Discurs de Daniela Grau (membre de Catalunya Acció) pronunciat el diumenge 16 de maig de 2010 durant els actes organitzats conjuntament amb l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la col·laboració de l'Ajuntament d'Elna, remembrant la Massacre de 1285 a la Catedral d'Elna, un dels episodis més cruels de la croada francesa contra Catalunya:

Benvolguts compatriotes,

quina sort tenim - malgrat les nostres seculars desgràcies com a poble conquerit i encara colonitzat - de poder comptar amb tants relats dels nostres avantpassats, com la crònica d’en Bernat Desclot del segle XIII. Fins i tot podem resseguir la formació dels primers comtats, és a dir de Catalunya mateixa. Segons dos historiadors especialistes en el tema, J. Bolós i V. Hurtado, tenim al Rosselló, Conflent, Vasllespir i Fenollet més de 600 documents d’abans de l’any 991, més que a qualsevol regió de l’Imperi carolingi que s’estenia fins a l’Elba i al Danubi. Som la memòria d’Europa, també a l’edat mitjana.

Actualment els intel·lectuals compromesos proclamen la necessitat del deure de memòria històrica. Així és que la Maternitat d’Elna ha esdevingut en pocs anys el lloc de memòria més concorregut de la Catalunya del Nord fins al punt que unes 80 nenes del Principat es diuen Elna.

Animar la nostra gent a recordar els traumes del 1939, silenciats durant 70 anys, és més fàcil, més lícit, més exitós, que no pas fer conèixer el traumes més antics, voluntàriament manipulats o ocultats durant segles, com més generalment tota la nostra història. Pel fet de no tenir un estat català, de no tenir govern propi, no podem elaborar nosaltres mateixos, en tota independència d’esperit, els nostres manuals escolars. Desconeixem la nostra història i no podem treure’n les lliçons.

En el cas de la massacre de la població d’Elna - 25 de maig del 1285 - per les tropes franceses comandades pel rei Philippe le Hardi, Felip l’Ardit, hi ha sense dubte una raó suplementària d’ocultació: admetre la responsabilitat i culpa d’un dirigent català traïdor i analitzar-ne les raons i no tergiversar el context, com ja mig segle més tard va fer un altre cronista, en Ramon Muntaner...

Ignorar les fallades és condemnar-se a repetir-les.

Elna no hauria estat assetjada ni massacrada si en Jaume II, rei de Mallorca, comte del Rosselló i de Cerdanya, senyor de Montpeller indegudament mitificat com a «lo bon rei Jaume», no hagués traït la pròpia paraula, si hagués respectat el conveni que havia signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S’havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Elna no hauria estat enderrocada, les dones violades, els nens gitats contra les parets, les esglésies cremades… si no hagués estat tan ingenu com per caure en les trampes sornegueres del monarca francès, que tenia el vistiplau i l’ajuda del papa per apoderar-se de Catalunya. En Jaume sabia dos anys abans de la massacre, el juliol 1283, que s’apuntava la invasió de Catalunya legitimada per la croada papal. A la primavera del 1285, el rei francès anava concentrant un exèrcit de tan gran poder com «de cent anys ençà la corona de França no havia ajustat» amb francesos, tolosans, bretons, flamencs, alemanys, anglesos «e quais de totes les llengües de cristians». L’endemà de Pasqua el rei Pere vingué a Perpinyà per parlar amb el seu germà i evitar la invasió, però en Jaume, fatigat, es tancà dos dies dins la seva cambra i preferí fugir d’amagat per les clavagueres del Palau Reial de Perpinyà, abandonant dona i fills, i refugiar-se a la Roca.

La població ella, oposà una heroica resistència. Primer Salses, frontera entre Catalunya i França, després el Voló i la Vila d’Elna. La croada acabà uns mesos més tard amb la victòria del Rei Pere anomenat el Gran, la derrota de les tropes franceses al coll de Panissars a l’Albera i la mort de Felip l’Atrevit.

En Jaume II lliurà el país a l’enemic, perquè confià més en el suposat aliat foraster, que no pas al propi germà. Confià més en una potència estrangera que no en les pròpies forces, en el poble català. Ai las, per desgràcia per a nosaltres del bressol de Catalunya, al nord, la història es va repetir cada vegada que el Rosselló fou donat en penyora, fou sacrificat, a canvi d’una pretesa ajuda dels francesos que se n’aprofitaren per conquerir el territori. Tanmateix vam continuar a resistir heroicament als invasors al llarg dels segles XV, XVI, XVII fins a l’annexió el 1659.

I avui, si sem encara aquí al cap de 350 anys, és perquè ens hem mantingut fidels a Catalunya.

Desitgem doncs que aquesta commemoració ens permeti retrobar la memòria i reforçar la consciència nacional. Que ens animi a desemmascar líders que mantenen Catalunya sotmesa, i que puguem tornar-nos amos del nostre destí. Agraïm a l’IPECC, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, la seva participació i al senyor Garriga Trullols la seva activa col·laboració. L’IPECC commemora any rere any fets transcendentals com la victòria catalana al coll de Panissars i la memòria d’en Macià a Prats de Molló, i contribueix ara a fer conèixer la il·lustra ciutat d’Elna, l’antiga Illiberis ibèrica, ciutat-màrtir al segle XIII i ciutat-bressol al segle XX. Com va dir l’historiador Josep Termes “la nació és el resultat del passat i de la història, però és també voluntat de futur”: Catalunya, estat independent.

Daniela Grau Humbert

Elna 16.05.2010

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.

Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.

Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.

Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.

Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.