A final dels anys 20 del segle passat, el catalanisme va viure una profunda crisi de confiança en les seves possibilitats, una situació en certa manera similar a la que estem vivint actualment. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera, havia encapçalat el cop d’estat militar que instauraria una dictadura que es perllongaria fins al 28 de gener de 1930. Ni el catalanisme d’ordre ni el catalanisme insurreccional havien sabut donar una resposta adequada al règim que tenia com a un dels seus objectius principals l’anorreament de la cultura i la nació catalanes. Per sortir de l’atzucac calia entendre en què s’havia fallat. Diversos intel·lectuals i activistes de primera línia del catalanisme polític i cultural, encapçalats per Batista i Roca, van encetar un debat de gran nivell en què participaren personatges de la talla de J.V. Foix, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Alexandre Galí, Pau Vila o Carles Pi i Sunyer: s’havien de diagnosticar les causes i procurar establir una estratègia per superar la crisi.

Una bona síntesi del problema que el catalanisme vivia en aquell moment ens la dóna el mateix Batista i Roca que escrivia, l’any 1929: L’educació falsa que havia rebut el nostre poble abans de 1923, portà fatalment a les vergonyes de la dictadura. Cal que escarmentem. Cal preparar el futur amb l’experiència del passat. Un mot enclou tota la nostra posició espiritual d’abans de 1923: el cofoisme. Tots cofois proclamàvem constantment les excel•lències de l’ésser català, érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseïem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l’Imperi Britànic. Posàvem les banderes a tots els balcons, cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places (...). L’autonomia ens havia d’ésser concedida graciosament, sense cap esforç per part nostra.

Pompeu Fabra denunciava l’excessiva ampulositat del nostre moviment nacional al costat de la manca d’un sòlid fonament en les conviccions patriòtiques (...) la desproporció entre les nostres il·lusions excessives i les nostres reduïdes possibilitats de realització.

El cofoisme, el mesellisme, l’individualisme, la disgregació d’objectius, la desorganització eren alguns dels mals col·lectius detectats, indicis evidents de la decadència d’un poble i pas previ de la seva desaparició. Per Batista i Roca la solució era ben clara: qui vulgui fer pobles ha de començar a fer homes (...) capaços de complir els seus deures en tots els moments i totes les circumstàncies, va escriure.

La conclusió que s’anava dibuixant era evident: si es volia reeixir en la tasca d’alliberament de la nació era imprescindible comptar amb una generació de catalans amb una sòlida consciència nacional, retrobant camins que ja havia iniciat la Mancomunitat abans de ser liquidada per la dictadura. Per assolir aquest objectiu, l’eina indispensable era la formació, sobretot la de les generacions joves.

Durant el debat, les opinions s’havien dividit en dues posicions contraposades: la d’aquells que postulaven la prevalença de la intel·ligència i la d’aquells altres que es decantaven per la primacia del caràcter. Els qui van argumentar a favor d’aquesta segona opció van convenir en la necessitat de crear una organització que donés resposta a la formació integral del jovent fent èmfasi en les habilitats i la fortalesa necessàries per a l’actuació en tots els àmbits de la societat. Combinarien, doncs, l’adquisició de coneixements amb la pràctica del debat, l’oratòria, l’esport, l’organització d’importants actes col·lectius i la pràctica del propi compromís cívic i moral. S’havien adonat que Catalunya havia format molt bons professionals i científics acadèmicament brillants, però poc preparats per a la defensa activa dels interessos del país. Havia passat el mateix amb el conjunt de la classe política catalana, que havia sucumbit davant l’espanyola per no haver –creien- tingut el coratge, l’actitud i les habilitats pròpies dels representants d’un país amb voluntat de plenitud.

El punt d’arrencada de la nova organització va produir-se el març de 1930 amb la publicació a la premsa del manifest Als joves de Catalunya.

Començava dient:

Fa temps que hom pregunta a la joventut on va i que aquesta contesta diversament amb paraules. Creiem, però, que ja ha arribat l’hora que el jovent es posi en marxa i demostri pràcticament amb fets cap a on va.

Pel que fa als objectius:

La nostra finalitat és promoure un moviment de la joventut catalana amb tota l’activitat i l’empenta de la gent jove, per al propi millorament en tots els aspectes, moral, intel·lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles.

Pel que fa a la seva independència respecte els partits polítics:

La nostra actuació volem que sigui amplament patriòtica i educadora i que es desenvolupi al marge de les de caràcter polític.

I una reflexió final:

Creiem urgent atendre la tasca de fer conèixer la nostra terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura a les joves promocions .

El signaven 50 joves –i no tant joves- de noms il·lustres. Entre aquests hi havia Joan Coromines, Josep M. Casasses, Ferran Soldevila, J. M. Girona, E. Pérez Iborra, Josep Sunyol i Garriga, Ricard Carbonell, Joaquim Ventalló, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Cuito, J. B. Roca i Caball, Joan Anton Maragall, Antoni Fisas, Xavier Regàs, Narcís de Carreras, Octavi Saltor, Domènec de Bellmunt, Tomàs Iduarte, etc. El redactor del manifest va ser el poeta i periodista J.V. Foix. Tot ells provenien de diverses de les sensibilitats polítiques del catalanisme (pròxims a la Lliga Regionalista, Acció Catalana, Acció Republicana, Estat Català i d’altres estrictament fidels les entitats de caràcter civil), cosa que donava a l’entitat, des del seu inici, una clara transversalitat.

Amb la constitució oficial de l'organització amb el nom de Palestra, Pompeu Fabra, gramàtic i lexicògraf, seny ordenador de la llengua catalana i considerat tot un “sportsman”, ja que era un notable practicant del muntanyisme i el tennis, n’esdevenia el president. L’etnòleg Josep Maria Batista i Roca, principal introductor de l’escoltisme a Catalunya, en passava a ser el secretari i l’ànima organitzativa.

La simbologia que l’entitat començà a usar no fou fruit de l’atzar. El nom de Palestra feia referència tant a l’estructura central del gimnàs del món clàssic grec com a la mateixa idea de lluita. El logotip triat va ser la figura del David de Miquel Àngel, com a símbol de la lluita contra el gegant Goliat. Finalment, la bandera a utilitzar, a més de la quadribarrada, fou la de Sant Jordi, símbol tradicional vinculat a l’època medieval catalana: a la Generalitat i els almogàvers.

Des d’aquella primavera de 1930 –i progressivament- Palestra, amb una primera seu al carrer Casp, començà a dur a terme activitats: cursos de llengua i cultura, conferències amb els millors especialistes (en economia, geografia, història, dret...), concursos crítics de lectura, cercles de debat entre socis, accions d’obra social..., però també activitats esportives com excursionisme, atletisme, navegació (el club Mare Nostrum) i aviació. En aquesta última especialitat, el pilot M. Foyé organitzà un grup cada vegada més nombrós de joves practicants del vol sense motor (els Falziots), com a pas previ a què amb posterioritat poguessin seguir la carrera de pilot a motor (recordem que no havia estat fins a l’any 1927 que C. Lindbergh havia realitzat el primer vol transatlàntic).

Al mateix temps, es van anar obrint les primeres desenes de locals de seccions territorials de Palestra. I, precisament, el mateix dia que, al matí, Pompeu Fabra havia inaugurat la seu local de l’Hospitalet de Llobregat, es feia l’acte solemne de presentació en societat de Palestra. Era el 30 de novembre de 1930. El lloc: el Palau de la Música Catalana. El Mestre Fabra dirigia un emotiu discurs al públic jove que omplia el Palau.

Començava dient:

Acabem la dominació de Primo de Rivera, l’intent assimilista més intens i fort que Catalunya ha hagut de sofrir de Felip V ençà. El nostre catalanisme ha sortit reforçat. Hem estat incorruptes, però no invulnerats.

I seguia poc després:

Cal evitar la disgregació i atenuar els estralls de l’individualisme. Tenim el desig de fer de Palestra una organització nacional de la joventut catalana al servei dels grans ideals de Pàtria, Llibertat i millorament propi, apte per a l’acció. El problema de Catalunya depèn de l’actuació i de l’esforç de cadascú; hem d’evitar providencialismes. Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col∙laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.

L’àmbit d’actuació volgut quedava clar:

Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.

I mesurava la situació en què es trobava l’entitat:

Avui, al cap de vuit mesos d’iniciada, Palestra té dos mil socis, amb una trentena de delegacions per tot Catalunya, a Mallorca i a València, i amb d’altres en vies d’organització a Amèrica. En aquest acte inaugural parlem, doncs, en nom d’una realitat viva i tangible: fa vuit mesos hauríem parlat d’una iniciativa i d’una esperança.

Acabava dient:

Per últim: l’obra de Palestra ha d’ésser lenta i constant, encara que no sigui brillant en aparença. La fe que tenim en els destins de Catalunya ens fa persistir en la nostra actuació. Trobant-nos en període de preparació i de lluita, Palestra no ha pres per símbol el David triomfant, sinó el David que es prepara per encararse amb el gegant Goliat. La tasca de Palestra és formar els futurs lluitadors que —esperem-ho— seran els vencedors.

En un article aparegut 5 dies després al diari La Publicitat, Fabra completava:

Cal lluitar contra la inhibició i contra la indolència que ens mena a creure que ja seran els altres els qui treballaran per la causa que ens afecta a tots plegats. Cal combatre, així mateix, la flonjor del nostre poble que el fa apte a inclinar-se al paternalisme o a un providencialisme càndid que d’un cop ens hauria de respondre, de fora estant, tots els nostres problemes. Només l’esforç constant mena a la llibertat.

L’any 1933, Palestra, que ja havia arribat a més de 5000 socis en més de 400 seccions locals, organitzaria les seves més grans activitats col·lectives coincidint amb la celebració dels 100 anys de l’inici de la Renaixença catalana. Una fou la de l’anomenada “Crida del Foc”, per la qual una bona part dels socis de l’entitat varen encendre fogueres a centenars de cims de tota la geografia catalana (Montserrat, Matagalls, les Agudes, el Tibidabo, la Mola; a les Guilleries, al Collsacabra, al Montnegre; però també a cims del Baix Ebre, el Bages, el Pallars Jussà i Sobirà, el Gironès, el Solsonès, l’Alt Camp, l’Urgell, l’Anoia, etc.). L’altra fou l’Aplec de Ripoll, com a acte d’afirmació nacional i de joventut que inclogué parlaments i actes d’homenatge així com activitats atlètiques i gimnàstiques.

Palestra no restà al marge de les greus alteracions polítiques i militars de l’època. L’octubre de 1934 fou clausurada, però, així i tot, sobrevisqué amb el nom de Club David. Al febrer de 1936 recuperà el nom i algunes de les activitats principals. Però la guerra i la marxa al front de molts dels seus socis féu que s’hagués de dedicar principalment a l’obra social necessària a la reraguarda. L’última notícia coneguda de l’entitat és de l’agost de 1938. Palestra comunicava la seva assistència als actes de l’11 de setembre d’aquell any.

Concloent, doncs, podem dir que la joventut que va integrar Palestra entre 1930 i 1938 va saber guiar-se per la màxima de la necessitat de superació de l’individualisme i la decisió d'optar per fer prevaldre la pràctica de coordinar esforços per tal d'assolir finalitats comunes. Aquestes eren l’alliberament nacional i la plena democràcia a Catalunya i al món, únicament possibles mitjançant el millorament personal i el compromís cívic.

En darrer terme, llegint els textos de l'època no sembla que l'individualisme sigui cosa exclusiva dels nostres temps. Per tant, em resta una pregunta: la joventut d'inici de segle XXI fem tot el que podem per a l'assoliment de les nostres finalitats comunes?

Ramon Freixes

Per a més informació disposeu del magnífic treball sobre Palestra:

Lluís Duran. "Intel•ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)". Barcelona-Catarroja: Afers, 2007.

Article publicat el 22 d'octubre de 2008 a indirecte!cat