos com espanyols- volen eliminar i extirpar-nos però que són la nostra raó de ser dins del concert de nacions del món.

El caràcter i la rebel·lia que han demostrat els nord-catalans durant segles i generacions, des dels Angelets de la terra fins als nostres contemporanis, han permès immortalitzar la catalanitat d'una terra segrestada per França, però mai oblidada malgrat el silenci de la historiografia "oficial" i d'una classe política catalana incapaç d'exigir tan sols l'oficialització de la llengua pròpia dels nord-catalans o de la connexió per TGV entre Barcelona i Perpinyà.

Catalunya Acció per tant, i coincidint amb la diada nacional de la Catalunya Nord, reclama i exigeix l'abolició i la revisió del Tractat dels Pirineus, entenent doncs, l'evacuació de tot allò francès que romangui a Catalunya Nord i la conseqüent reunificació del nostre país constituït en un Estat de ple dret cap als voltants del 2014. Sense el Rosselló, no hi ha nació!

*nota: per saber-ne més, Del patriotisme al catalanisme, article de M. FERRER El Rosselló i la monarquia francesa (1659-1721): guerres, resistències, identitats. pàg. 263-288, Eumo Editorial Universitat de Vic, 2001, Vic.
J. SOLER I AMIGÓ, Rebels a Tramuntana, Columna Edicions, Col·lecció clàssica, 2003, Barcelona. III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Fets de Prats de Molló

El passat diumenge 22 d'octubre es commemorà el 80è aniversari de la gesta d'en Francesc Macià i del centenar de patriotes voluntaris que des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, mostraren al món el conflicte català i el seu anhel d'independència.

Arran dels coneguts com a «Fets de Prats de Molló», el plet català fou escampat per tot el món. La detenció dels insurrectes que s'havien conjurat a la comarca del Vallespir —deguda a la delació d'un espia a sou de França, descendent del revolucionari italià Garibaldi—, el posterior judici a París d'en Macià i dels soldats catalans, la sentència (les penes de presó i les multes) i l'exili a Brussel·les, foren notícia de primera plana als diaris europeus i americans.

Des del 1714 que el nom de Catalunya no era en boca de tanta gent forana. Poc més de dos-cents anys després de l'ocupació espanyola de Catalunya, una nova generació de patriotes agafaria les armes per a demostrar als catalans com es guanya la independència. El caràcter bel·licós dels catalans era ben viu entre el jovent, i la tradició catalana s'acomplia malgrat les prohibicions. En arribar a l'edat en què se't podia considerar home, el cap de casa et donava els símbols que així ho assenyalaven: la clau, el duro i el punyal. Els catalans sempre s'havien considerat francs, és a dir lliures, per contraposició a la resta d'humans, la majoria dels quals eren súbdits. La llibertat dels catalans, fixada des dels orígens de la nació i que s'anà reglamentant en les Constitucions de Catalunya, ens costà sang, i per aquesta raó tot català ben nascut anava sempre armat, per a defensar la llibertat i per a defensar-se. Amb Macià reneix l'esperit atàvic, el delit de recobrar la llibertat arrabassada, i molts dels seus seguidors ho abandonaren tot per Catalunya: família, treball, estudi, posició... Fins al darrer alè de vida, tots, sense excepció han servat, a la nineta dels ulls, l'estel de la Independència. Glòria eterna als defensors de la pàtria!

Els primers dies de novembre de 1926 més d'un centenar de catalans van demostrar l'afany de llibertat i independència que reclamava el subconscient de tota una nació que restava empresonada i violada per la tirania i la barbàrie espanyola representada per la dictadura de Primo de Rivera. Va ser una temptativa d'aixecament armat a nivell general, impregnat de valentia i heroïcitat, que si hagués reixit, disposaríem d'un precedent històric contemporani de caràcter separatista de ben segur molt productiu i difícilment tapat i silenciat per la historiografia "oficial", actualment constatable. En tot cas, dirigents polítics com Macià, es troben a faltar a la Catalunya actual, on no hi ha ni valentia ni heroïcitat, en canvi, acomplexament i genuflexió en trobem per donar i per vendre.

El president Macià tenia determinació i ho tenia tot molt clar. Extracte de la declaració que en Francesc Macià havia de llegir quan hagués declarat la independència :
"A LES NACIONS LLIURES DEL MÓN, SALUT ! És Catalunya la que avui us saludem, nacions lliures del món, en el moment d'aixecar-se en armes en defensa del seu dret imprescriptible de governar-se ella mateixa....Volem una Catalunya per als catalans! Volem una cultura moderna per als nostres infants, per als nostres obrers i per a les nostres escoles superiors. Volem el màxim de millorament per al nostre proletariat. Volem administrar nosaltres mateixos les nostres riqueses nacionals, en una República Catalana independent. Que sàpiga tot el món que no estem animats d'un esperit d'odi contra la resta de la Península ibèrica, ni tampoc per un esperit d'imperialisme i de conquesta. Ens consideraríem sortosos, una vegada lliures, d'ajudar els altres pobles d'Espanya que pateixen sota el mateix règim de reacció, per tal que ells també n'esdevinguessin. Volem trencar les cadenes que ens endogalen amb ells per la força i reemplaçar-les pels lligams lliures i fraternals que ens permetin de treballar junts per la pau internacional. Car és per aquesta pau internacional per la que, en darrera anàlisi, ens aixequem en armes.I és a vosaltres, pobles lliures de tot el món, a qui adrecem, els primers, la salutació i el nostre crit d'angoixa, demanant-vos de reconèixer el nostre dret d'esdevenir lliures. Ho fem amb l'esperança i la fe en la llibertat i la justícia, aquest principi fonamental de Dret internacional per la cooperació, no forçada, sinó lliure i cordial de tots els pobles i per la igualtat civil, contra tot privilegi i tota tirania. Tenim el convenciment que no serà assegurada la pau d'Europa mentre la força dels exèrcits sostingui exclusivament l'imperialisme i no siguin assegurats els drets de les nacions petites a disposar lliurement d'elles mateixes. Pel dret dels pobles i dels homes! Per la pau internacional! Salut!"
Francesc Macià, Prats de Molló 1926.

Avui, vuitanta anys després, segueix sent majoritàriament vigent aquesta declaració que tenien preparada els voluntaris catalans encapçalats per Francesc Macià. Motiu pel qual hauriem de reflexionar, i que la seva experiència i sacrifici ens serveixi d’exemple per no defallir en la lluita per la independència de Catalunya.

Catalunya Acció, enguany i amb un projecte ambiciós i actualitzat al segle XXI, sense armes de foc, però amb la mateixa força i convicció, recull l'esperit i la valentia d'aquells catalans que un dia van dir prou, i s'adonaren que l'única solució és trencar amb Espanya.

*nota: per saber-ne més, La Catalunya Rebel, El procés a Francesc Macià i als protagonistes dels fets de Prats de Molló, Símbol Editors, Col·lecció Memòria, 2003, Barcelona.
Text original publicat sota el títol de la Catalogne Rebelle per Estat Català. Agence Mondiale de Libraire. París, 1927

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

S'ha comès un historicidi

Estrenem des de Catalunya Acció la secció Història dins la Gaseta digital El Nord. Analitzarem minuciosament la història dels Països Catalans per demostrar que en el nostre passat NO tot són derrotes, desgràcies i repressió, malgrat ens volen fer creure els espanyols i els encaixistes catalans, que conscienment i mitjançant la història "oficial" es permeten el luxe de contaminar i ocupar (també) la ment i l'autoestima de generacions de compatriotes amb la finalitat d'amagar-nos i segrestar-nos tots els referents i exemples de valentia, heroïcitat i patriotisme de la nostra història nacional. En canvi, ens mostren i ens inculquen una història acomplexada, que ens domestica i ens escarmenta, possibilitant així, una fortificació i consolidació del seu règim de dominant i de subordinat, d'amo i d'esclau, de metròpoli i de colònia, d'Estat i de província...
Per això i molt més, l'objectiu d'aquesta secció serà recuperar la dignitat i la moral, així com la història, de la nació catalana. I rigorosament, procurarem amb designi projectar al nostre present humà; els valors, la il·lusió, l'esperit, el patriotisme i també per què no, els "collons" de milers i milers de catalans i catalanes que hi van deixar el temps, l'esforç, la sang i la pell, per les llibertats nacionals i per la glòria de la nostra Pàtria.

P.S. Historicidi: assassinat o homicidi històric amb connotacions polítiques gravíssimes.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

L'Espanyolíssima Trinitat s'esfondra: Colom, Cervantes i la bandera espanyola són robatoris

Que Espanya cau a trossos ho veu tothom ja, a aquestes alçades. S'apropa un meteorit de proporcions descomunals que porta la trajectòria perfecta per a impactar als ciments d'Espanya, el que podríem anomenar "L'Espanyolíssima Trinitat" i que l'enviarà a fer punyetes. I és que els tres grans símbols, els pilars emocionals de la "Nación Española" que ells anomenen "Colón", "Cervantes" i la "bandera española" són simplement apropiacions indegudes de les més grans glòries catalanes.

1. "Colón".
Que Colom era català se sap des de principis del segle XX. El 1927, per exemple, el peruà Luis Ulloa ja ho va assegurar amb molta informació a les seves mans. L'origen de l'estàtua de Colom cal cercar-la en aquest fet. Van arribar la guerra genocida, el nazi fastigós i el camp de concentració de 40 anys, i ja en fa 18 que Jordi Bilbeny, de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (FEHC, www.histocat.com ), va començar a gratar. Després de tres llibres anteriors, acaba de publicar-ne el quart i de moment definitiu, "Cristòfor Colom: príncep de Catalunya" (Editorial Proa). A partir d'ara són els altres els que han de demostrar alguna cosa sobre el "contementida" oficial. Fins i tot als Estats Units el Discovery Channel va emetre un documental sobre Colom en què s'assegurava que la hipòtesi més raonable és la catalana. Ara que sabem que Colom era un noble de Barcelona, vinculat a la Cort, militar i navegant expert, que formava part de la potència nàutica i militar de l'època que dominava la Mediterrània i que les Canàries eren la base catalana de l'Atlàntic durant els segles XIV-XV, que va sortir de Pals de l'Empordà quan tenia un important port abans que el desviament del Ter el sepultés sota els sediments i hi creés la platja que veiem avui dia, que va rebre el finançament de la Corona d'Aragó, que va obtenir el càrrec de Virrei (càrrec catalanoaragonès), que hi ha mapes antics per tota Europa amb tota Amèrica plena d'escuts amb quatre barres, ara que sabem que en cartes de Colom a Itàlia, signava ColoM, acabat amb M, i que escriu amb catalanades contínues... Ara que sabem tot això, a veure qui és l'estúpid que a partir d'ara celebra el 12 d'octubre com a Fiesta de la Hispanidad sense que li caigui la punyetera cara de vergonya.

2. "Cervantes".

Seguint la línia de la investigació de Colom, i estudiant a fons la censura terrible dels segles XVI i XVII (justament els pressumptes segles d'or de la literatura castellana, que venien just després dels segles d'or de la literatura... catalana!! és clar... la "Decadència"!!), el mateix investigador Jordi Bilbeny descobreix que no es podien publicar llibres en català, i no només això, sinó que directament, no es pot publicar res sense que sigui retocat o traduït pels censors. Se sap ja que la vida de Cervantes no va ser la d'un individu qualsevol d'Alcalá de Henares, sinó la d'una persona culta, vinculada a la Cort, que es mou tota la vida pels territoris de la Corona d'Aragó, que el Quixot és una burla de l'aristocràcia castellana de l'època que va ser celebrada (i publicada massivament al principi) justament als territoris més anticastellans (València, Barcelona, Portugal i Flandes). Sabem que la història de la família Servent, de Xixona, quadra perfectament amb la vida i la família de Cervantes, batalles i empresonaments per la
Mediterrània inclosos. Sabem que Cervantes parla de València com la ciutat més bonica d'Europa, que ridiculitza contínuament els castellans, que parla elogis majúsculs dels catalans, que el boig del Quixot recupera la raó a Barcelona, que salva del foc el Tirant lo Blanc, que el Quixot està ple de catalanades i no se'n conserva la primera edició de Barcelona, que la partida de naixement de Cervantes a Alcalá està falsificada... I tantes, tantes, tantes coses més, que en pocs dies s'estrenarà un documental de David Grau sobre el tema de la catalanitat de Cervantes, o ja n'hauríem de dir "Miquel de Servent". A veure qui és l'estúpid que a partir d'ara s'atreveix a anomenar l'espanyol "la llengua de Cervantes" sense que li caigui la punyetera cara de vergonya.

3. "La bandera española".

Sabem que la bandera catalana, les quatre barres vermelles (o 2, o 3, o 4, o 5, o 6... com era comú en tota l'edat mitjana) sobre fons groc és la bandera més antiga d'Europa, que durant segles identifica tots els regnes confederats de la Corona d'Aragó, tant abans com després del 1714, quan està més que documentada, pintada i dibuixada, que ha perdurat tant que ha arribat fins i tot als nostres dies... I en canvi la bandera "espanyola" actual és fruit d'un decret de Carlos III a finals del segle XVIII (!!) i va ser triada (oh casualitat entre les casualitats...) entre algunes altres opcions basades en franjes vermelles horitzontals sobre fons groc (!!). En poques paraules, que la bandera espanyola és una còpia barata, una apropiació indeguda, un plagi, de la mil·lenària bandera catalana. En aquestes condicions, a veure qui s'atreveix a celebrar el Día de la Hispanidad onejant una bandera "española" enorme a la Plaza de Colón, dient que "l'idioma de Cervantes" no va ser mai "lengua de imposición, sino de encuentro".

Espanya és a punt de desaparèixer per pura vergonya d'ella mateixa. La veritat sobre l'Espanyolíssima Trinitat és que tot és una punyetera farsa, una mentida de proporcions descomunals, una apropiació indeguda sense comparació en tota la història europea, que el món és a punt de descobrir, perquè malgrat el pas dels segles, evidentment una mentida tan grossa havia de deixar rastres que avui hem trobat finalment, malgrat tots els entrebancs, i que les noves tecnologies ajuden a divulgar amb un simple clic: www.histocat.com.

A Espanya se li acosten temps foscos, de negror, de vergonya infinita. El meteorit gegant acaba d'entrar ja a l'atmosfera, i es carregarà en molt poc temps tot el que encara queda dret de la mentida més gran de la història. A partir d'ara riurem molt.

Adéu Espanya!

Juan Manuel Rodríguez, 30 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció