28 de gener 2008
Simplificacions històriques
Si les institucions públiques, posem per cas el Consell de Mallorca, volen fer el que estigui en les seves mans per a reforçar entre els mallorquins la consciència i l'orgull de ser-ho, res més digne d'aplaudiment general. Això és el que necessita urgentment una societat que està en perill de dissolució total o de reducció a cendra. I no ha d'escarrufar ningú que s'utilitzi la simbologia i la història –tothom ho fa– com a eines dedicades al que hauria de ser l'únic objectiu que no pot tenir espera: la defensa d'una identitat que té molts de caires però que només serà tal amb el manteniment del seu pal de paller, que és la llengua i la cultura catalanes. Res més normal, doncs, que cercar en la història les arrels que poden fer que l'arbre se sostingui i els fonaments sobre els quals s'assenti el projecte col·lectiu. D'arrels i de fonaments en tenim per a donar i per a vendre. Ara bé, el que no es pot fer amb la història és falsificar-la, vendre'n una versió feta a mida d'interessos particulars o només tenir-ne en compte una petita part, que és una manera contundent de falsificar-la. En aquest país la història ja ha estat prou manipulada, manyuclada i ofesa. I cal no perdre de vista que alguns mites, com el del regne de Mallorca “independent”, o la batalla de Llucmajor, han estat inflats i explotats per persones i ideologies que són a les antípodes de la defensa dels interessos de Mallorca. De la banda dels qui se suposa que van amb bona fe, seria un greu error apuntar-se a la indignitat de la tergiversació de la història. La tergiversació que pot anar de la mentida barroera –i doncs fàcilment desacreditable– fins a quelcom més subtil, com la perversió del llenguatge, la utilització interessada o àdhuc malintencionada de les paraules, com regne independent , reis propis , etc., amb l'ànim que a força de repetició acabi fent forat. Igual que seria un greu error la pretensió d'assentar una idea d'identitat sobre una part mínima –encara que molt estimable– del passat, quan hi ha una base tan àmplia en què podem assentar-la. Crec que l'opció del Consell de Mallorca de rabejar-se de manera un tant incontinguda en la mitologia del regne de Mallorca privatiu i “els nostres reis” situa la institució en la posició perfecta per a caure en la temptació o en la responsabilitat de la utilització obscura de la història. Un petit detall: aquests dies hem sentit a dir un caramull de vegades, i ho hem pogut sentir en un discurs solemne, que Jaume II –un rei digne del màxim respecte– és el primer rei del regne de Mallorca. Molt bé, només que hauríeu d'explicar-nos, senyora, si és el primer, per què es diu Segon?Un mite inacabable, utilitzat de molt enrere per a determinades operacions polítiques, és el del regne de Mallorca independent. Segons tal esquema, hi hauria hagut un regne independent iniciat pel “nostre” Jaume II i perdut pel “nostre” Jaume III. Un regne independent durant setanta-tres anys (de fet, seixanta) i aquí s'acabarien els pilars del nostre orgull. La simplificació és tan gran que pot ofendre la intel·ligència. Fora d'aquests seixanta anys, el regne de Mallorca què és aleshores? Dependent? Dependent de qui? Anem a pams. El regne de Mallorca és una entitat política fundada per Jaume I tot just presa l'illa (als musulmans), i començat a desmuntar per Felip V de Borbó, també tot just presa l'illa (a nosaltres). Enmig hi ha un regne que és tan independent durant el regnat de Jaume I, com durant el de Jaume II, com durant el de Sanç, com durant el de Jaume III, com durant el de Pere el Cerimoniós, com durant el de Martí l'Humà, com durant el d'Alfons el Magnànim. Hauríem de mirar amb calma què vol dir independència a l'Edat Mitjana, però, en tot cas, tant el 1276, inici de la branca reial privativa, com el 1349, final d'aquesta branca, la continuïtat institucional és perfecta i absoluta. Res essencial no canvia en la configuració política de Mallorca quan el tron passa d'una branca familiar a l'altra. I tots els reis just ara esmentats són reis de Mallorca de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Només que tres d'aquests reis exerceixen el poder damunt Mallorca, les altres illes i les comarques de l'actual Catalunya Nord, i els altres damunt aquests territoris i uns quants més. Que dos (o tres, o quatre) regnes medievals tinguin un mateix rei no diu en principi res sobre el grau de dependència o independència d'aquests regnes. Vol dir només que comparteixen un mateix rei i prou. No, el regne de Mallorca, amb les seves glòries i les seves penes, és infinitament molt més que els setanta-tres anys de la denominada monarquia privativa. I encara que això pugui desconsolar qualcú, tant Jaume I, com Jaume II de Mallorca, com Sanç, com Jaume III, com els que vénen darrere són i se senten igualment catalans, i remarc això d'igualment; només que –i simplificant un poc– uns van néixer i viure a Barcelona i altres van viure a Perpinyà, que, com tothom sap, cau una mica més lluny que Barcelona. Per què, doncs, aquesta dèria d'alguns de considerar només com a reis de Mallorca els que vivien a Perpinyà?
Precisament, una altra falsificació, per cert, és la idea que la Catalunya del Nord feia part del regne de Mallorca. Res de més inexacte. El regne de Mallorca i el comtat del Rosselló eren dues entitats polítiques absolutament diferenciades; simplement que el reis de la branca familiar privativa de Mallorca tenien també el títol de comtes del Rosselló (i d'altres). Igual que altres monarques es titulen reis d'Aragó, de València i de Mallorca i comtes de Barcelona, i cap d'aquestes entitats polítiques no fa part de cap altra del conjunt; ni Catalunya d'Aragó, ni València de Catalunya, ni el Rosselló de Mallorca. El fet patrimonial dels monarques medievals (suma de regnes, comtats, senyorius, etc. que es reben, es donen, es divideixen i es perden com un patrimoni personal) no es pot mirar amb la perspectiva dels estats moderns, si es vol entendre alguna cosa.
Una altra falsificació, o senzillament una clara mentida, és la de la bandera (o banderes) del castellet. Ningú no nega que Mallorca pugui tenir una bandera (com en pot tenir una Marratxí). I el Consell de Mallorca està legitimat per determinar quina ha de ser la bandera oficial de l'illa, més encara si ho fa amb respecte a la simbologia històrica. El que és inacceptable és que en aquestes altures ens vagin repetint i ens vulguin fer creure la historieta del rei Sanç, com fa encara el web del Consell de Mallorca. Res de rei Sanç: l'actual bandera oficial de Mallorca va ser inventada per Benet Pons i Fàbregues a començament del segle XX. En cap dels segles anteriors no hi ha el més mínim rastre documental gràfic d'aquesta bandera, una dada essencial que els seus defensors s'obstinen a no tenir en compte. Benet Pons va fer l'engendre –heràldicament és exactament això– recorrent als elements de l'escut tradicional de la ciutat de Palma i pretengué encolomar-lo a una disposició del rei Sanç –coneguda de feia molts anys– que probablement no fa altra cosa que instituir o consolidar el mateix escut quarterat de la ciutat (ho diuen historiadors anteriors, com Bover). Amb tot, el dissenyador heràldic potiner Pons va cometre dues aberracions. Una, col·locar el castell cames enlaire, error que motivaria, en temps de la constitució de l'autonomia, la variant esmenada a l'americana (actual bandera autonòmica), que havia de superar la del castell trabucat. Però en lloc de superar-la, hom s'aferrà fort i no et moguis a la impostura, i la “rescataren” com a bandera oficial de Mallorca. El segon error de Pons és una autèntica perversió heràldica: el color morat, un color estrany en la tradició vexil·logràfica mallorquina, que el dissenyador es tragué de la màniga de la manera més gratuïta. Encara en el cas que s'hagués d'instituir una bandera per a Mallorca o per a les Illes que derivi de l'escut d'armes de la capital, el castell ha d'anar indiscutiblement sobre fons blau, tal com ha estat sempre i com han dit tots els entesos en heràldica. Les conseqüències d'aquella badada han arribat tan lluny com al límit d'haver de sofrir l'espuri morat en els horripilants autos de les policies locals, que més semblen sortits d'un film de Disney o d'un anunci de Titan. De tota manera, més que posar èmfasi en els detalls heràldics cal remarcar ara que la bandera del castell va ser creada pel regionalisme per a retirar de la circulació la bandera quatribarrada, considerada de sempre bandera mallorquina a Mallorca, menorquina a Menorca, valenciana al País Valencià i catalana al Principat. Per què el símbol secular de la casa catalano-aragonesa (també de la branca mallorquina) no havia de seguir els mateixos avatars a tots els territoris de la Corona? L'ensenya reial esdevingué símbol territorial i popular, i no hi havia cap motiu perquè això passàs a uns llocs i a altres no, com ha pretès forçar l'anticatalanisme en temps recents, que tant a les Illes com al País Valencià ha fet la jugada de suplantar la màxima ensenya històrica per símbols municipals. L'any 1977 ( Lluc , 675) vaig aportar la dada –que després s'ha volgut trivialitzar– que en proclamar-se la Primera República es va hissar a Cort allò que la premsa del moment diu una “bandera mallorquina”, que, evidentment, no podia ser l'invent de Pons i Fàbregues.
I així en aquest país anam practicant allò de vestir un sant desvestint-ne un altre. Un altre infortunat sant que es vol desvestir és la diada del 31 de desembre, una de les festes civils més antigues d'Europa, el dia en què al llarg dels segles els mallorquins hem commemorat el nostre naixement com a país; un dia en què, encara que el protagonista principal és el país naixent, també recordam el rei que ho va fer possible. Primer, no Segon.
Article publicat el 20 de setembre de 2005 al Diari de Balears i extret de www.estat-catala.net
Etiquetes:
Història
10 de gener 2008
Catalunya, origen d'Itàlia?
L’investigador i documentalista Josep Barba analitza i exposa les seves troballes al voltant de la molinenca Eleonora d’Arborea, reina de Sardenya al segle XIVDesprés de les conquestes del Regne de Mallorca del rei Jaume I el Conqueridor i la del Regne de Sicília del rei Pere II el Gran en el segle XIII, en el segle XIV Jaume II el Just envià el seu fill, l’infant Alfons el Benigne, a la conquesta del Regne de Sardenya. El cert és que amb la conquesta de Sardenya, l’equilibri de les nacions occidentals de la Mediterrània es decantava clarament a favor de la Corona d’Aragó. Catalunya refermà el domini del Regne de Sardenya, que, des dels temps del primer rei de la Corona d’Aragó, Alfons el Trobador, els catalans ja havien assolit en el segle XII a l’illa.
Segons el director del Consiglio Nazionale de la Ricerche de Càller (Cagliari), el professor Francesco Cèsare Casula, Eleonora d’Arborea, reina regent del Regne d’Arborea (Sardenya), va néixer a Molins de Rei l’any 1340 i amb dos anys va viatjar a Sardenya amb la seva família. El llinatge dels Arborea és considerat com el dels autèntics representants del poble sard amb capital a Oristà (Oristano). La història dels Arborea és la història del Regne de Sardenya. Casula és el principal defensor de la tesi que fonamenta que Catalunya és l’origen de l’actual Estat italià: “El Reino de Cerdeña ha sido hecho por los catalanes. En la práctica, el estado italiano nació por los catalanes. Catalunya es el origen del estado italiano”. Garibaldi, amb el suport del rei de Sardenya Víctor Manuel II, va fundar l’Estat italià l’any 1861. Catalunya és l’origen de l’Estat italià? Ni jo m’ho podia creure. Em trobava a Càller, amb el profesore Casula, l’estava entrevistant i vaig descobrir sorprès que no sols la reina mítica de Sardenya era una molinenca, sinó que l’historiador oficial italià afirmava que l’origen del seu país érem els catalans. Per què no m’ho podia creure?
He estat educat en castellà aprenent la història de la versió oficial del Regne de Castella, la falsa versió de la història que va esborrar el rastre de la participació catalana en la descoberta d’Amèrica, la mateixa versió que posava Isabel de Castella per davant de Ferran el Catòlic d’Aragó. Amb el franquisme adquirírem un complex d’inferioritat que ens feia pensar que els francesos eren superiors a nosaltres perquè ells podien veure pel·lícules sense moure’s de la seva ciutat, mentre nosaltres havíem d’anar a Perpinyà. Bàsicament teníem la sensació de ser un país endarrerit. Amb les Olimpíades del 92 vàrem aprendre que no érem tan poca cosa.
Amb el temps vas aprenent que els lorquinos no estan en el Llobregat per casualitat, ja que fa més de 400 anys que els Requesens de Molins de Rei eren els marquesos de Vélez (Múrcia). Com també aprens que Còrdova no és del Regne de Castella i que l’escut d’armes dels Fernández de Còrdova porta les quatre barres catalanes. Si coneguéssim la nostra història sabríem que som el fruit de molta gent procedent de diferents indrets i no ens hauríem d’estranyar al conèixer que som l’origen de l’Estat italià.
Article publicat el 27 de setembre de 2007 a el Far del Baix Llobregat
Article: PDF
Etiquetes:
Història
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Ni oblidem ni perdonem
