Es diu que sempre parla qui més hauria de callar, i sovint aquests no callen perquè no tenen vergonya ni l`han coneguda mai. És el cas de molts alts càrrecs de l’exèrcit espanyol, un organisme que té per costum prendre la samarra de salvapàtries i creure’s que a data d’avui tenen el poder que s’autoadjudicaven segles enrere. Fa uns anys va ser el tinent general José Mena Aguado, i en aquesta ocasió ha estat el coronel Francisco Alamán Castro qui ha sentenciat que la independència de Catalunya s’esdevindria per damunt del seu cadàver, tot adjuntant-hi una sèrie d’amenaces contra Catalunya, fent gala del típic llenguatge casernari que tant ha turmentat la nostra nació.

Arran de tot això, m’he proposat fer una petita ressenya històrica sobre les “glòries” que aquest exèrcit ha brindat a Espanya, per posar de manifest, per si no era prou evident, que les forces armades espanyoles han estat més causa de vergonya i oprobi que no pas d’orgull, que ha estat la riota d’Europa i que si alguna vegada va haver-hi la remota possibilitat que diverses nacions convisquessin harmònicament i amb respecte mutu dins del marc d’un estat anomenat Espanya, l’exèrcit fou precisament un dels principals frustradors de l’intent.

Per dur a terme aquesta anàlisi, vull estructurar l’article en tres parts:

1. Repàs històric d’algunes de les actuacions de l’exèrcit en conflictes interns i externs.

2. Anàlisi de les paraules concretes del coronel Alamán Castro

3. Annex de “perles verbals” que diverses personalitats de l’exèrcit han deixat per a la posteritat.

A més, animo tothom qui ho desitgi a complementar aquest estudi amb noves dades o, en cas que calgui, esmenes.

Per encetar el primer apartat, el punt de partida serà el segle XVI, amb el famós episodi de l’Armada Invencible, que palesà que en aquell imperi espanyol, el fet que no es pongués mai el Sol no evitava que hi hagués moltes boires, ombres i veritables xàfecs. Doncs bé, després de guanyar unes quantes batalles contra França, territoris italians, otomans i berbers, l’exèrcit espanyol, crescut, va voler envair Anglaterra. Per fer-ho, va construir una immensa flota que s’autodenominà invencible. Per fer-ho, va desforestar una immensa superfície de boscos que esdevingueren terrenys empobrits i erms. I tot plegat per ser vençuts i esbargits per una tempesta. La Pèrfida Albió encara els espera..

Al segle XVII Espanya va passar una mala ratxa. Guerra on es ficava, guerra que perdia, i si en el cas de l’Armada Invencible Catalunya en va quedar al marge, ara va endur-se la pitjor part. Els militars del gloriós exèrcit hispànic, hostatjats als masos de la Catalunya Vella per preparar la guerra contra França, van cometre tota mena d’abusos i vexacions a la població autòctona. Finalment, la guerra va acabar amb el tan famós com indigne Tractat dels Pirineus (1659), amb l’esquarterament del nostre territori que l’exèrcit espanyol mai no s’ha preocupat de recuperar. Ni tan sols saben que existeix, segurament. A banda d’això, Espanya també va perdre Portugal i els Països Baixos, que també mantenen un agre record d’aquells energúmens coneguts com els Terços de Flandes.

Al segle XVIII, en virtut del Tractat d’Utrecht (1713), van acabar perdent la resta de les Províncies Unides que encara restaven sota jou espanyol, l’actual Bèlgica, per no parlar del comportament salvatge que les forces borbòniques van tenir contra Catalunya després de 1714. I allò que més mal els fa, la pèrdua del Penyal de Gibraltar (i durant unes dècades, Menorca també).

A finals del segle XVIII, a causa dels absurds Pactes de Família, entre borbons espanyols i francesos, Espanya intervé en guerres contra Anglaterra on no té res a guanyar i sí molt a perdre. I evidentment va perdre, nogensmenys, tota la seva hegemonia naval a la batalla de Trafalgar. Amb aquesta xacra va començar el segle XIX. Però la cosa, lluny de tranquil·litzar-se, va a més. On era l’exèrcit el 1808, quan Napoleó va envair Espanya? Va ser el poble qui es va revoltar i qui es va organitzar en Juntes. I un cop restablert l’ordre, la resta del segle funciona a cop de pronunciaments militars, càrregues contra el poble que es revolta perquè viu enmig de la misèria, o bombardejos com els de Barcelona de mà del general Espartero. També hi ha episodis esperpèntics, com l’entrada a cavall del general Pavia a les Corts espanyoles, amb l’objectiu de dissoldre-les ... i un altre cop dur per a l’orgull patri, l’emancipació de les colònies d’ultramar, amb el seu punt culminant a la II Guerra de Cuba (1895-1898). El ridícul va ser tan gran com el de la Gran Armada: els vaixells espanyols, tots ells de fusta, s’enfrontaren a la flota americana, d’acer. Van morir milers de soldats i pràcticament tots els vaixells hispànics foren enfonsats. Els americans no van patir cap baixa naval i ben poques de personals. Ara bé, l’exèrcit es pot enorgullir de ser l’inventor dels camps de concentració. No foren els nazis, com molta gent pot pensar. Els va patentar a Cuba el general Weyler.

Pocs anys després, ja al segle XX, encara cuejava el ridícul de Cuba i la gent en feia befa. Sentint-se ferit en l’orgull, el 1905, l’exèrcit cala foc a les seus del Cu-cut i la Veu de Catalunya al crit de “Muera Catalunya”. De seguida, s’apunten a la conquesta d’Àfrica on enviaran molts joves a morir, i seran vençuts per les cabiles magribines d’Abd-al-Khrim, desembocant en un altre capítol patètic, com és el Desastre d’Annual (1921) amb el corresponent i adient Informe Picasso, que posa en solfa l’obsolescència de l’armament i la indisciplina dels soldats, que passaren la nit anterior a la batalla emborratxant-se i allitant-se amb meuques. Finalment, ja durant la dictadura de Primo de Rivera, van demanar ajuda al germà gran (l’exèrcit francès) per conquerir una franja ridícula de territori marroquí, després del cèlebre Desembarcament d’Alhucemas, mentre altres estats havien conquerit milions de quilòmetres quadrats tot solets. I la resta del segle XX, per no allargar-nos i fer l’anàlisi massa feixuga, es pot resumir amb tres noms propis que parlen per ells mateixos: Primo de Rivera, Franco i Tejero, tots tres militars destacats i salvapàtries.

I el segle XXI no ha començat com els anteriors perquè per sort per a tothom l’exèrcit ha perdut bona part del poder que tenia, en part perquè l’ingrés a l’OTAN i a la UE el va domesticar lleugerament. Malgrat tot, però, els seus capitostos encara es pensen que poden dirigir el destí de tothom. Podem remarcar les declaracions inflamades per part d’alguns militars, com les que de seguida analitzarem, o la proesa de Perejil (2002), que va tenir expectant l’opinió internacional amb la mateixa cara que si ara a nosaltres ens posen davant una pel·lícula de Paco Martínez Soria.

En resum d’aquest primer apartat, podem concloure que l’exèrcit ha proporcionat una gepa rere una altra a l’estat espanyol i que, llevat de moments tan anecdòtics com efñimers, s’ha posicionat sempre a favor del poder i en contra dels interessos del poble, contra qui s’ha rabejat sàdicament com si es tractés d’un gos rabiós. Els militars sempre han conspirat contra la llibertat i contra la democràcia, per això és un insult que aquest element sigui el principal fonament de la vigent Constitució de 1978, perquè la deixa totalment en evidència.

Passem ara a analitzar les paraules del senyor Alamán Castro, que ha volgut tenir el seu minut de glòria. Ha notat que aviat es jubilarà i no podrà passar als annals de la història d’Espanya per cap gran gesta, i vol ser recordat per la seva soflama (o més aviat per la seva flegma).

“La base del nacionalisme català és l’odi a Espanya” Això és senzillament mentida, perquè d’una banda, el nacionalisme català ha viscut un segle intentant reformar Espanya de totes les maneres possibles, del dret i del revés; de l’altra, bona part de la població catalana és d’origen espanyol o hi té algun parentiu i sempre se l’ha acollida bé, i la prova és que gairebé tots s’hi han quedat i seran una peça clau per aconseguir la independència, tal com remarca sovint l’amic Santiago Espot. El nacionalisme català, doncs, és inclusiu i no discrimina ningú per qüestions d’origen. A més, no vol imposar res fora de les nostres fronteres nacionals, i per sort o per desgràcia sempre ha estat més aviat defensiu que no pas ofensiu, com l’espanyol, que és colonialista i enemic de la diversitat. I per últim, nosaltres ja no ens definim com a nacionalistes. Aquest senyor va un pas enrere (o tres segles!). Nosaltres som INDEPENDENTISTES.

El nacionalisme espanyol és malaltís, perquè en comptes de basar-se en la construcció es basa en la destrucció, la negació dels altres per poder afirmar-se ell mateix, cosa que provoca una mania persecutòria ridícula. Veuen odi on hi ha qualsevol crítica o qüestionament dels seus postulats. Com que ells són moguts per l’odi, pensen que tothom és de la mateixa condició. I és un nacionalisme tan radical i abrandat que ni tan sols ells són conscients que ho són. Posaria la mà al foc que si el senyor Alamán Castro nega ser nacionalista espanyol, ho fa convençut. Però com podríem classificar sinó frases com:

“La independència de Catalunya? Per damunt del meu cadàver” Cap idea val la vida d’una persona, ni que sigui algú tan miserable com aquest coronel feixista, per això espero que visqui prou per haver-se d’empassar les seves paraules. Fent gala del seu tarannà autoritari utilitza l’amenaça perquè es pensa que es troba davant d’un poble mesell i esporuguit. La comparació amb el lleó és categòrica: “Que no despertin el lleó, que ja ha donat mostres a bastament de la seva ferocitat”. Aquest aprenent de Lannister parla de lleó quan l’únic que veiem els catalans és una cabra amb gorra. Si en més de 300 anys no han estat capaços de “reconquerir” aquella espina que duen clavada al fons del cor, aquella pedra a la sabata, anomenada Gibraltar, un penyal de 7Km2 i 29.000 habitants, com poden suposar que podran influir mínimament en el destí d’un país de mes de 30.000 Km2 i 7,5 milions d’habitants? Crec que s’hauran de conformar amb Perejil i poca cosa més.

També afirma que “els membres de l’exèrcit tenen sentit de l’honor i el deure, a diferència dels nacionalistes catalans”. No sé on és l’honor d’un organisme que s’ha caracteritzat sempre per reprimir i per endarrerir un país. Quan Catalunya tingui el seu exèrcit propi, tenim el model de com no ha de ser de cap de les maneres. El nostre sentit de l’honor es basa en la llibertat no en la força brutal i l’amenaça.

El coronel ha demostrat els seus coneixements d’història dient que “Espanya és una de les nacions més importants i antigues d’Europa: 1.500 anys”. Es veu que els visigots se sentien espanyols fins al moll de l’os, parlaven castellà abans que es fundés el regne de Castella, la dominació àrab no va trencar cap línia històrica... Afirma amb vehemència que “sense Espanya el món seria diferent”. Aquí coincideixo amb ell. Seria una mica més just sense cap imperialisme com l’espanyol i per exemple, a Amèrica potser hi hauria uns quants milions d’indígenes més.

I conclou que “a base de repetir una mentida, els nacionalistes han aconseguit que algunes persones se’ls creguin”. De fet, és Espanya qui no afronta els problemes. Sempre que quelcom no li agrada, ho amaga sota la catifa i diu que no existeix, o fa jocs de malabars. Aquí l’única mentida que s’ha fet córrer és que a l’Espanya actual només hi ha una nació, però no s’amoïnin, que farem tot el possible perquè de mica en mica acabi sent veritat i l’única nació que quedi a Espanya sigui la castellana, la que s’hi troba còmoda.

En fi, senyor Alamán Castro, si creu que el més gran favor que pot fer a la seva pàtria és morir per ella, vostè mateix. Nosaltres sabem que valem més vius que morts. I Catalunya serà el que els catalans decidim. L’exèrcit podrà dir missa, podrà vomitar bilis i fer tants escarafalls com vulgui, però vostès en aquest afer no hi pinten res ni ens fan cap por.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

ANNEX DE “PERLES” LLEGADES PER L’EXÈRCIT ESPANYOL A LA POSTERITAT

“Muera Cataluña”
Consigna cridada pels militars mentre calaven foc a les redaccions del Cu-cut i La Veu de Catalunya. (1905)

“¿Pero quién ha permitido esto?”
Frase pronunciada pel general Solchaga quan des de Vallvidrera va contemplar com tot i les destrosses de la guerra i l’ocupació franquista, Barcelona s’aixecava de bon matí per anar a treballar i totes les seves fàbriques treien fum. Ell esperava trobar-se una ciutat arrasada i esborrada del mapa.

“Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica, y Barcelona en un inmewso solar”.
“Los catalanes hablarán su dialecto en su casa y muy bajito para que no les oigan los vecinos”
Frases pronunciades pel General Queipo de Llano, just acabada la guerra.

“¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña son dos cánceres en el cuerpo de la nación! El fascismo, remediio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana, como un frío bisturí”
Soflama de José Millán Astray, militar franquista.

“Tenía un amigo catalán, cuyo defecto era el de ser jugador del Barcelona, y además, por si eso fuera poco, profesaba como catalán”.
“No están en lo cierto quienes dicen que no quiero a Cataluña. La quiero y la admiro, a pesar de los catalanes”.
“El problema crucial de España es el regionalismo; es un problema enorme. Los Reyes Católicos hicieron España y ahora quieren deshacerla”.
“Los negros son grandes muchachos, pero no le van al Madrid. Tal vez sea por el color de nuestro uniforme, el blanco.
“A la mujer y a la burra, una zurra; a la primera, sin saber por qué, demasiado lo sabe ella, y a la segunda sin más intención que la de no hacer distinción”.
“Los antimilitaristas, por el mero hecho de ser anti algo, son tan imbéciles y tan cafres que justifican por si solos la existencia de unas fuerzas armadas”.
“Los castellanos, segun la historia, son los españoles más cojonudos y comlejos. Los de la Meseta, moldeados por el frío y el calor, fueron lo suficientemente recios para imponerse en todos los sentidos a los demás, a las otras regiones. Castilla impuso su idioma en el mundo entero y en ella nacieron todas las gestas e ideas que hicieron grande en su día a España”.
Afirmacions de Santiafo Bernabéu, caporal franquista que encara avui dóna nom a un dels estadis més importants d’Europa, el de l’equip de futbol que va presidir.

“De catalanes en España, ya tenemos demasiados”
Frase que Franco va adreçar a Hitler a la Conferència d’Hendaia (1940) quan el segon va oferir al primer l’annexió de la Catalunya Nord si Espanya participava a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix.

“Nunca ha sido el castellano lengua de imposición. Fueron los pueblos más diversos quienes la abrazaron como propia de forma libre y espontánea”
Fragment d’un discurs del cap d’Estat i de tots els ecèrcits d’Espanya, el rei Joan Carles I.

"Llegado el caso, tendrá que ser esa misma institución [la Corona], respaldada firmemente por las Fuerzas Armadas, la que salvaguarde la unidad de España si los políticos la ponen en peligro y la Justicia no interviene".
Frase del tinent general José Mena Aguado mentre es discutia sobre l’Estatut de Catalunya (2006).

“La independencia de Catalunya? Por encima de mi cadàver”
“La base del nacionalismo catalán es el odio a España”.
“Decir que los catalanes o los vascos.siempre han sido nacionalistas es una soberana mentira que, a base de repetirse, algunos han creído”.
“Los miembros del ejército tienen sentido del honor y del deber, cosa que no tendrán nunca los nacionalistas catalanes”.
“Les digo que acabar con 1.500 años de historia no les será fácil. España no es Yugoslavia ni Bélgica. La nuestra no es una nación cualquiera, sino una de las más importantes
que ha dado la historia de la humanidad. Sin Espaá, el mundo que conocemos no sería el que es”.
“Aunque el león parezca dormido, que no lo provoquen mucho, porque ya ha dado pruebas sobradas de su ferocidad a lo largo de los siglos”.
Paraules del coronel Francisco Alamán Castro (2012).

E-Notícies entrevista en Jordi Bilbeny, cap de recerca de l'Institut Nova Història, amb motiu de l'11è Simposi de la Descoberta Catalana d'Amèrica. Cliqueu sobre la imatge per a veure el vídeo de l’entrevista

Article publicat al diari El Punt-Avui el 15 de novembre del 2011

Una de les maneres d'empobrir un poble és reduir-ne la dimensió i transcendència històrica. Una nació sense un pòsit cultural i històric d'una certa riquesa és més fàcil d'assimilar.

Aquest és el procés que l'Estat espanyol ha aplicat amb rigorositat sistemàtica a Catalunya. A les escoles no s'ensenya, ni s'ha ensenyat mai, que Catalunya va ser una autèntica potència europea, amb una capacitat d'expansió que es va estendre per tota la Mediterrània i més enllà i que ha deixat un pòsit cultural visible en moltes altres cultures.

S'ha amagat el genocidi cultural perpetrat des del Decret de Nova Planta envers les institucions i la societat civil catalana. Un abús que va tenir continuïtat històrica durant segles, i que va viure una de les seves màximes expressions durant els quaranta anys de règim franquista, malgrat que alguns revisionistes, com el mateix monarca espanyol, s'entestin a dir que el català mai ha estat perseguit a Catalunya.

Historiadors catalans com ara Jordi Bilbeny i el seu Institut Nova Història i el Cercle Català d'Història -malauradament la vocació fratricida i de divisió entre catalans és un costum massa extens-, per només citar-ne dos, han anat més enllà i han denunciat l'usurpació de fets històrics propis de Catalunya que s'han atribuït a Castella o a Espanya.

El cas emblemàtic, reconegut en l'àmbit internacional, és el de la catalanitat de Cristòfor Colom i els motius de la seva expedició. Espanya mai reconeixerà que la descoberta d'Amèrica és catalana, perquè això trencaria una gran mentida històrica que sustenta el mite de l'imperi espanyol i la seva relació amb l'Amèrica Llatina.

Tot plegat forma part d'un procés d'espoliació cultural molt lligat al d'espoliació econòmica. La història, no la podem reescriure, o sí, però faríem bé d'evitar que continuï el robatori. Potser d'aquí a uns anys diran que El Bulli era a Almeria...

Andreu Mas

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major prova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per a declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

Per què no s'ha recordat la gran victòria catalana contra els francesos a Grècia el 13 de març 1311? Quim Torra ens recorda que amb aquesta victòria, Atenes i l'acròpoli foren catalanes durant 80 anys.

 El Partenó a l'Acròpoli d'Atenes.

Som al 13 de març de 1311. A la plana de Queronea l'exèrcit dels francs, comanat pel duc d'Atenes, Gualter de Brienne, amb més de 3.000 combatents i uns 12.000 soldats d'infanteria tenen atrapades les restes de la Companyia Catalana, que els darrers anys, precisament, havien estat ajudant al duc a consolidar el seu poder. La seva força és perillosament dèbil, tan sols 500 cavallers i 3.000 almogàvers a peu. Els catalans s'ho juguen tot. El fracàs sembla segur.

Francesc Xavier Hernàndez, a la seva monumental Història Militar de Catalunya, explica, amb gràfics i simulacions, el que Antoni Rubió i Lluch ja va apuntar: "Vèncer o morir era llur únic destí. La desesperació els obrí el camí, com els l'havia fressat abans la venjança. Però en un dia, en poques hores, destruïren el poder franc de la Grècia continental i peninsular. Aquesta victòria llegendària que en la seva època tingué arreu tan fort ressò per força havia de deixar un solc lluminós en la història". 

La batalla de Cèfis, que Ramon Muntaner cantà èpicament (la impertorbabilitat dels almogàvers, la brillant i enginyosa trampa del pantà, la caiguda del duc en el fang, la matança despietada de milers de soldats i de tots els cavallers excepte dos) va significar moltes coses: pels francesos, el seu segon Azincour mediterrani en menys de vint-i-sis anys (després de la desfeta naval que els catalans havien infligit a la flota franca a la batalla de les illes Formigues, el 28 de juliol de 1285, quan onze galeres catalanes van desarborar la flota francesa de 24 naus, rematada el 4 de setembre següent en una segona victòria definitiva sota el comandament de Roger de Llúria). Per als catalans, obrir la porta de bat a bat a la "pus rica joia que al mon sia". L'Acròpolis, el castell de Cetines, va ser català durant 80 anys. Quan Pere el Cerimoniós va annexar-se els ducats d'Atenes i Neopàtria, l'imperi català va assolir el seu zènit. La Mediterrània, cap peix ja no gosava alçar-se sobre el mar si no portava lligada a la cua la senyera amb les quatres barres, i els naviliers en regulaven el comerç basant-se en el Llibre del Consolat de Mar, s'havia convertit en el pont de la mar blava per als catalans.

No sembla agosarat aventurar que els anglesos, si aquesta odissea hagués estat part de la seva història, probablement ja n'haurien fet unes 54 pel.lícules, 256 documentals i no sé quantes sèries de la BBC. L'aventura dels catalans a Grècia ho té tot: passió, mort, destrucció, venjança, política, art, violacions, assassinats, traïcions, bellesa, èpica, odi, sang, conquestes. I sexe. Un autèntic hitdigne de prime time. I les escoles? És una oportunitat excepcional d'explicar als alumnes una part de la seva història, potser l'única que es basa en victòries i aventures llegendàries que haurien de servir per construir un imaginari col·lectiu nacional. Sense mites, qui som?

Tan acostumats a les derrotes i als fracassos, per una vegada tenim glòria i triomfs per oferir: ensenyar que noms com Llúria, Rocafort o Entença són alguna cosa més que carrers de l'Eixample i intentar explicar que aquestes quatre províncies havien estat un imperi. I que no ens surtin els bons progressistes de torn a recriminar-nos una conquesta que va ser fidel al que es pot esperar d'una conquesta -i d'una venjança-. Doncs, bé, en Francesc Puigpelat m'ho comentava fa unes setmanes: "Ja veuràs com aquí passa de llarg el setè centenari de la conquesta d'Atenes". Tenia tota la raó, pel que s'ha vist fins ara.

"No comprenc com un episodi que tant honora la història pàtria com l'expedició realitzada pels nostres avantpassats a les llunyanes contrades d'Àsia i Grècia, a pesar d'algunes taques que desllustren les seves pàgines, hagi sigut mirat amb tanta indiferència pels catalans fins als nostres dies". Així obria Rubió i Lluch un dels seus estudis més famosos, publicat a La Veu de Montserrat el 1881. Pobre don Antoni, si en algun país aquest tipus de reflexions no tenen sentit és el nostre. Continua sobtant que en ple setè centenari del cim més alt de l'Orientada no hi dediquem ni un documentalet d'aquells del canal 33 de dos quarts de dues de la matinada, ni una exposició, ni un miserable acte institucional.

Nicolau d'Olwer, viatjant "amb la Crònica d'en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi" va convidar-nos, com a lectors, a creuar aquest "pont de la mar, blava espinada, mediterrània", menjant dàtils i tarongers. Fa set cents anys que vam conquerir Atenes, ni més ni menys que Atenes!, per què no hi tornem?, i que ens voltin ombres amigues, els vells fantasmes de la cultura catalana, i sota un cel ardent, d'un roig encès, tornem a somiar en la nació que vam ser, el país dels navegants que conqueriren la mar nostra i la van convertir en el nostre mar.

Quim Torra

Discurs de Daniela Grau (membre de Catalunya Acció) pronunciat el diumenge 16 de maig de 2010 durant els actes organitzats conjuntament amb l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la col·laboració de l'Ajuntament d'Elna, remembrant la Massacre de 1285 a la Catedral d'Elna, un dels episodis més cruels de la croada francesa contra Catalunya:

Benvolguts compatriotes,

quina sort tenim - malgrat les nostres seculars desgràcies com a poble conquerit i encara colonitzat - de poder comptar amb tants relats dels nostres avantpassats, com la crònica d’en Bernat Desclot del segle XIII. Fins i tot podem resseguir la formació dels primers comtats, és a dir de Catalunya mateixa. Segons dos historiadors especialistes en el tema, J. Bolós i V. Hurtado, tenim al Rosselló, Conflent, Vasllespir i Fenollet més de 600 documents d’abans de l’any 991, més que a qualsevol regió de l’Imperi carolingi que s’estenia fins a l’Elba i al Danubi. Som la memòria d’Europa, també a l’edat mitjana.

Actualment els intel·lectuals compromesos proclamen la necessitat del deure de memòria històrica. Així és que la Maternitat d’Elna ha esdevingut en pocs anys el lloc de memòria més concorregut de la Catalunya del Nord fins al punt que unes 80 nenes del Principat es diuen Elna.

Animar la nostra gent a recordar els traumes del 1939, silenciats durant 70 anys, és més fàcil, més lícit, més exitós, que no pas fer conèixer el traumes més antics, voluntàriament manipulats o ocultats durant segles, com més generalment tota la nostra història. Pel fet de no tenir un estat català, de no tenir govern propi, no podem elaborar nosaltres mateixos, en tota independència d’esperit, els nostres manuals escolars. Desconeixem la nostra història i no podem treure’n les lliçons.

En el cas de la massacre de la població d’Elna - 25 de maig del 1285 - per les tropes franceses comandades pel rei Philippe le Hardi, Felip l’Ardit, hi ha sense dubte una raó suplementària d’ocultació: admetre la responsabilitat i culpa d’un dirigent català traïdor i analitzar-ne les raons i no tergiversar el context, com ja mig segle més tard va fer un altre cronista, en Ramon Muntaner...

Ignorar les fallades és condemnar-se a repetir-les.

Elna no hauria estat assetjada ni massacrada si en Jaume II, rei de Mallorca, comte del Rosselló i de Cerdanya, senyor de Montpeller indegudament mitificat com a «lo bon rei Jaume», no hagués traït la pròpia paraula, si hagués respectat el conveni que havia signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S’havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Elna no hauria estat enderrocada, les dones violades, els nens gitats contra les parets, les esglésies cremades… si no hagués estat tan ingenu com per caure en les trampes sornegueres del monarca francès, que tenia el vistiplau i l’ajuda del papa per apoderar-se de Catalunya. En Jaume sabia dos anys abans de la massacre, el juliol 1283, que s’apuntava la invasió de Catalunya legitimada per la croada papal. A la primavera del 1285, el rei francès anava concentrant un exèrcit de tan gran poder com «de cent anys ençà la corona de França no havia ajustat» amb francesos, tolosans, bretons, flamencs, alemanys, anglesos «e quais de totes les llengües de cristians». L’endemà de Pasqua el rei Pere vingué a Perpinyà per parlar amb el seu germà i evitar la invasió, però en Jaume, fatigat, es tancà dos dies dins la seva cambra i preferí fugir d’amagat per les clavagueres del Palau Reial de Perpinyà, abandonant dona i fills, i refugiar-se a la Roca.

La població ella, oposà una heroica resistència. Primer Salses, frontera entre Catalunya i França, després el Voló i la Vila d’Elna. La croada acabà uns mesos més tard amb la victòria del Rei Pere anomenat el Gran, la derrota de les tropes franceses al coll de Panissars a l’Albera i la mort de Felip l’Atrevit.

En Jaume II lliurà el país a l’enemic, perquè confià més en el suposat aliat foraster, que no pas al propi germà. Confià més en una potència estrangera que no en les pròpies forces, en el poble català. Ai las, per desgràcia per a nosaltres del bressol de Catalunya, al nord, la història es va repetir cada vegada que el Rosselló fou donat en penyora, fou sacrificat, a canvi d’una pretesa ajuda dels francesos que se n’aprofitaren per conquerir el territori. Tanmateix vam continuar a resistir heroicament als invasors al llarg dels segles XV, XVI, XVII fins a l’annexió el 1659.

I avui, si sem encara aquí al cap de 350 anys, és perquè ens hem mantingut fidels a Catalunya.

Desitgem doncs que aquesta commemoració ens permeti retrobar la memòria i reforçar la consciència nacional. Que ens animi a desemmascar líders que mantenen Catalunya sotmesa, i que puguem tornar-nos amos del nostre destí. Agraïm a l’IPECC, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, la seva participació i al senyor Garriga Trullols la seva activa col·laboració. L’IPECC commemora any rere any fets transcendentals com la victòria catalana al coll de Panissars i la memòria d’en Macià a Prats de Molló, i contribueix ara a fer conèixer la il·lustra ciutat d’Elna, l’antiga Illiberis ibèrica, ciutat-màrtir al segle XIII i ciutat-bressol al segle XX. Com va dir l’historiador Josep Termes “la nació és el resultat del passat i de la història, però és també voluntat de futur”: Catalunya, estat independent.

Daniela Grau Humbert

Elna 16.05.2010

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.

Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.

Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.

Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.

Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.

El vicepresident Carod-Rovira regalà 1 M€ a les llengües indígenes d'Equador, i ara al·lega que no té pressupost per al General Josep Moragues.

Després que el març passat la Conselleria de Vicepresidència decidís regalar a les llengües indígenes d'Equador 1.000.000€ dels impostos dels catalans en el viatge que el Vicepresident Carod-Rovira va realitzar al país centre-americà, la Conselleria anuncia ara que no disposa de pressupost per finançar les iniciatives i projectes per commemorar el "1714 i la memòria del General Moragues".

El 2014 molesta i preocupa

Quan s'acosten els 300 anys de la fi de la Guerra de Successió, i arreu de Catalunya s'estan multiplicant progressivament les iniciatives i projectes per preparar amb un mínim de dignitat i decència les commemoracions, el Vicepresident Carod-Rovira s'està enrocant en la "manca de disponibilitat pressupostària" per a rebutjar la concessió d'ajuts i subvencions a aquests actes.

Sembla que la commemoració del 2014 molesta i preocupa, i molt. I és que la cosa ve de lluny.

Any 2005, s'anuncia la creació de la "Comissió Catalunya 2014"

El 2005, en els 300 anys de l'inici de la Guerra de Successió, el Govern Tripartit va anunciar sorollosament la creació de la "Comissió Catalunya 2014". La idea, il·lusionant i ambiciosa, tenia l'objectiu de "recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió" i preparar amb un marge suficient de temps les commemoracions del 2014 sobre les conseqüències que va tenir per a l'organització política i institucional de Catalunya.

La Comissió havia d'estar formada pel conseller primer i setze vocalies repartides entre diversos departaments, la CCRTV, l'Ajuntament de Barcelona, la Federació Catalana de Municipis, l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, l'IEC, el Consell Nacional de Dones de Catalunya i una representació de les universitats dels Països Catalans. L'acord establia que s'havia de reunir almenys un cop per any i que podria crear els comitès o grups de treball que considerés oportuns.

Eleccions al Parlament de Catalunya 2006

Després dels anuncis i declaracions d'intencions varen venir les Eleccions al Parlament de Catalunya del 2006. I en cabat, res de res. El 2007, passats 2 anys de creació de la "Comissió Catalunya 2014", ningú ja no en sabia res; de manera que tot indicava que s'havia convertit en una comissió fantasma.

2005-2007, 2 anys perduts

Finalment, davant les preguntes que els partits de l'oposició van formular al Govern sobre l'organigrama i l'activitat d'aquesta comissió fantasma, la directora general d'Acció Departamental Margarida Aritzeta acabà per reconèixer que la Comissió Catalunya 2014 "no disposa de cap comissari, ni de partida pressupostària".

Eleccions municipals 2007. La "Comissió Catalunya 2014" ressuscita

Amb les Eleccions Locals del 2007, la Comissió Catalunya 2014 va ressuscitar miraculosament. La comissió va passar a dependre de la Conselleria de Vicepresidència, sota la tutela directa del Vicepresident Carod-Rovira, i passà a rebre el "suport executiu i tècnic" del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis".

2007-2008, activitat marginal

El Vicepresident Carod-Rovira presentà un logotip i anuncià finalment activitat pública per a la Comissió: l'exposició del Museu d'Història 'Catalunya i la Guerra de Successió'; un cicle de conferències sobre aquest conflicte bèl·lic; l'edició del fullet 'Ruta 1714'; la presentació d'un llibre sobre Lluís Companys i la coedició del llibre 'La Guerra de Successió i Catalunya', segons consta a la resposta parlamentària.

Any 2008, la "Comissió Catalunya 2014" derogada

Passades les eleccions, l'interès pel 2014, per la Guerra de Successió, pel General Moragues i per tot plegat desaparegué de nou; en resum, després de 4 anys de miserable existència i titulars als diaris, la "Comissió Catalunya 2014" acabava sent derogada i el seu rang d'actuació fou transferit a la "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya".

2009, no hi pressupost pel "1714 i el General Moragues"

El 3-abr-2009 s'obrí la convocatòria per a la presentació de sol·licituds de subvencions a la nova "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya". Dins de l'ampli ventall d'opcions sobre les diferents commemoracions històriques, es tenia el detall de reservar una partida específica pels projectes "relacionats amb la Guerra de Successió" i es preveia una "línia prioritària per a la recopilació de material literari, folklòric, llegendari, iconogràfic, documental i musical sobre el General Josep Moragues", així com també sobre els altres herois de la Guerra de Successió.

El passat mes d'agost es publicà la resolució sobre la concessió d'ajuts: peticions ben modestes han estat retallades dràsticament, mentre que d'altres, fins a 23 en total, han estat rebutjades totalment al·legant com a únic argument la "manca de disponibilitat pressupostària" de la Conselleria de Vicepresidència.

El Vicepresident Carod-Rovira contra la commemoració del 2014

I és que els fets posen en evidència l'escàs interès del Vicepresident Carod-Rovira per commemorar el 2014 amb un mínim de dignitat i decència.

Mentre associacions, col·lectius, editorials i simples patriotes s'estan gastant els calés de la seva butxaca i pidolant arreu una miserable contribució que els permeti dur a terme les seves activitats d'homenatge als màrtirs de 1714, la Conselleria de Vicepresidència retalla, quan no denega totalment, qualsevol tipus d'ajut.

La manca de fons al·legada pel Vicepresident Carod-Rovira per denegar ajuts contrasta amargament amb les fabuloses subvencions que es destinen a d'altres fins que, segons sembla, deuen ser de més interès que els 300 anys de la pèrdua de les nostres Llibertats Nacionals; a tal d'exemple, algunes dels projectes pels quals no hi ha cap "manca de disponibilitat pressupostària":

Aplicació pressupostària: VP02 D/481000100/2310. Finalitat: Taula per al diàleg multi-actors per a la reforma de les institucions internacionals. Import: 20.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Activitats de difusió i promoció dels principis de les Nacions Unides. Import: 40.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Projecte Twinned Peace Football Schools. Import: 69.950€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Organització mundial de governs locals Import: 295.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Despeses del programa Altaveu de les cultures. Import: 6.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Estudi sobre les formes de participació en les institucions internacionals. Import: 40.000€

Aplicació pressupostària: VP02 D/449000800/2310 Finalitat: Conveni plurianual Euromed Permanent University Forum. Import: 200.000€

Font: www.11setembre1714.com

Finalment ha passat el que molts ens temíem, però desitjàvem equivocar-nos. El Museu Militar del Castell de Montjuïc ha tancat les seves portes. I encara pitjor, l'important patrimoni històric que conté, serà dispersat.

El lobby pacifista, obsessionat a esborrar la història militar de Catalunya, ha obtingut una victòria rotunda.

En les properes setmanes assistirem al desmantellament del que podria ser un notable centre d'interpretació del nostre passat bèl·lic. El seu lloc l'ocuparà l'anomenat “Centre Internacional per la Pau”. Certament, qualsevol iniciativa en favor de la pau és positiva, sempre que no sigui a costa de mutilar una part vital en la comprensió del passat: la guerra.

I diguem les coses pel seu nom, la pau a Catalunya és quelcom que no té més de dues generacions.

Podríem arribar a qualificar-la (la pau a Catalunya) d'anomalia històrica. Quatre conflictes civils al segle XIX, més la brutal Guerra del Francès. La Guerra Gran, i la de la Quàdruple Alianca i la de Successió al XVIII. Les guerres contra la França de Lluís XIV, la Guerra dels Segadors, el sagnant setge del Castell de Salses (1639) i l'endèmic conflicte dels bandolers (que arribaria a dimensions de guerra civil el 1615). Un segle de ferro, el XVII català... No seguiré retrocedint en la història, però vull recordar que el naixement de Catalunya s'esdevé de la Marca hispànica, territori destinat a parar els cops a l'Imperi carolingi. Fins que algú digué prou...

Deu segles de guerres han modelat la nostra societat, crec que això és del tot indiscutible.

Dues generacions de pau (sota una constitució redactada amb soroll de sabres), no donen cap dret a esborrar un fenomen cabdal en la nostra història. La guerra ha comportat dolor i destrucció, certament. Però també ha donat capítols de glòria, heroisme i professionalitat dignes de qualsevol altre territori d'Europa.

Les hosts de Jaume I i Pere II; l'Almirall Roger de Llúria i la seva flota; el rei Pere III introduint l'ús de la pólvora; els sometents encalçant els Terços el juny de 1640; l'artilleria de Basset i la cavalleria de Dalmau; l'assalt sorpresa al Castell de Sant Ferran de Figueres el 1811; els carlins aplicant mètodes de “guerra asimètrica”; el coronel Macià; el Regiment Pirinenc nº1; els catalans a les forces aliades, a totes dues guerres mundials...

Només una societat acomplexada pot permetre que s'esborri el seu passat d'una manera tant flagrant. Mirem per exemple, Finlàndia. Certament un referent en drets socials, benestar, educació, tecnologia, etc... En definitiva, d'aquella mena d'estats que tothom té al cap, quan es parla de les virtuts dels “països nòrdics”. Doncs bé, sense la professionalitat, audàcia i el sacrifici de 55.000 finlandesos a la Guerra d'Hivern de 1939-40 i la Guerra de “Continuació” 1941-45 hauria sucumbit al poderós Exèrcit Soviètic. No crec que hi hagi cap finlandès capaç de permetre quelcom similar al que s'està fent a casa nostra.

M'és absolutament indiferent els qualificatius que em puguin posar els artífexs d'aquest desastre. El que sí que em preocupa és que es farà per reparar-ho. De la meteixa manera que s'ha lluitat per la recuperació de la documentació espoliada per les forces franquistes, els mal anomenats “papers de Salamanca”, cal una mobilització decidida per recuperar Montjuïc. No podem restar quiets mentre s'esborra impunement la nostra història.

No caiguem en l'error de creure que els qui han propiciat que es desmantelli el Museu Militar de Montjuïc actuen a la lleugera. Es tracta d'una operació perfectament calculada, amb diversos beneficiats.

En primer lloc, qui treu profit de l'acomplexament de la societat catalana? Crec que qui estigui llegint aquestes línies ho té bastant clar. Al meu entendre, els mateixos que viuen a costa de l'espoliació fiscal. És a dir, l'Estat espanyol i tota la seva estructura institucional. En un moment en què va prenent força la possibilitat que el Principat de Catalunya digui prou, no ens ha d'estranyar que l'Estat empri totes les eines al seu abast per evitar-ho.

En segon lloc, hi ha el que he anomenat al principi, el lobby pacifista. Repeteixo que no tinc res en contra que es cerqui la pau. Tot al contrari, però això no vol dir ser negligent. Diria que va ser Joan Sales qui va dir: “Tota llibertat és il·lusòria sense una força que la defensi”. Però a casa nostra, ha anat quallant un corrent de pensament que criminalitza qualsevol plantejament seriós en matèria de defensa i seguretat.

Encara pitjor, n'hi ha qui n'han fet una forma de vida. Recomano repassar el munt de diners que el Departament d'Interior ha donat a organitzacions per la pau. Un cop fet això, cal comparar-ho amb els que s'han donat per la investigació d'afers de seguretat, defensa o història militar.

Costarà capgirar aquesta situació. Però animo a totes aquelles persones que no s'avergonyeixen de ser catalanes, que se senten orgulloses del seu passat, i que en definitiva, no volen demanar permís per existir, a persistir per aturar la mutilació del nostre passat.

Font: CEEC

La bandera d’Argentina i la bandera de Catalunya.

Els signes de catalanitat també són ben presents en aquest país sudamericà, com arreu de tot el continent. La denominació mateixa de l’Argentina podria tenir origen en la paraula catalana argent, mot ben comú i sinònim de plata, tot i que l’explicació oficial continua essent la paraula argentum del llatí. Però si els primers europeus que arribarien a aquella vasta zona eren catalans i no castellans com se’ns ha volgut fer creure, no seria estrany que el nom català del Riu d’Argent hagués estat la referència per donar nom al país sencer. Però és que a més, resulta que el nom de la capital, Buenos Aires, també és d’origen català. Només cal comprovar l’existència d’altres llocs amb el topònim de “Bonaire” per adonar-se’n de les arrels del topònim, que seria portat per catalans d’un original de gran devoció a l’illa de Sardenya, al Santuari de Bonaria, i que no podia quedar en la castellanització posterior com a Buen Aire per delatar massa la seva traducció del català, tot i que amb aquest mateix nom se’n va donar també culte a Sevilla. Així, va passar a ser Buenos Aires, que no existeix enlloc més.

A banda d’aquests dos casos, són molts més els topònims que són clarament catalans com ja hem vist en altres països americans. Noms que reprodueixen llinatges catalans i noms de llocs i ciutats d’arreu del territori de la nostra nació que s’escampen pel país de nord a sud i que han sobreviscut al pas del temps. Però un dels casos que més ha sorprès darrerament ha estat la constatació que l’Illa Gran de la “Tierra de Fuego”, a l’extrem sud del país i del continent, s’havia anomenat abans “Illa de Xàtiva”, fins que Felip V esborraria aquesta denominació després de la Guerra de Successió. El rei que aboliria les institucions pròpies de Catalunya faria incendiar la ciutat de Xàtiva i deportar els seus habitants amb la intenció d’exterminar-la completament de la memòria, i en el seu lloc contruir-hi la Colonia Nueva de San Felipe. En consonància, faria eliminar també el seu nom a l’illa americana pel que té ara. Un càstig cap als catalans i un exemple més entre molts altres per fer-nos desparèixer com a poble i de la història, i en aquest cas concret a la ciutat valenciana que donava nom a un bocí d’Amèrica.

A l’esquerra, mapa d’Argentina amb topònims catalans. A la dreta, la Terra de Foc amb la denominació d’“Illa de Xàtiva”.

Les influències lingüísitiques en el lèxic i la fonètica de la llengua catalana que ja hem comentat també en relació al castellà que parlen a Sudamèrica es reprodueixen igualment a l’Argentina, amb una particularitat ben concreta: l’expressió “Txe!” tan característica dels argentins i que ens evoca a l’existència en un passat destruït i oblidat a una important presència de població valenciana reconvertida en castellanoparlant. Curiós és també que la salutació “buen día” que en general diuen els sudamericans és un calc del català “bon dia” i no com diuen els castellans “buenos días” (ves per on, la mateixa diferència que amb el cas de Bon Aire – Buenos Aires).

Per sort, aquestes restes de substrat català ajuden a recompondre el trencaclosques de contradiccions que el relat oficial castellà ens ha deixat i a refer la veritable història. També ajuden imatges com les següents de la rèplica exacta de la nau Victòria que va realitzar la primera volta al món, construïda a partir dels plànols originals i inaugurada al port argentí de San Julián com a atracció turística, i on la senyera que hi apareix és la catalana i no la dels castells i lleons. Una prova més que aquella primera circumval·lació del món d’en Joan Caçinera del Canós fou una expedició de Catalunya i no de Castella.

La República Argentina és un altre dels països que tenen una estructura federal a Amèrica, amb 23 Estats que allà són anomenats províncies i un districte federal que és la ciutat autònoma de Buenos Aires. Els Estats són titulars de totes les competències que no hagin estat expressament delegades al govern federal per la Constitució. Exactament el model contrari de l’Estat castellà d’ara i de sempre, en què és el poder unitari central el titular del poder que realitza delegacions i descentralitzacions. L’antic model polític de Catalunya es reprodueix, per tant, també a l’Argentina.

I com tampoc podia ser d’altra manera, els catalans també vam tenir el nostre paper en la independència del país. Quan l’exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, l’única resistència va ser la dels Voluntaris Urbans o Companyia de Minyons Catalans, un cos milicià fundat per catalans a Buenos Aires i Montevideo seguint la tradició del Somatent i la Companyia de Voluntaris de Catalunya. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larreu va ser el germen per la creació d'altres cossos de milicians. Com que el govern espanyol no podia defensar les colònies, moltes milícies urbanes van ser creades a partir de llavors, i les victòries sobre l’exèrcit britànic van fer augmentar la confiança i el patriotisme. Un dels defensors que destacarien seria en Domènech Matheu i Xicola, més tard president de la Junta Revolucionària el 1811. El 1809 el cos de voluntaris catalans participaria en la revolta contra el virrei espanyol, inici del moviment d’independència de maig de 1810 i que acabaria amb la proclamació de la llibertat de les Provincies Unides el 9 de juliol de 1816. Precisament un menorquí resident avui a Buenos Aires ens recordava aquesta efemèride l’estiu passat i reproduïa la declaració d’independència respecte del “poder despòtic dels reis d’Espanya”.

Com en la majoria de països americans, una típica barretina catalana o capell frigi és present de forma destacada en l’escut nacional com a símbol de llibertat. El lema del país “En unió i llibertat” és una lliçó necessària per als catalans d’avui que aspiram a recuperar també la llibertat pel nostre país. Una llibertat en la que hi estan cridats a participar els argentins que viuen avui a Catalunya, de la mateixa manera que els catalans van contribuir en l’alliberament del seu. Argentina ha estat un territori amb presència catalana des dels inicis de l’arribada dels europeus, que va rebre l’empenta de catalans en la seva defensa i independència, i que va acollir posteriorment exiliats i emigrants de tots els territoris de la nostra nació en èpoques ja passades. A banda dels que van ser a primera fila política, altres com el metge Cosme Argerich o l’enginyer Felip Senillosa es converitirien en figures decisives de la construcció del país. Ara son els argentins els qui emigren i arriben a casa nostra a treballar, la majoria d’ells sense coneixement d’arribar a un país amb una personalitat que es resisteix a la castellanització que allà no es va poder evitar, i poden ser instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que hauria volgut que l’Argentina continuàs sotmesa. Altres però, com Patrícia Gabancho o Sor Lucia, esdevenen autèntics catalans i protagonistes actius de la defensa de la llibertat. Tot un exemple que haurà de fer caure la cara de vergonya a molts autòctons que treballen per la nostra dissolució dins Espanya.

La bandera nacional de Mèxic, i la bandera catalana.

La Conquesta catalana de Mèxic

L'arribada dels catalans a l'actual Mèxic es produeix amb l'expedició de Ferran Cortès, que la censura espanyola va reconvertir en natural de la regió d'Extremadura, al regne de Castella, en els textes escrits. No obstant, com es pot comprovar en les imatges, les referències iconogràfiques de la conquesta i del propi Cortès situen tant el conegut conqueridor com la mateixa conquesta en l'àmbit català i no en el castellà.

En Ferran Cortès passejant una senyera (fragments d'un documental de la BBC emès pel canal 33):

Damunt d'aquestes línies, l'arribada dels catalans a Veracruz (esquerra) i la conquesta de Tabasco (dreta). A sota, l'entrada a la capital Tenochtitlan. La senyera hi és sempre present, davant l'absència de banderes castellanes.

A l'esquerra, representació de Tenochtitlan on es pot veure l'àguila bicèfala de Carles I amb l'escut barrat català. A la dreta, un altre escut de l'emperador on es diferencia entre els escuts catalans (vermell i groc) i el castellà.

Els conquistadors amb una senyera amb una representació de la Mare de Déu que avui coneixem com la Guadalupe de Mèxic, i que enllaça amb la tradició de les "verges negres".

De la conquesta de Mèxic al Dòlar americà

També és curiós notar el possible origen del dòlar americà, que de Mèxic passaria als Estats Units, en els anomenats Spanish milled Dollars. Quina era aquesta moneda suposadament espanyola que s'empraria a Amèrica i que rebria el nom de Dòlar? L'etimologia de la paraula dòlar, sembla que no està gaire clara.

Toponímia catalana a Mèxic

Santa Eulalia, Monserrate, Carbó, San Francisco de Borja, Cruillas, Los Monfort, El Alicante, Barcelona, Cardona, Moncadas, Horta, El Colomo, Los Catalanes, Pineda, La Merced, San Vicente Ferrer, Castellot, etc...

El federalime com a forma política d'un nou Estat independent a Amèrica.

Mèxic s'estructura també com un Estat federal, segons la tradició política genuïnament catalana, amb el nom oficial d'Estats Units Mexicans, i té en la ciutat de Mèxic el seu Districte Federal, que va donar nom al nou país independent de la Corona espanyola. Una identificació en la denominació entre Districte Federal i Nació que també es donà originalment al nostre país en les denominacions de Catalunya (Principat i Nació), i entre capital i territoris: Barcelona (ciutat i comtat), València (ciutat i regne) i Mallorca (ciutat i regne).