Editorial de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya publicat aquesta setmana d'octubre de 2007.

El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona presenta l’exposició “Juan Negrín (1892-1956). Barcelona, capital de la República” organitzada pel Ministeri de Cultura, a través de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. L’exposició es pot veure a la seu del Museu fins al 4 de novembre.

L’exposició és un bon exemple d’allò que, darrerament, alguns especialistes anomenen nacionalisme banal. És a dir, del nacionalisme subliminal amb què, aquells que es consideren no nacionalistes, cosmopolites o ciutadans del món, ens inunden quotidianament a través de mitjans de comunicació, càtedres universitàries i d’altres institucions culturals per tal de convertir-nos “sin que se note el cuidado” en partíceps inconscients del seu estat-nació.

En aquest cas, sembla que l’esquer amb què ens volen fer picar és el fet que, suposadament, Barcelona va ser la capital de la República, l’any 1937, durant la Guerra d’Espanya, gràcies a la generositat de Juan Negrín, president del govern espanyol en aquell moment. I, és clar, per als brillants representants del nostre Ajuntament, tant preocupats per convertir Barcelona en segona capital d’Espanya, en capital de l’arc mediterrani, en la principal ciutat del sud d’Europa o en vés a saber quina quimera provinciana (tot menys treballar per tenir l’honor de governar la capital d’un estat independent), aquesta suposada capitalitat sembla ser mèrit suficent per dedicar una exposició a un dels personatges de la història del segle XX espanyol que menys va entendre Catalunya i els catalans.

La FEHC (Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya) és una entitat que té com a un dels seus objectius fundacionals la difusió de la història del nostre país. Per tant, està a favor que es facin exposicions de tota mena que expliquin la història del nostre país. Fins i tot, quan es tracti de personatges que hi han tingut una relació desafortunada. Tenim la ferma convicció que hem de conèixer tots els aspectes de la nostra història perquè sense aquesta informació ens serà més difícil la feina de reconstrucció nacional.

Ens agradaria, però, que les exposicions de caire històric, sobretot les que es paguen amb diner públic, tinguessin un discurs més contrastat i que no caiguessin tan fàcilment en la candidesa més flagrant. Per poder tenir una visió crítica d’allò que se’ns explica, cal disposar de tots els elements –agradables i desagradables- i no passar de puntetes o, senzillament, ignorar aquells que ens ajuden a elaborar un judici més afinat dels fets o personatges que se’ns presenten. O no és just que els catalans coneguem quina era la visió que Juan Negrín tenia de Catalunya i del seu encaix en l’estat espanyol:

“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esa sorda y persistente campaña separatista y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional”, pàg. 339

“(...) arriba a advertir que abans d'acceptar una pau separada carregarà de bombes els avions republicans i destruirà Barcelona.”,pàg. 348

(Cites extretes del llibre d'Enric Vila: Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. L'esfera dels llibres. Barcelona, 2006)

És clar que la nostra opinió pot estar enterbolida per un nacionalisme indiscriminat i mal dissimulat. Segurament per evitar aquesta mena d’interferències, i com que el tema requeria una visió freda i allunyada de tota interpretació parcial, els responsables culturals de la ciutat de Barcelona han cregut més adient importar l’exposició dels ministeris de sud enllà on, com tothom sap, la gent és més culta, més noble i més neta, més cosmopolita i, sobretot, no pateix els inconvenients derivats d’una formació tergiversada per pernicioses influències nacionalistes.

Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

Article: PDF