01 de març 2010

II Centenari de la Revolta menorquina de 1810

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.

Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.

Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.

Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.

Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes