Finalment ha passat el que molts ens temíem, però desitjàvem equivocar-nos. El Museu Militar del Castell de Montjuïc ha tancat les seves portes. I encara pitjor, l'important patrimoni històric que conté, serà dispersat.

El lobby pacifista, obsessionat a esborrar la història militar de Catalunya, ha obtingut una victòria rotunda.

En les properes setmanes assistirem al desmantellament del que podria ser un notable centre d'interpretació del nostre passat bèl·lic. El seu lloc l'ocuparà l'anomenat “Centre Internacional per la Pau”. Certament, qualsevol iniciativa en favor de la pau és positiva, sempre que no sigui a costa de mutilar una part vital en la comprensió del passat: la guerra.

I diguem les coses pel seu nom, la pau a Catalunya és quelcom que no té més de dues generacions.

Podríem arribar a qualificar-la (la pau a Catalunya) d'anomalia històrica. Quatre conflictes civils al segle XIX, més la brutal Guerra del Francès. La Guerra Gran, i la de la Quàdruple Alianca i la de Successió al XVIII. Les guerres contra la França de Lluís XIV, la Guerra dels Segadors, el sagnant setge del Castell de Salses (1639) i l'endèmic conflicte dels bandolers (que arribaria a dimensions de guerra civil el 1615). Un segle de ferro, el XVII català... No seguiré retrocedint en la història, però vull recordar que el naixement de Catalunya s'esdevé de la Marca hispànica, territori destinat a parar els cops a l'Imperi carolingi. Fins que algú digué prou...

Deu segles de guerres han modelat la nostra societat, crec que això és del tot indiscutible.

Dues generacions de pau (sota una constitució redactada amb soroll de sabres), no donen cap dret a esborrar un fenomen cabdal en la nostra història. La guerra ha comportat dolor i destrucció, certament. Però també ha donat capítols de glòria, heroisme i professionalitat dignes de qualsevol altre territori d'Europa.

Les hosts de Jaume I i Pere II; l'Almirall Roger de Llúria i la seva flota; el rei Pere III introduint l'ús de la pólvora; els sometents encalçant els Terços el juny de 1640; l'artilleria de Basset i la cavalleria de Dalmau; l'assalt sorpresa al Castell de Sant Ferran de Figueres el 1811; els carlins aplicant mètodes de “guerra asimètrica”; el coronel Macià; el Regiment Pirinenc nº1; els catalans a les forces aliades, a totes dues guerres mundials...

Només una societat acomplexada pot permetre que s'esborri el seu passat d'una manera tant flagrant. Mirem per exemple, Finlàndia. Certament un referent en drets socials, benestar, educació, tecnologia, etc... En definitiva, d'aquella mena d'estats que tothom té al cap, quan es parla de les virtuts dels “països nòrdics”. Doncs bé, sense la professionalitat, audàcia i el sacrifici de 55.000 finlandesos a la Guerra d'Hivern de 1939-40 i la Guerra de “Continuació” 1941-45 hauria sucumbit al poderós Exèrcit Soviètic. No crec que hi hagi cap finlandès capaç de permetre quelcom similar al que s'està fent a casa nostra.

M'és absolutament indiferent els qualificatius que em puguin posar els artífexs d'aquest desastre. El que sí que em preocupa és que es farà per reparar-ho. De la meteixa manera que s'ha lluitat per la recuperació de la documentació espoliada per les forces franquistes, els mal anomenats “papers de Salamanca”, cal una mobilització decidida per recuperar Montjuïc. No podem restar quiets mentre s'esborra impunement la nostra història.

No caiguem en l'error de creure que els qui han propiciat que es desmantelli el Museu Militar de Montjuïc actuen a la lleugera. Es tracta d'una operació perfectament calculada, amb diversos beneficiats.

En primer lloc, qui treu profit de l'acomplexament de la societat catalana? Crec que qui estigui llegint aquestes línies ho té bastant clar. Al meu entendre, els mateixos que viuen a costa de l'espoliació fiscal. És a dir, l'Estat espanyol i tota la seva estructura institucional. En un moment en què va prenent força la possibilitat que el Principat de Catalunya digui prou, no ens ha d'estranyar que l'Estat empri totes les eines al seu abast per evitar-ho.

En segon lloc, hi ha el que he anomenat al principi, el lobby pacifista. Repeteixo que no tinc res en contra que es cerqui la pau. Tot al contrari, però això no vol dir ser negligent. Diria que va ser Joan Sales qui va dir: “Tota llibertat és il·lusòria sense una força que la defensi”. Però a casa nostra, ha anat quallant un corrent de pensament que criminalitza qualsevol plantejament seriós en matèria de defensa i seguretat.

Encara pitjor, n'hi ha qui n'han fet una forma de vida. Recomano repassar el munt de diners que el Departament d'Interior ha donat a organitzacions per la pau. Un cop fet això, cal comparar-ho amb els que s'han donat per la investigació d'afers de seguretat, defensa o història militar.

Costarà capgirar aquesta situació. Però animo a totes aquelles persones que no s'avergonyeixen de ser catalanes, que se senten orgulloses del seu passat, i que en definitiva, no volen demanar permís per existir, a persistir per aturar la mutilació del nostre passat.

Font: CEEC