Article publicat a la pàgina web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (http://www.ceec-cat.org/) l' 1 de setembre del 2007

En primer lloc vull agrair a l’equip del C.E.E.C. el fet d’oferir-me la possibilitat de col·laborar en el seu espai a la xarxa. Dit això, el motiu pel que he escrit aquest article, és la preocupació per la desvirtuació en l’ús del Castell de Montjuïc. El fet de detectar que no sóc l’únic que ho pensa, m’ha acabat de decidir.

Anem doncs, per passos. El Castell de Montjuïc té dos aspectes importants que el singularitzen. En primer lloc la seva notòria significació en la història del Principat i la seva capital. No ens hi estendrem, però convé tenir presents fets cabdals com la Batalla de Montjuïc (1641), el seu paper en els setges de Barcelona¹ ( amb el de 1713-1714 com a culminació), i la seva funció repressiva des de la instauració del règim borbònic fins ben entrat el franquisme. El segon element important és el seu valor arquitectònic. Ja que conjuntament amb el Castell de Sant Ferran de Figueres, és una de les poques fortificacions del període comprés entre els segles XVI i XVIII que tenim la sort de conservar.

Aquests dos elements, història i arquitectura, es combinen en el Museu Militar situat a l’interior del recinte. Un museu del qual se’n podrien millorar diversos elements, no obstant és el nostre museu militar. On rau doncs, la preocupació?

D’una banda tenim els revisionismes històrics, tan el franquista com el “progre”. El primer, malgrat el temps transcorregut, és responsable de l’oblit de la funció repressora per motius obvis. Encara és hora que hi hagi un espai dedicat als milers de persones que hi van patir presó (i mort)². El revisionisme “progre”, en canvi, pretén anatemitzar l’existència mateixa de l’estudi de la història militar. Desgraciadament, una part de la nostra societat encara no ha assumit que la Història la conformen tots els aspectes del passat, la guerra inclosa.

Això darrer, enllaça amb la segona de les amenaces, la desvirtuació en l’ús. Potser la darrera ubicació del “Bread & Butter”, n’ha estat l’exemple més clar, però no n’és el primer cas. El fet mateix que s’instal·lés un espai per la pràctica del tir amb arc al fossar, justament un dels llocs on s’afusellaven els presos (entre d’altres el President Lluís Companys), demostra una manca aberrant de sensibilitat i respecte. Però que calia esperar si els titulars, Estat o Ajuntament, no han procedit a emplaçar la simbologia franquista com a peces estrictament de museu, d’una banda, i per l’altra, deixar bona part del conjunt ( castell i museu) en un estat de manteniment mínim...

No fa gaire, sortia a la llum la iniciativa de convertir el Castell en un “centre per la pau”, que sembla que el govern municipal tirarà endavant (amb la complicitat de CiU, tot sigui dit)³. Cal encara, explicar que tenir espais dedicats a la història militar no ens converteix en bel·licistes, etc.? Sembla que sí. No assolirem una plena maduresa nacional fins que, entre d'altres coses, no assumim la nostra història desacomplexadament. Esperem que pel camí no hi perdem gaire.

En definitiva, l'autor d'aquestes línies creu que el Castell de Montjuïc, i el museu que acull, han d'ésser (amb una acurada restauració i modernització⁴) els referents catalans d'història militar de cara al segle XXI, conjuntament amb els seus equivalents europeus.

Pol Molas i Canyís