13 de febrer 2008

La història. Punt de partida

La Cabinet Secretary (màxim rang entre els ministres del govern escocès) d'Educació, la Sra. Fiona Hyslop, ha escrit un article al diari The Scotsman on destaca els resultats d'una enquesta feta a 3.000 alumnes escocesos de 16 anys: la majoria només coneix els tòpics històrics en comptes de la veritable història del seu país. Per posar un exemple, el 37% creu que Escòcia forma part del Regne Unit perquè els anglesos la van conquerir. Només el 24% sap la resposta correcte, és a dir, que el Parlament escocès va votar la unió política amb Anglaterra. La ministra independentista escocesa que, per cert, ha nascut i ha estat educada a Anglaterra, ja ha dit que això no pot ser. Que per mirar el futur, també cal saber el passat (el de debò). Per tant, ja ha dit que aquest govern aprofitarà la reforma del currículum escolar per a garantir una millor educació d'història per als nens i nenes escocesos.

És interessant veure com el govern escocès treballa al 120% en el front educatiu tot i ser el 5è sistema educatiu amb millors resultats de l'OECD (PISA 2006). L'objectiu: superar Finlàndia, l'actual numero 1 (trobareu dades comparatives entre Catalunya i Escòcia a sota). Això però, és pal d'un altre paller.

Tornem a l'article de la ministra de l'SNP sobre el desconeixement de la història pròpia. Ara fa pocs dies comentava a uns col·legues catalans a Edimburg que a casa nostra hi ha molta desconeixença de la història pròpia i que, a més, els nivells de confusió son impactants.

Quan sorgeix Catalunya oficialment? Amb Guifre el Pilós? Però ell no era el Comte de Barcelona? I la Corona d' Aragó no va ser una unió entre el Regne d' Aragó i el comtat de Barcelona? Així doncs, oficialment, quan sorgeix Catalunya? Catalunya era independent abans del 1714? Però no era part de la confederació de la Corona d' Aragó? Llavors potser era sobirana, però independent? I el País Valencià? Ha estat Catalunya algun cop? I el Regne de Mallorca?, etc.

La ministra d'educació escocesa veu molt clar que a Escòcia la història ha de jugar un paper clau en el sistema educatiu. Tothom té dret a saber d'on ve i a més a tenir prous coneixements per a desfer els tòpics falsos (que tot i ser més agradables, no deixen de ser falsedats). Jo hi estic totalment d'acord. Només quan coneguem la nostra història veritable, l'allunyada dels tòpics, la de debò, només llavors potser ens començarem a conèixer millor a nosaltres mateixos i serà mes fàcil veure cap a on hauríem d'anar.

Dades comparatives entre la mitjana de l'OECD, Catalunya i Escòcia (PISA 2006 - publicat al desembre 2007)

Ciències: mitjana OECD - 500 / SCO - 515 / CAT - 491
Capacitat lectora: mitjana OECD - 492 / SCO - 499 / CAT - 477
Matematiques: mitjana OECD - 498 / SCOT - 506 / CAT - 488

Xavier Solano és analista polític i assessor de l'Scottish National Party
01 de febrer 2008

Jaume I: el rei que ens uneix a tots

Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.

Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.

En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.

Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.

Vicent Partal

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes