03 de setembre 2012

L’exèrcit com a oprobi

Es diu que sempre parla qui més hauria de callar, i sovint aquests no callen perquè no tenen vergonya ni l`han coneguda mai. És el cas de molts alts càrrecs de l’exèrcit espanyol, un organisme que té per costum prendre la samarra de salvapàtries i creure’s que a data d’avui tenen el poder que s’autoadjudicaven segles enrere. Fa uns anys va ser el tinent general José Mena Aguado, i en aquesta ocasió ha estat el coronel Francisco Alamán Castro qui ha sentenciat que la independència de Catalunya s’esdevindria per damunt del seu cadàver, tot adjuntant-hi una sèrie d’amenaces contra Catalunya, fent gala del típic llenguatge casernari que tant ha turmentat la nostra nació.

Arran de tot això, m’he proposat fer una petita ressenya històrica sobre les “glòries” que aquest exèrcit ha brindat a Espanya, per posar de manifest, per si no era prou evident, que les forces armades espanyoles han estat més causa de vergonya i oprobi que no pas d’orgull, que ha estat la riota d’Europa i que si alguna vegada va haver-hi la remota possibilitat que diverses nacions convisquessin harmònicament i amb respecte mutu dins del marc d’un estat anomenat Espanya, l’exèrcit fou precisament un dels principals frustradors de l’intent.

Per dur a terme aquesta anàlisi, vull estructurar l’article en tres parts:

1. Repàs històric d’algunes de les actuacions de l’exèrcit en conflictes interns i externs.

2. Anàlisi de les paraules concretes del coronel Alamán Castro

3. Annex de “perles verbals” que diverses personalitats de l’exèrcit han deixat per a la posteritat.

A més, animo tothom qui ho desitgi a complementar aquest estudi amb noves dades o, en cas que calgui, esmenes.

Per encetar el primer apartat, el punt de partida serà el segle XVI, amb el famós episodi de l’Armada Invencible, que palesà que en aquell imperi espanyol, el fet que no es pongués mai el Sol no evitava que hi hagués moltes boires, ombres i veritables xàfecs. Doncs bé, després de guanyar unes quantes batalles contra França, territoris italians, otomans i berbers, l’exèrcit espanyol, crescut, va voler envair Anglaterra. Per fer-ho, va construir una immensa flota que s’autodenominà invencible. Per fer-ho, va desforestar una immensa superfície de boscos que esdevingueren terrenys empobrits i erms. I tot plegat per ser vençuts i esbargits per una tempesta. La Pèrfida Albió encara els espera..

Al segle XVII Espanya va passar una mala ratxa. Guerra on es ficava, guerra que perdia, i si en el cas de l’Armada Invencible Catalunya en va quedar al marge, ara va endur-se la pitjor part. Els militars del gloriós exèrcit hispànic, hostatjats als masos de la Catalunya Vella per preparar la guerra contra França, van cometre tota mena d’abusos i vexacions a la població autòctona. Finalment, la guerra va acabar amb el tan famós com indigne Tractat dels Pirineus (1659), amb l’esquarterament del nostre territori que l’exèrcit espanyol mai no s’ha preocupat de recuperar. Ni tan sols saben que existeix, segurament. A banda d’això, Espanya també va perdre Portugal i els Països Baixos, que també mantenen un agre record d’aquells energúmens coneguts com els Terços de Flandes.

Al segle XVIII, en virtut del Tractat d’Utrecht (1713), van acabar perdent la resta de les Províncies Unides que encara restaven sota jou espanyol, l’actual Bèlgica, per no parlar del comportament salvatge que les forces borbòniques van tenir contra Catalunya després de 1714. I allò que més mal els fa, la pèrdua del Penyal de Gibraltar (i durant unes dècades, Menorca també).

A finals del segle XVIII, a causa dels absurds Pactes de Família, entre borbons espanyols i francesos, Espanya intervé en guerres contra Anglaterra on no té res a guanyar i sí molt a perdre. I evidentment va perdre, nogensmenys, tota la seva hegemonia naval a la batalla de Trafalgar. Amb aquesta xacra va començar el segle XIX. Però la cosa, lluny de tranquil·litzar-se, va a més. On era l’exèrcit el 1808, quan Napoleó va envair Espanya? Va ser el poble qui es va revoltar i qui es va organitzar en Juntes. I un cop restablert l’ordre, la resta del segle funciona a cop de pronunciaments militars, càrregues contra el poble que es revolta perquè viu enmig de la misèria, o bombardejos com els de Barcelona de mà del general Espartero. També hi ha episodis esperpèntics, com l’entrada a cavall del general Pavia a les Corts espanyoles, amb l’objectiu de dissoldre-les ... i un altre cop dur per a l’orgull patri, l’emancipació de les colònies d’ultramar, amb el seu punt culminant a la II Guerra de Cuba (1895-1898). El ridícul va ser tan gran com el de la Gran Armada: els vaixells espanyols, tots ells de fusta, s’enfrontaren a la flota americana, d’acer. Van morir milers de soldats i pràcticament tots els vaixells hispànics foren enfonsats. Els americans no van patir cap baixa naval i ben poques de personals. Ara bé, l’exèrcit es pot enorgullir de ser l’inventor dels camps de concentració. No foren els nazis, com molta gent pot pensar. Els va patentar a Cuba el general Weyler.

Pocs anys després, ja al segle XX, encara cuejava el ridícul de Cuba i la gent en feia befa. Sentint-se ferit en l’orgull, el 1905, l’exèrcit cala foc a les seus del Cu-cut i la Veu de Catalunya al crit de “Muera Catalunya. De seguida, s’apunten a la conquesta d’Àfrica on enviaran molts joves a morir, i seran vençuts per les cabiles magribines d’Abd-al-Khrim, desembocant en un altre capítol patètic, com és el Desastre d’Annual (1921) amb el corresponent i adient Informe Picasso, que posa en solfa l’obsolescència de l’armament i la indisciplina dels soldats, que passaren la nit anterior a la batalla emborratxant-se i allitant-se amb meuques. Finalment, ja durant la dictadura de Primo de Rivera, van demanar ajuda al germà gran (l’exèrcit francès) per conquerir una franja ridícula de territori marroquí, després del cèlebre Desembarcament d’Alhucemas, mentre altres estats havien conquerit milions de quilòmetres quadrats tot solets. I la resta del segle XX, per no allargar-nos i fer l’anàlisi massa feixuga, es pot resumir amb tres noms propis que parlen per ells mateixos: Primo de Rivera, Franco i Tejero, tots tres militars destacats i salvapàtries.

I el segle XXI no ha començat com els anteriors perquè per sort per a tothom l’exèrcit ha perdut bona part del poder que tenia, en part perquè l’ingrés a l’OTAN i a la UE el va domesticar lleugerament. Malgrat tot, però, els seus capitostos encara es pensen que poden dirigir el destí de tothom. Podem remarcar les declaracions inflamades per part d’alguns militars, com les que de seguida analitzarem, o la proesa de Perejil (2002), que va tenir expectant l’opinió internacional amb la mateixa cara que si ara a nosaltres ens posen davant una pel·lícula de Paco Martínez Soria.

En resum d’aquest primer apartat, podem concloure que l’exèrcit ha proporcionat una gepa rere una altra a l’estat espanyol i que, llevat de moments tan anecdòtics com efñimers, s’ha posicionat sempre a favor del poder i en contra dels interessos del poble, contra qui s’ha rabejat sàdicament com si es tractés d’un gos rabiós. Els militars sempre han conspirat contra la llibertat i contra la democràcia, per això és un insult que aquest element sigui el principal fonament de la vigent Constitució de 1978, perquè la deixa totalment en evidència.

Passem ara a analitzar les paraules del senyor Alamán Castro, que ha volgut tenir el seu minut de glòria. Ha notat que aviat es jubilarà i no podrà passar als annals de la història d’Espanya per cap gran gesta, i vol ser recordat per la seva soflama (o més aviat per la seva flegma).

La base del nacionalisme català és l’odi a Espanya” Això és senzillament mentida, perquè d’una banda, el nacionalisme català ha viscut un segle intentant reformar Espanya de totes les maneres possibles, del dret i del revés; de l’altra, bona part de la població catalana és d’origen espanyol o hi té algun parentiu i sempre se l’ha acollida bé, i la prova és que gairebé tots s’hi han quedat i seran una peça clau per aconseguir la independència, tal com remarca sovint l’amic Santiago Espot. El nacionalisme català, doncs, és inclusiu i no discrimina ningú per qüestions d’origen. A més, no vol imposar res fora de les nostres fronteres nacionals, i per sort o per desgràcia sempre ha estat més aviat defensiu que no pas ofensiu, com l’espanyol, que és colonialista i enemic de la diversitat. I per últim, nosaltres ja no ens definim com a nacionalistes. Aquest senyor va un pas enrere (o tres segles!). Nosaltres som INDEPENDENTISTES.

El nacionalisme espanyol és malaltís, perquè en comptes de basar-se en la construcció es basa en la destrucció, la negació dels altres per poder afirmar-se ell mateix, cosa que provoca una mania persecutòria ridícula. Veuen odi on hi ha qualsevol crítica o qüestionament dels seus postulats. Com que ells són moguts per l’odi, pensen que tothom és de la mateixa condició. I és un nacionalisme tan radical i abrandat que ni tan sols ells són conscients que ho són. Posaria la mà al foc que si el senyor Alamán Castro nega ser nacionalista espanyol, ho fa convençut. Però com podríem classificar sinó frases com:

La independència de Catalunya? Per damunt del meu cadàver” Cap idea val la vida d’una persona, ni que sigui algú tan miserable com aquest coronel feixista, per això espero que visqui prou per haver-se d’empassar les seves paraules. Fent gala del seu tarannà autoritari utilitza l’amenaça perquè es pensa que es troba davant d’un poble mesell i esporuguit. La comparació amb el lleó és categòrica: “Que no despertin el lleó, que ja ha donat mostres a bastament de la seva ferocitat”. Aquest aprenent de Lannister parla de lleó quan l’únic que veiem els catalans és una cabra amb gorra. Si en més de 300 anys no han estat capaços de “reconquerir” aquella espina que duen clavada al fons del cor, aquella pedra a la sabata, anomenada Gibraltar, un penyal de 7Km2 i 29.000 habitants, com poden suposar que podran influir mínimament en el destí d’un país de mes de 30.000 Km2 i 7,5 milions d’habitants? Crec que s’hauran de conformar amb Perejil i poca cosa més.

També afirma que “els membres de l’exèrcit tenen sentit de l’honor i el deure, a diferència dels nacionalistes catalans”. No sé on és l’honor d’un organisme que s’ha caracteritzat sempre per reprimir i per endarrerir un país. Quan Catalunya tingui el seu exèrcit propi, tenim el model de com no ha de ser de cap de les maneres. El nostre sentit de l’honor es basa en la llibertat no en la força brutal i l’amenaça.

El coronel ha demostrat els seus coneixements d’història dient que “Espanya és una de les nacions més importants i antigues d’Europa: 1.500 anys”. Es veu que els visigots se sentien espanyols fins al moll de l’os, parlaven castellà abans que es fundés el regne de Castella, la dominació àrab no va trencar cap línia històrica... Afirma amb vehemència que “sense Espanya el món seria diferent”. Aquí coincideixo amb ell. Seria una mica més just sense cap imperialisme com l’espanyol i per exemple, a Amèrica potser hi hauria uns quants milions d’indígenes més.

I conclou que “a base de repetir una mentida, els nacionalistes han aconseguit que algunes persones se’ls creguin”. De fet, és Espanya qui no afronta els problemes. Sempre que quelcom no li agrada, ho amaga sota la catifa i diu que no existeix, o fa jocs de malabars. Aquí l’única mentida que s’ha fet córrer és que a l’Espanya actual només hi ha una nació, però no s’amoïnin, que farem tot el possible perquè de mica en mica acabi sent veritat i l’única nació que quedi a Espanya sigui la castellana, la que s’hi troba còmoda.

En fi, senyor Alamán Castro, si creu que el més gran favor que pot fer a la seva pàtria és morir per ella, vostè mateix. Nosaltres sabem que valem més vius que morts. I Catalunya serà el que els catalans decidim. L’exèrcit podrà dir missa, podrà vomitar bilis i fer tants escarafalls com vulgui, però vostès en aquest afer no hi pinten res ni ens fan cap por.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

ANNEX DE “PERLES” LLEGADES PER L’EXÈRCIT ESPANYOL A LA POSTERITAT

Muera Cataluña”
Consigna cridada pels militars mentre calaven foc a les redaccions del Cu-cut i La Veu de Catalunya. (1905)

“¿Pero quién ha permitido esto?”
Frase pronunciada pel general Solchaga quan des de Vallvidrera va contemplar com tot i les destrosses de la guerra i l’ocupació franquista, Barcelona s’aixecava de bon matí per anar a treballar i totes les seves fàbriques treien fum. Ell esperava trobar-se una ciutat arrasada i esborrada del mapa.

“Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica, y Barcelona en un inmewso solar”.
“Los catalanes hablarán su dialecto en su casa y muy bajito para que no les oigan los vecinos”
Frases pronunciades pel General Queipo de Llano, just acabada la guerra.

“¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña son dos cánceres en el cuerpo de la nación! El fascismo, remediio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana, como un frío bisturí”
Soflama de José Millán Astray, militar franquista.

“Tenía un amigo catalán, cuyo defecto era el de ser jugador del Barcelona, y además, por si eso fuera poco, profesaba como catalán”.
“No están en lo cierto quienes dicen que no quiero a Cataluña. La quiero y la admiro, a pesar de los catalanes”.
“El problema crucial de España es el regionalismo; es un problema enorme. Los Reyes Católicos hicieron España y ahora quieren deshacerla”.
“Los negros son grandes muchachos, pero no le van al Madrid. Tal vez sea por el color de nuestro uniforme, el blanco.
“A la mujer y a la burra, una zurra; a la primera, sin saber por qué, demasiado lo sabe ella, y a la segunda sin más intención que la de no hacer distinción”.
“Los antimilitaristas, por el mero hecho de ser anti algo, son tan imbéciles y tan cafres que justifican por si solos la existencia de unas fuerzas armadas”.
“Los castellanos, segun la historia, son los españoles más cojonudos y comlejos. Los de la Meseta, moldeados por el frío y el calor, fueron lo suficientemente recios para imponerse en todos los sentidos a los demás, a las otras regiones. Castilla impuso su idioma en el mundo entero y en ella nacieron todas las gestas e ideas que hicieron grande en su día a España”.
Afirmacions de Santiafo Bernabéu, caporal franquista que encara avui dóna nom a un dels estadis més importants d’Europa, el de l’equip de futbol que va presidir.

“De catalanes en España, ya tenemos demasiados”
Frase que Franco va adreçar a Hitler a la Conferència d’Hendaia (1940) quan el segon va oferir al primer l’annexió de la Catalunya Nord si Espanya participava a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix.

“Nunca ha sido el castellano lengua de imposición. Fueron los pueblos más diversos quienes la abrazaron como propia de forma libre y espontánea”
Fragment d’un discurs del cap d’Estat i de tots els ecèrcits d’Espanya, el rei Joan Carles I.

"Llegado el caso, tendrá que ser esa misma institución [la Corona], respaldada firmemente por las Fuerzas Armadas, la que salvaguarde la unidad de España si los políticos la ponen en peligro y la Justicia no interviene".
Frase del tinent general José Mena Aguado mentre es discutia sobre l’Estatut de Catalunya (2006).

“La independencia de Catalunya? Por encima de mi cadàver”
“La base del nacionalismo catalán es el odio a España”.
“Decir que los catalanes o los vascos.siempre han sido nacionalistas es una soberana mentira que, a base de repetirse, algunos han creído”.
“Los miembros del ejército tienen sentido del honor y del deber, cosa que no tendrán nunca los nacionalistas catalanes”.
“Les digo que acabar con 1.500 años de historia no les será fácil. España no es Yugoslavia ni Bélgica. La nuestra no es una nación cualquiera, sino una de las más importantes
que ha dado la historia de la humanidad. Sin Espaá, el mundo que conocemos no sería el que es”.
“Aunque el león parezca dormido, que no lo provoquen mucho, porque ya ha dado pruebas sobradas de su ferocidad a lo largo de los siglos”.
Paraules del coronel Francisco Alamán Castro (2012).