15 de novembre 2011

La història manllevada per fer-nos petits

Article publicat al diari El Punt-Avui el 15 de novembre del 2011img_120226001528242

Una de les maneres d'empobrir un poble és reduir-ne la dimensió i transcendència històrica. Una nació sense un pòsit cultural i històric d'una certa riquesa és més fàcil d'assimilar.

Aquest és el procés que l'Estat espanyol ha aplicat amb rigorositat sistemàtica a Catalunya. A les escoles no s'ensenya, ni s'ha ensenyat mai, que Catalunya va ser una autèntica potència europea, amb una capacitat d'expansió que es va estendre per tota la Mediterrània i més enllà i que ha deixat un pòsit cultural visible en moltes altres cultures.

S'ha amagat el genocidi cultural perpetrat des del Decret de Nova Planta envers les institucions i la societat civil catalana. Un abús que va tenir continuïtat històrica durant segles, i que va viure una de les seves màximes expressions durant els quaranta anys de règim franquista, malgrat que alguns revisionistes, com el mateix monarca espanyol, s'entestin a dir que el català mai ha estat perseguit a Catalunya.

Historiadors catalans com ara Jordi Bilbeny i el seu Institut Nova Història i el Cercle Català d'Història -malauradament la vocació fratricida i de divisió entre catalans és un costum massa extens-, per només citar-ne dos, han anat més enllà i han denunciat l'usurpació de fets històrics propis de Catalunya que s'han atribuït a Castella o a Espanya.

El cas emblemàtic, reconegut en l'àmbit internacional, és el de la catalanitat de Cristòfor Colom i els motius de la seva expedició. Espanya mai reconeixerà que la descoberta d'Amèrica és catalana, perquè això trencaria una gran mentida històrica que sustenta el mite de l'imperi espanyol i la seva relació amb l'Amèrica Llatina.

Tot plegat forma part d'un procés d'espoliació cultural molt lligat al d'espoliació econòmica. La història, no la podem reescriure, o sí, però faríem bé d'evitar que continuï el robatori. Potser d'aquí a uns anys diran que El Bulli era a Almeria...

Andreu Mas

03 de novembre 2011

El que Peces-Barba no va dir

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major prova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per a declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes