Finalment, i després d'anys d'estira i arronsa entre l'Ajuntament de Barcelona i el ministeri de Defensa, ambdues institucions han iniciat el desmantellament del museu militar de Montjuïc, en el lloc del qual l'Ajuntament vol construir el Centre per la Pau.

Les diverses peces exposades en el museu han estat repartides entre les dues institucions implicades. De manera simbòlica, els canons que hi havia al pati del castell han estat retirats i enviats al museu militar de Toledo.

L'Ajuntament es quedarà amb algunes peces que serveixin per a explicar "la relació del recinte amb la ciutat", una explicació que no s'acaba d'entendre si tenim en compte que el Castell estava destinat a bombardejar Barcelona, i per tant, res millor que els canons per a explicar aquesta "relació". Esperem que tant la pinacoteca, amb retrats de monarques catalans, com algunes peces d'alt interès històric, com el "pedrenyal" català, entre d'altres, no surtin de Catalunya.

Tot i que qualsevol iniciativa destinada a fomentar la pau és del tot lloable, no s'entén perquè les institucions catalanes deixen escapar un patrimoni museogràfic que és de la ciutat de Barcelona en particular, i del poble català en general.

Molt ens temem que es perden moltes peces -armes, uniformes, banderes i mapes-, que són part de la nostra història i que podrien fer un molt bon servei en el Museu d'Història de Catalunya, o en altres, i per què no, en un possible museu d'Història Militar de Catalunya, que també en tenim.

Ara que s'està refent la memòria històrica, per exemple, amb la publicació d'obres sobre la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil, sembla que es vulgui amagar que la guerra, i tot el que aquesta comporta, es part integral de la nostra història, com ho és de la de la resta de pobles del món.

Aquest fet, per molt horrible que sigui, és una part molt important de la història de la humanitat. Voler amagar-lo és un exemple de cinisme i d'obscurantisme històric. La història té episodis lletjos, amagar-los no farà que aquests desapareguin, però ens farà intel·lectualment més pobres.

Article publicat al CEEC el 5 de juny de 2008

Vincle: 11setembre1714

Vuit segles després del seu naixement a Montpeller el 2 de febrer del 1208, el jove occità que es va convertir en rei d'Aragó, Mallorca i València segueix sent un referent històric de primer ordre, que encara genera estudis de pes.

Però, per què ell, i no altres monarques, ha conquerit l'imaginari popular? Perquè el Conqueridor "està vinculat als mites fundacionals d'un poble, que a la vegada han marcat les diferències en l'apreciació que ara tenen els diferents territoris sobre la figura del monarca", va assegurar el professor d'història medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. Ho va fer en un dels principals actes acadèmics a la Universitat Catalana d'Estiu sobre els 800 anys del naixement del monarca.

Aquest estudiós va posar èmfasi en el fet que a Catalunya el sentit històric de Jaume I està més diluït que al País Valencià i a les Illes, perquè "la seva història està més lligada a Guifré el Pilós, i potser no li han perdonat que renunciés a construir un Estat occitano-català".

Recuperar el rei

El professor Ferran Garcia-Oliver va lamentar que els actes commemoratius del naixement del monarca hagin sigut "escassos" a tots els territoris, i va afirmar que "els polítics de Catalunya en general no expressen complicitats amb Jaume I".

En la mateixa línia es va expressar el professor de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, Antoni Riera, que va fer una crida a la societat perquè es tingui en compte el llegat del rei Jaume I: "És la figura fundacional de la nostra identitat col·lectiva, amb una gran eficàcia popular i una força cohesionadora impressionant".

Descrivint-lo com un estadista sofisticat, il·lustrat i àvid, Riera va demanar a les institucions polítiques i acadèmiques que "tornin a analitzar la figura, l'època i les aportacions en tots els camps del rei, perquè, si gestionem correctament el seu llegat, ens serà útil per al futur".

El professor de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer va animar a "prendre la figura de Jaume I i transportar-lo a la nostra època i a la nostra identitat, ja que d'altres ho han fet i han presentat un Jaume I franquista, un de socialista i, fins i tot, un de genocida".

Gemma Aguilera

Article publicat al diari Avui el 20 d'agost de 2008

I tot això es dóna en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero” que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana.

Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadéus de Madrid exigeix renúncies.

La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona

Article publicat a l'Acadèmia dels Desconfiats del web de l'autor el 29 de gener de 2008

Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.

Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.

En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.

Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.

Vicent Partal

Gabriel Bibiloni

Article publicat el 20 de setembre de 2005 al Diari de Balears i extret de www.estat-catala.net

Josep Barba Raventós

Article publicat el 27 de setembre de 2007 a el Far del Baix Llobregat
Article: PDF

Discurs d’obertura al 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica

Arenys de Munt, 16 de novembre de 2007


Sr. Bilbeny, Sr. Móra, Sr. Mir,
Senyores, Senyors,

Aquest vespre tinc l’honor de pronunciar aquest discurs d’obertura del 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Ho faig en nom de Catalunya Acció i dono les gràcies al Sr. Jordi Bilbeny per fer-ho possible.

Diu el Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció, que “Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans”. A mi em sembla un gran resum de tot plegat. Avui som on som perquè hem patit derrotes, evidentment, però també perquè hem assolit moltes victòries. Si no haguéssim guanyat mai, ja no seríem aquí. La història dels catalans n’és plena, de victòries. I malgrat aquestes derrotes, i gràcies a totes aquestes victòries, els catalans d’avui som a les portes d’una nova gran victòria: la creació d’un Estat català independent. Però per a reeixir, cal recordar.

Recordar com aquells catalans van tenir el coratge, la determinació i la intel·ligència necessaris per a ser els artífexs d’aquelles victòries, recuperant-los moltes vegades de l’oblit i l’ocultació, pot ser essencial per a guanyar la propera batalla. La seva importància rau en la força de l’exemple, en ser models de caràcter.

Portem molt de temps sense que la història dels catalans sigui explicada a les escoles. I les poques vegades que es fa, com va ser el meu cas, se’ns ha presentat sovint com una història plena de derrotes, com una història de perdedors. Com alguna vegada el mateix Sr. Jordi Bilbeny ha apuntat, si a una persona sana li expliquéssim diverses vegades aquesta història de Catalunya només plena de derrotes, segurament cauria malalta en poc temps. És la història de Muret, del Compromís de Casp, la prohibició del comerç amb Amèrica, de la Decadència, dels Segadors i l’amputació de la Catalunya del nord, d’Almansa, de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, de la guerra i la dictadura franquistes...

Aquesta història ha pogut generar una certa simpatia envers el feble, però on han estat els referents positius que tot poble necessita per a projectar-los cap al futur, a través de les generacions actuals? On han estat els models de caràcter? On han estat els nostres guanyadors? Estic convençut que quan ens explicaven aquesta història, vam arribar a pensar que aquests referents positius senzillament no existien, que els catalans érem incapaços de guanyar. Les raons de la seva ocultació són ben simples: sense models no ens hi podíem emmirallar, sense models vencedors no s’encomanava cap moral de victòria, i no es projectava cap certesa de victòria cap al futur.

Just després, però, comencem a descobrir que, just al costat d’aquelles derrotes hi havia també victòries que no ens havien explicat mai amb gaire profunditat: Jaume I, la Gran Companyia Catalana, l’Imperi Català de la Mediterrània i el Consolat de Mar, Joan Fiveller, la resistència heroica de Barcelona el 1714 (que de fet va estar a un pas de fer que Anglaterra es fes enrere de la seva traïció), el General Moragues, la Renaixença, el President Macià... Tots ells són exemples d’allò que els catalans també sabem fer quan sumem coratge, determinació i intel·ligència. Fins i tot alguns d’ells, en moments de desfeta, van passar a la història com a models de caràcter, com a guanyadors indiscutibles.

Però n’hi ha més...? Si tot això, que és conegut, ha estat (i és encara) descaradament amagat, què haurà passat amb tot allò que hauria estat sepultat amb cert èxit ja fa segles? És aquí on comença la impagable tasca dels investigadors, gràcies a la qual descobrim que alguns dels més grans guanyadors, com el mateix Colom, eren catalans. I no només en Colom, sinó tota la gesta de la descoberta d’Amèrica. I probablement, també la primera volta al món, i més episodis que aniran sortint a la llum.

Comença aleshores a trontollar tot l’esquema mental que teníem sobre la història de la nació catalana: passem en molt poc temps de tenir una història de derrotes a ser el bressol dels artífexs de grans gestes.

Però hi ha més encara...?

A hores d’ara comencem a intuir finalment la magnitud de tot el que va passar. Per a començar, els catalans de fa 5 ó 6 segles no van passar sobtadament de ser els millors navegants d’Occident a perdre totalment el control de les rutes marítimes, sinó que, ben al contrari, senzillament va passar allò que era el més lògic: va ser justament aquell domini tecnològic i militar català el que va propiciar que fos un català com en Colom qui travessés l’Atlàntic i fes la descoberta d’Amèrica.

És aleshores quan la lògica entra en joc, quan és natural pensar que, si va passar això amb la història de la descoberta d’Amèrica, potser va passar el mateix amb més coses. Lluny de la por d’aquells que diuen “Colom sí, però més ja seria massa...”, cal preguntar-se i investigar a fons per què passem de tenir un segle d’or literari a una presumpta decadència sobtada i inexplicada on gairebé no s’escriu en català? Per què hi ha tants personatges amb la mateixa aura de misteri que en Colom, amb indicis d’haver estat, ja no amagats, sinó adulterats fins a la transformació en una altra persona?

Recordem el principi de la navall d’Ockham, que diu que “davant de dues teories que competeixen per a explicar els mateixos fets, és més probable que sigui certa la més simple”. Què és més probable, doncs? Si Colom era català, i es reprodueix justament el mateix patró amb diversos personatges i fets dels segles XVI i XVII... és més probable que es tracti de misterioses coincidències, o que tot tingui la mateixa causa? Què va ser realment la presumpta “decadència”? En altres paraules, fins on arriba l’historicidi? I d’altra banda, com podem revertir-lo? Per a aconseguir això, la tasca dels investigadors és cabdal. No només per a trobar aquestes proves o indicis, no només es tracta d’això. Novament la seva importància rau en la força de l’exemple. Vegem per què.

L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen sempre amb una minoria transformadora, que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està sempre formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien mai els canvis però sí que ajuden a fer-los quallar. La tercera onada és la majoria, el gruix del poble, que només abraça un canvi quan ja és evident que no serà cap raresa d’una petita minoria sinó d’un grup considerable. D’aquesta manera, degut a què justament es tracta del gruix de la societat, fa que finalment succeeixi aquest canvi. Sempre queda un cert remanent que només assimila un canvi quan aquest ja s’ha produït i quan, de fet, el proper canvi ja s’ha iniciat.

Siguem conscients que nosaltres som la primera onada, els que farem que les coses passin. No oblidem mai, doncs, que els canvis de mentalitat no arrenquen mai de les majories, i que no s’assoleixen per consens, sinó per fets consumats, per propagació des de les minories, per mimetisme, perquè s’encomanen. Les majories simplement s’adapten a aquell canvi que ja s’està produint i que una minoria transformadora i arrossegadora havia començat. Fins i tot inicialment la majoria s’hi oposa i diu que els canvis que ja estan començant són “impossibles”. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”.

Si mirem enrere, aquest procés és justament el que ha succeït amb en Colom, i de la mateixa manera passarà amb tota la resta d’investigacions sobre la història catalana que vagin desenvolupant-se i obtenint resultats satisfactoris. Exactament de la mateixa manera com succeeix amb tots els canvis de paradigma, no estic descobrint res de nou. Els investigadors són la punta de llança, la força transformadora de la nostra història, que s’anirà propagant en diverses onades a la resta de la societat fins a esdevenir majoritària. Però no oblidem una cosa important: les puntes de llança són dures i penetrants. La suavitat i el consens no són pas característiques de la primera onada de cap canvi.

Per altra banda, tot aquest procés té el resultat que estem recuperant aquells referents positius, de caràcter guanyador, que premeditadament ens havien estat ocultats. I és a través d’aquests models, per mimetisme, que projectem fins al present les seves gestes i ens inunda la certesa que si ells van ser capaços de vèncer, nosaltres també ho som. Com a exemple, l’episodi que l’any 1415 va protagonitzar en Joan Fiveller, en aquell moment Segon Conseller i futur Conseller en Cap de Barcelona, i que el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, explica en el seu llibre “Joan Fiveller, model de caràcter”. El rei Ferran I d’Antequera va desafiar la ciutat de Barcelona negant-se a pagar l’impost sobre la carn o el peix anomenat vectigal. I Joan Fiveller, havent-se guanyat prèviament un prestigi i una credibilitat, i per tant amb la certesa que el poble tenia aleshores una confiança absoluta en els seus representants polítics, va enfrontar-se al rei Ferran liderant la protesta de la ciutat. Aquesta actitud valenta, i la certesa del rei que en Joan Fiveller veritablement tenia tot el poble al darrere, van fer que en Ferran I cedís i acabés pagant els impostos que la llei marcava. Tot un exemple del que eren els catalans guanyadors, i que cal recuperar de l’oblit.

En molts casos, però, aquesta recuperació té un altre efecte, i és que degut a que es tracta d’apropiacions perpetrades per Espanya, i no pas de simples ocultacions, la recuperació de referents per part dels catalans té la conseqüència immediata de la pèrdua de referents per part dels espanyols. Segons els indicis i proves coneguts actualment arran de nombroses investigacions, aquests tres pilars bàsics de la simbologia espanyola (“Colón, Cervantes y la bandera”) no serien més que apropiacions per part d’Espanya de referents nítidament catalans. Així, “Colón” va ser Joan Cristòfor Colom (de la família Colom, de Barcelona); “Cervantes” probablement va ser Joan Miquel Servent (de la família Servent, de Xixona); i la bandera espanyola, com ja és més que conegut, és una còpia de la mil·lenària bandera catalana, de l’any 1785 i per decret del rei Carles III.

Imaginem l’orfandat de referents i símbols que tindrà la nació espanyola sense l’autor del Quixot, un català de Xixona. I més encara tenint en compte que justament dóna nom a l’Instituto Cervantes, institució pública espanyola que té la com a missió “la promoció i l’ensenyament de la llengua espanyola i la difusió de la cultura espanyola” a tot el món. Imaginem també el curtcircuït mental d’una nació espanyola que celebra la seva Diada Nacional el dia 12 d’octubre, dia de la descoberta d’Amèrica per part d’en Colom, que ja és assumit com a català de Barcelona a tots els nivells, inclòs l’internacional. I finalment, imaginem l’impacte de l’escampament massiu de l’origen català de la bandera espanyola (com dèiem, de sobres conegut). És el que jo anomeno “l’Esfondrament de l’Espanyolíssima Trinitat”.

Sota aquestes noves condicions, mirem d’imaginar ara una escena que haurem vist alguna vegada per televisió com la celebració el dia 12 d’octubre de la Diada Nacional espanyola, amb una gegantina bandera espanyola, a la que anomenen “Plaza de Colón” de Madrid. Potser començarem a veure l’impacte que poden tenir les investigacions històriques i la propagació dels seus resultats, i començarem a creure en la capacitat d’influència que la història pot tenir en el nostre futur, un futur que comença a ser present i al qual ja hem de mirar directament als ulls.

Al mateix temps que la recuperació de personatges robats (com en Colom i en Servent), o oblidats (com en Fiveller i en Moragues) crea referents de vencedors i, per mimetisme, encomana moral de victòria en els catalans, la recuperació de com era i com funcionaven els Estats de la corona catalanoaragonesa és també essencial en la propagació d’un model d’Estat federal català que pot, perfectament, projectar-se cap al futur immediat i ser la base sobre la qual edificar aquest nou Estat de la Unió Europea.

Cal visualitzar aquest model d’Estat, perquè allò que no s’imagina no passa mai. Cal anar directament a les arrels i ser conscients que aquella estructura estatal no era cap casualitat, sinó que era la que millor s’adaptava a la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat, senzillament i evidentment, perquè va ser la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat la que va crear aquella estructura estatal i no només va crear l’estructura estatal, sinó que va modelar la mateixa llengua catalana, al llarg dels segles.

I donat que avui la cultura catalana encara perdura, i que mantenim encara la mateixa manera d’entendre el món, a aquesta identitat cal donar-li un cos, una entitat, simplement adaptant als nous temps allò que fa molts segles va sorgir de manera natural, que va funcionar molt bé, i que encara ara ens resulta tan còmode d’imaginar com a estructura per al futur Estat català. I és que aquesta estructura estatal va fer fortuna. A més d’extendre’s als territoris americans després de la descoberta d’en Colom, va inspirar sense anar més lluny, i entre d’altres, l’estructura federal dels Estats Units d’Amèrica.

Potser en part per aquesta mútua familiaritat entre maneres de pensar, i anant directament a les arrels més profundes de la cultura catalana, l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Bill Clinton, va dir textualment, a Barcelona i poques setmanes després dels atemptats de les Torres Bessones: “El futur serà o català o talibà”, contraposant així dues formes totalment diferents de pensament.

Si el futur del món ha de ser català, tenim una gran responsabilitat, ja que el nostre futur també ha de ser català. Que sigui catalana la nostra manera de pensar. Per a poder preservar-la, que sigui català també el nostre Estat.

Recuperem els models catalans guanyadors, per a tornar a guanyar. Que sigui català i guanyador, doncs, el nostre futur i el dels nostres fills.

Moltes gràcies.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Quim Gibert/ psicòleg.

Cap a finals de novembre de 1936, pocs mesos després de l'inici de la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys fou advertit d'un complot contra la seva persona. Tot apunta que l'home clau era Andreu Rebertés, precisament perquè ocupava el càrrec de comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat. També hi havia implicats Joan Casanovas, conseller en cap i president del parlament català, i destacats líders independentistes.

Rebertés va ser detingut i executat. I els dirigents crítics d'ERC, Casanovas i Gassol, i el secretari d'Estat Català, Joan Torres Picart, foren convidats a emprendre un exili imposat.

Des de l'inici del conflicte bèl·lic, la direcció d'ERC fou titllada de desvirtuar l'esperit fundacional del partit, de tipus democràtic i nacional català, i d'ajupir-se al xantatge anarcocomunista espanyol. A fi i efecte de posar-hi remei, una de les prioritats d'Estat Català i dels sectors d'ERC contraris a la CNT fou la de forçar la substitució, a la presidència de la Generalitat, de Lluís Companys per Joan Casanovas. I és que els acords del govern Companys amb els cenetistes eren contemplats pels conspiradors independentistes com un impediment per alliberar Catalunya del jou espanyol. De fet, l'anarcosindicalisme va aconseguir desmobilitzar la columna Pau Claris, promoguda per Estat Català, i la gestació de l'Exèrcit de Catalunya.

Segons l'historiador Francesc Poblet, Casanovas representava l'opció netament independentista: «Fou contrari al predomini tant del govern central de la República com del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, a causa de la pèrdua de poder de la Generalitat que això representava». I, per tant, amb Casanovas de president les possibilitats per fer de Catalunya un estat lliure ressorgien.

Amb una eventual independència de Catalunya, aquella conflagració hauria deixat de ser un afer intern entre «espanyols malavinguts». És a dir, la guerra civil es convertia en una guerra internacional. Una futura república catalana necessitava, però, el reconeixement de bona part dels altres estats. Això explica que amb l'objectiu de cercar aliats europeus, Josep Dencàs, des del seu exili a Itàlia, hagués mantingut converses amb la Santa Seu i institucions italianes. O que Ventura Gassol hagués fet unes gestions institucionals similars a França i Batista i Roca, a Anglaterra. Els resultats foren poc gratificants. Poblet també apunta que Casanovas fou acusat de negociar la neutralitat de Catalunya i de pretendre posar-la sota la protecció de França i Anglaterra: «De si es produïren i fins a on arribaren aquestes negociacions resta encara la incògnita.» I és que aquest complot contra Companys és, amb paraules de l'historiador Enric Ucelay-da Cal, «el tabú més important de la Guerra Civil a Catalunya. El tema fou silenciat de manera contundent a la premsa barcelonina».

No és la primera vegada ni serà la darrera que els catalans ens fem el propòsit d'alliberar-nos d'Espanya. Per més que d'aquest combat alguns en facin una caricatura, treballar per la sobirania d'un país és sempre un esforç d'allò més noble i coratjós. No oblidem que els petits avenços amb prou feines salten a la vista. I que, en canvi, un únic mal resultat tendeix a magnificar-se. En aquesta línia, Edmond H. Fischer, premi Nobel de Medicina de 1992, assenyala: «L'èxit és fill de mil errors.» I és que cal ser molt reiteratiu per tal que prengui la guspira.

Informa: EL PUNT i extret de www.radiocatalunya.ca

Editorial de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya publicat aquesta setmana d'octubre de 2007.

El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona presenta l’exposició “Juan Negrín (1892-1956). Barcelona, capital de la República” organitzada pel Ministeri de Cultura, a través de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. L’exposició es pot veure a la seu del Museu fins al 4 de novembre.

L’exposició és un bon exemple d’allò que, darrerament, alguns especialistes anomenen nacionalisme banal. És a dir, del nacionalisme subliminal amb què, aquells que es consideren no nacionalistes, cosmopolites o ciutadans del món, ens inunden quotidianament a través de mitjans de comunicació, càtedres universitàries i d’altres institucions culturals per tal de convertir-nos “sin que se note el cuidado” en partíceps inconscients del seu estat-nació.

En aquest cas, sembla que l’esquer amb què ens volen fer picar és el fet que, suposadament, Barcelona va ser la capital de la República, l’any 1937, durant la Guerra d’Espanya, gràcies a la generositat de Juan Negrín, president del govern espanyol en aquell moment. I, és clar, per als brillants representants del nostre Ajuntament, tant preocupats per convertir Barcelona en segona capital d’Espanya, en capital de l’arc mediterrani, en la principal ciutat del sud d’Europa o en vés a saber quina quimera provinciana (tot menys treballar per tenir l’honor de governar la capital d’un estat independent), aquesta suposada capitalitat sembla ser mèrit suficent per dedicar una exposició a un dels personatges de la història del segle XX espanyol que menys va entendre Catalunya i els catalans.

La FEHC (Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya) és una entitat que té com a un dels seus objectius fundacionals la difusió de la història del nostre país. Per tant, està a favor que es facin exposicions de tota mena que expliquin la història del nostre país. Fins i tot, quan es tracti de personatges que hi han tingut una relació desafortunada. Tenim la ferma convicció que hem de conèixer tots els aspectes de la nostra història perquè sense aquesta informació ens serà més difícil la feina de reconstrucció nacional.

Ens agradaria, però, que les exposicions de caire històric, sobretot les que es paguen amb diner públic, tinguessin un discurs més contrastat i que no caiguessin tan fàcilment en la candidesa més flagrant. Per poder tenir una visió crítica d’allò que se’ns explica, cal disposar de tots els elements –agradables i desagradables- i no passar de puntetes o, senzillament, ignorar aquells que ens ajuden a elaborar un judici més afinat dels fets o personatges que se’ns presenten. O no és just que els catalans coneguem quina era la visió que Juan Negrín tenia de Catalunya i del seu encaix en l’estat espanyol:

“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esa sorda y persistente campaña separatista y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional”, pàg. 339

“(...) arriba a advertir que abans d'acceptar una pau separada carregarà de bombes els avions republicans i destruirà Barcelona.”,pàg. 348

(Cites extretes del llibre d'Enric Vila: Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. L'esfera dels llibres. Barcelona, 2006)

És clar que la nostra opinió pot estar enterbolida per un nacionalisme indiscriminat i mal dissimulat. Segurament per evitar aquesta mena d’interferències, i com que el tema requeria una visió freda i allunyada de tota interpretació parcial, els responsables culturals de la ciutat de Barcelona han cregut més adient importar l’exposició dels ministeris de sud enllà on, com tothom sap, la gent és més culta, més noble i més neta, més cosmopolita i, sobretot, no pateix els inconvenients derivats d’una formació tergiversada per pernicioses influències nacionalistes.

Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

Article: PDF

Article publicat a la pàgina web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (http://www.ceec-cat.org/) l' 1 de setembre del 2007

En primer lloc vull agrair a l’equip del C.E.E.C. el fet d’oferir-me la possibilitat de col·laborar en el seu espai a la xarxa. Dit això, el motiu pel que he escrit aquest article, és la preocupació per la desvirtuació en l’ús del Castell de Montjuïc. El fet de detectar que no sóc l’únic que ho pensa, m’ha acabat de decidir.

Anem doncs, per passos. El Castell de Montjuïc té dos aspectes importants que el singularitzen. En primer lloc la seva notòria significació en la història del Principat i la seva capital. No ens hi estendrem, però convé tenir presents fets cabdals com la Batalla de Montjuïc (1641), el seu paper en els setges de Barcelona¹ ( amb el de 1713-1714 com a culminació), i la seva funció repressiva des de la instauració del règim borbònic fins ben entrat el franquisme. El segon element important és el seu valor arquitectònic. Ja que conjuntament amb el Castell de Sant Ferran de Figueres, és una de les poques fortificacions del període comprés entre els segles XVI i XVIII que tenim la sort de conservar.

Aquests dos elements, història i arquitectura, es combinen en el Museu Militar situat a l’interior del recinte. Un museu del qual se’n podrien millorar diversos elements, no obstant és el nostre museu militar. On rau doncs, la preocupació?

D’una banda tenim els revisionismes històrics, tan el franquista com el “progre”. El primer, malgrat el temps transcorregut, és responsable de l’oblit de la funció repressora per motius obvis. Encara és hora que hi hagi un espai dedicat als milers de persones que hi van patir presó (i mort)². El revisionisme “progre”, en canvi, pretén anatemitzar l’existència mateixa de l’estudi de la història militar. Desgraciadament, una part de la nostra societat encara no ha assumit que la Història la conformen tots els aspectes del passat, la guerra inclosa.

Això darrer, enllaça amb la segona de les amenaces, la desvirtuació en l’ús. Potser la darrera ubicació del “Bread & Butter”, n’ha estat l’exemple més clar, però no n’és el primer cas. El fet mateix que s’instal·lés un espai per la pràctica del tir amb arc al fossar, justament un dels llocs on s’afusellaven els presos (entre d’altres el President Lluís Companys), demostra una manca aberrant de sensibilitat i respecte. Però que calia esperar si els titulars, Estat o Ajuntament, no han procedit a emplaçar la simbologia franquista com a peces estrictament de museu, d’una banda, i per l’altra, deixar bona part del conjunt ( castell i museu) en un estat de manteniment mínim...

No fa gaire, sortia a la llum la iniciativa de convertir el Castell en un “centre per la pau”, que sembla que el govern municipal tirarà endavant (amb la complicitat de CiU, tot sigui dit)³. Cal encara, explicar que tenir espais dedicats a la història militar no ens converteix en bel·licistes, etc.? Sembla que sí. No assolirem una plena maduresa nacional fins que, entre d'altres coses, no assumim la nostra història desacomplexadament. Esperem que pel camí no hi perdem gaire.

En definitiva, l'autor d'aquestes línies creu que el Castell de Montjuïc, i el museu que acull, han d'ésser (amb una acurada restauració i modernització⁴) els referents catalans d'història militar de cara al segle XXI, conjuntament amb els seus equivalents europeus.

Pol Molas i Canyís

La nació catalana torna a patir les conseqüències de no tenir un estat propi que vetlli pels seus interessos. En aquest cas li toca el rebre a la Catalunya Nord, on l'estat francès preten perpetuar la mentida, la manipulació i la falsificació històrica sobre la catalanitat de les comarques septentrionals, car des de l'annexió el 1659 l'assimilacionisme francès ha intentat esborrar del cervell dels nord-catalans la seva nacionalitat i la seva història, tot reduint la nostra llengua a un simple patuès de gitanos, abolint les institucions pròpies, reprimint a sang i fetge qualsevol tipus de resistència i imposant unes fronteres artificials, entre molts d'altres greuges.

Enguany, l'ocupació francesa es vol reforçar i segellar a nivell internacional, i han proposat incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, marquès de Vauban.

Vauban, com molt bé explica Joan Soler i Amigó en l'Epíleg de la seva novel·la històrica Rebels a Tramuntana, (...) va ser un dels grans enginyers militars d'Europa, i un innovador en tècniques defensives.

Va perfeccionar l'ús de les armes de foc, adaptant-les a les necessitats de la guerra moderna. Vauban va introduir una millora tecnològica a la baioneta, inventada i fabricada a Baiona des de feia uns trenta anys, per a la lluita cos a cos: va donar-li la coneguda i usual forma colzada, que permet ajustar-la millor a l'extrem del canó, més consistent per enfonsar-se al ventre de l'enemic, sense desencaixar-se.

Però sobretot, el marquès de Vauban, que havia dirigit diversos setges, artiller avar de la sang dels seus soldats a la guerra de Flandes, va destacar com a enginyer constructor de les més modernes fortificacions i com a restaurador dels castells i les fortaleses existents, adaptant-los al progrés de l'artilleria.


(...) Una frontera com la imposada pel Tractat del Pirineus no sols es defensa disposant d'un poderós exèrcit per a la guerra sinó duent a terme grans obres públiques per fer-la incommovible. Aquesta era l'autèntica estratègia: la pau fortificada, i no la guerra, ara vull ara no vull, a mercè dels antulls del rei d'Espanya. Lluís XIV va nomenar Sieur Sébastien Le Preste, marquès de Vauban, enginyer militar i mariscal de l'exèrcit francès, comissari general de fortificacions i encarregat de la defensa de les fronteres. (Aquest nomenament clau, permet entendre la història de Catalunya contra l'imperialisme francès)

(...) Consolidar la frontera amb Espanya, aquest era l'objectiu; França la ignoraria quan li vingués de grat, la traspassaria per envair el Principat quan políticament li fos avinent, però la defensaria contra qualsevol intent dels hispànics de recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya i estendre's Pirineus enllà. No hi ha fronteres per a qui les imposa, només per a qui han estat imposades.

(...) A Catalunya, Vauban va edificar una massissa ciutadella al pla sobre la Cabanassa, a l'alta Cerdanya, dalt d'un lloc prominent -aquell projecte que feia anys que preparava-, i va anomenar-la Mont Louis, en honor del rei Lluís XIV, un bastió amb vastos panys de muralla d'ample basament, voltat d'un gran fossat i de planta estrellada, que la feia pràcticament inexpugnable. Va refer les muralles de Prats de Molló, esvorancades pels atacs contundents dels angelets de la terra, i el fort altiu que domina la vila, englobant dins les seves construccions l'antiga torre de la Guàrdia, per controlar el pas del Tec.

A Vilafranca de Conflent, Vauban va bastir una nova ciutadella, prou castigada l'anterior pels bombardeigs escadussers de la revolta. Va definir una planta pentagonal, va rodejar-la d'un fossat, amb un baluard a cada angle: els del Rei i de la Reina, enquadrant la porta que s'anomena porta d'Espanya, el del Delfí, protegint la porta de França; i el de la Carnisseria, defensant el pont de Sant Pere sobre la Tet.

Però no li va bastar amb la ciutadella: pretenia certificar visiblement, no sols de paraula sinó d'obra, davant la població i la història, que Vilafranca mai més no seria conquerida ni afranquida, ni per una conspiració de dins ni per un atac exterior, per formidable que fos. (...)

En l'escarpat roquissar del serrat hi va dreçar un fort aterrassat, inexpugnable, per dominar la vila i controlar la vall de la Tet; i en el fort, una presó d'on la fuga era impossible: "Merde à Vauban!", s'ha dit que els presos renegaven... L'altra obra que va emprendre tenia com a finalitat obstruir i ocultar la boca de la cova Bastera, limitant-ne l'entrada a través d'una estreta portella, i equipar-la com a casamata, per reforçar el sistema de defensa de la ciutadella.

L'obra de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar. Les nostres comarques del nord cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors(1659), la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a la infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Cal recordar sense complexos el passat i exigir la veritat; per dignitat nacional hem de saber identificar els nostres botxins, i com totes les nacions lliures del món, denunciar i rebutjar qualsevol iniciativa de commemoració i/o reconeixement d'aquells que van ser enemics del país. En aquest cas (l'any Vauban), no és res més que una manibra político-cultural de l'estat francès que respon a la crisi d'identitat nacional que arrossega els darrers anys el nostre país veí; i per tant, des de Catalunya Acció i des d'aquesta secció del Nord (Gaseta Digital), diem no a la falsificació històrica, i cridem ben alt, NO a Vauban a la UNESCO!

Pàgines web relacionades i d'interès:
http://www.federacio.cat/
http://www.catnord.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Ídol de Catalunya. Terror de França.

Així era recordat Georg von Hessen-Darmstadt, conegut popularment com el Príncep Jordi. Heroi i protector dels catalans durant la Guerra dels 9 anys (1688-1697) i element clau i fonamental per entendre el decantament austriacista català en la Guerra de Successió Hispànica (1700-1714/1715). Aquest personatge històric és un altre exemple d'acomplexament i/o segrest que la historiografia oficial ens brinda amb el seu silenci i oblit sobre referents heroics i d'autoestima presents en la història nacional de Catalunya.

Senyor i militar alemany al servei de l'Imperi (Àustria), neix el 25 d'abril de 1669 a Darmstadt (Alemanya) amb el títol de Príncep del Landgraviat de Hessen-Darmstadt. De jove ja prometia qualitats militars per a la guerra. Va ser durant la guerra dels 9 Anys contra França (1688-1697) -on lluità en les campanyes d’Alemanya i d’Irlanda- i quan hagué de dirigir-se a Hongria per aturar l’alçament turc el 1693, on va conèixer un estranger que lluitava pels exèrcits imperials: Joan Baptista Basset i Ramos, valencià austriacista i futur general maulet. L'amistat que van engendrar a les planes d'Hongria enmig dels combats amb els turcs canvià la vida del nostre príncep car entrava per no sortir-ne mai més en la història del nostre país.

Aquesta guerra comportà per als catalans unes grans penalitats per la presència en el territori de dos exèrcits, l'espanyol i el francès, que van portar a una situació d’ocupació insostenible. El 1695 es formen les milícies irregulars de voluntaris de Miquelets que ataquen als francesos comandats pel duc de Vendôme, ja que les conxorxes pro-borbones a la cort de Madrid propiciaven la invasió de Catalunya, en concret Barcelona, per ser utilitzada com a moneda de canvi pel rei de França en les negociacions sobre la successió a la Corona Hispànica. En aquest context perceptible de clara desgana defensiva dels espanyols que passen d’enfrontar-se als francesos arriben i desembarquen l'abril de 1695 5.000 soldats de països contraris a Lluís XIV (rei de França) sota el comandament del Príncep Jordi. Els abusos i les vexacions de les tropes franceses indignen els catalans que veuen com les tropes hispàniques retrocedeixen i no els defensen, i a sobre han d'aguantar que el Virrei ordeni la no resistència del territori.

El príncep Jordi en canvi, lluità contra els francesos que ocupaven Catalunya i organitzà eficaçment les forces catalanes. Durant aquest període tingué sota les seves ordres els futurs dirigents vigatans: Josep Moragues i Mas, Francesc Macià i Ambert (el bac de Roda), Jaume Puig de Perafita i Ramon Sala. Davant la passivitat de l'exèrcit espanyol, el retrocés és inevitable i els porta fins a Barcelona, que és assetjada. El príncep de Darmstadt donà suport a la decisió dels estaments, els consellers i els diputats de Catalunya, de resistir. Però el lloctinent, el Conde de Coraza, seguint les ordres del Ministeri castellà de Madrid, rendí i entregà la ciutat als francesos.

Recuperada Barcelona per la pau de Rijswijk (1697), i davant la pressió popular, el Príncep Jordi fou nomenat (1698) Lloctinent (Virrei) de Catalunya.

“No hi ha ningú
que sigui tan estimat pels catalans
com el Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt.
El que no arribin a fer per Ell,
no ho faran mai per cap Rei”

Després de tres anys de virregnat, on el candidat francès a la Corona Hispànica el Duc d'Anjou ara Felip V de Castella i IV d'Aragó s'ha imposat inicialment a l'Arxiduc Carles d'Àustria, decreta l’expulsió, per austriacista, de Jordi de Darmstadt el 1701, fet que commociona als catalans.

L'equilibri europeu s'havia desfet amb l'entronització del Borbó a Espanya, fet que provocà la declaració de guerra de les potències aliades Àustria, Anglaterra i Països Baixos entre d'altres contra la casa dels Borbons (França i Espanya); com no podia ser d'una altra manera, el príncep Darmstadt es posarà al servei de l'Arxiduc Carles, que el nomenà, a Lisboa, Vicari General de la Corona d’Aragó. El Príncep Jordi fou el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. Organitzà els vigatans i preparà un alçament contra Felip V. El maig de 1704 intentà d’apoderar-se de Barcelona, però la conspiració fou descoberta per les autoritats borbòniques.

El 1705 conquerí Gibraltar, que defensà com a Governador. Aquesta conquesta serà l'origen del domini anglès del penyal, consolidat amb el Tractat d'Utrech (1713) i de l'origen de l'actual Catalan Bay, petit municipi de Gibraltar on el nom de «Catalan» es deu al batalló de 350 catalans que van participar a l'expedició anglo-holandesa que va conquerir el penyal, el 1705, durant la guerra de Successió. Va ser a la badia dels Catalans on va desembarcar aquest batalló i es van quedar per defensar la plaça.

Embarcà novament el 1705 en l’estol aliat comandat per l’anglès Lord Peterborough, disposat a alliberar finalment Catalunya del jou francès; desembarcades les tropes a la desembocadura del Besòs, forçà Lord Peterborough a atacar el castell de Montjuïc (14 de setembre), doncs l’anglès volia abandonar Catalunya. El Príncep Jordi morí en la batalla, però Barcelona, finalment, fou alliberada del tirànic lloctinent (Virrei) Velasco i poc després, tota Catalunya s’alçà contra Felip V. El 22 d’octubre entra a Barcelona l’arxiduc que ho fa de forma solemne el 7 de novembre de 1705 on es compromet a respectar les lleis del país.

<<...el 17 de setembre de 1705, a les vuit del vespre, en un sumptuós carro funerari, enmig d´ una impresionant processó amb milers d´atxes, fou portat al convent dels Josepets de Gràcia el cos del Príncep Jordi, a l´església del qual, i en una capella lateral tocant a l´altar major, fou enterrat. Abans havia estat exposat tres dies a l´església de Sarrià. Amb ell s´enterrava la nostra llibertat...>> (extret del discurs d'Enric Garriga i Trullols, president de l'IPECC en l'acte d'HOMENATGE AL PRINCEP JORDI DE HESSEN DARMSTADT a l'Església dels Josepets de Gràcia. Barcelona, 17 de setembre de 2005)

El príncep Jordi ens demostra que amb un bon lideratge, un lideratge fidel al país, un lideratge valent i desacomplexat, podem unir les nostres forces i les nostres aportacions, d'una manera coordinada, operativa i efectiva, per dirigir el rumb d'aquest i nostre país cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència.

"Visqué el Príncep per la Glòria de Catalunya, en la defensa de la seva Capital, expugnada de francesos. I per redimir-la, captiva dels mateixos, havia de morir, en la llei del fidel amic.
Morí en la captura de Montjuïc. Amb ella sortí lliure Catalunya, de la dura opressió i del tirànic jou de França.
El nostre Sereníssim Jordi, com Pare de la Pàtria, li procurà a Catalunya, la més sobirana Joia.
Defensà el Príncep Barcelona, assetjada de francesos. Qui mort com a noble, mai cau rendit.
Aquí viu a qui la fama eternitza. Aquest es l'epitafi."

Francesc Guasch, Barcelona, 1706

*nota: per saber-ne més, J. ALBAREDA, La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre, Editorial Empúries, 2000, Barcelona.

Pàgines web relacionades i d'interès:
www.geocities.com/georgvonhessendarmstadt
www.webpersonal.net/moria/1700_1705.htm
http://www.ictisp.com/~on406258/memoria/05/princepjordi.htm

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Dimarts 7 de novembre als antics Comtats de Rosselló i Cerdanya, territoris avui coneguts com a Catalunya Nord, se celebra llur diada nacional. Commemoren les llibertats, institucions i privilegis perduts amb el fatídic i de trista memòria Tractat dels Pirineus de 1659, on les monarquies espanyoles i franceses van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació francesa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà.

Catalunya pagà les conseqüències de les rivalitats entre les dues monarquies. No es van tenir en compte en cap moment els interessos de la població catalana. Ambdues corts tenien un menyspreu tan gran per als catalans que no donaren informació oficial de la signatura del tractat a les autoritats de Barcelona fins passats tres mesos de l'acord.

La primera paradoxa és que el tros de terra catalana annexionat a França el 1659 era probablement la part més antifrancesa de la pàtria; els exèrcits francesos eren, amb la pesta, un dels flagells més temuts i alhora més odiats per tothom; el fet de ser Perpinyà el baluard septentrional de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa donava una dimensió bèl·lica a aquest patriotisme, com a qualsevol marca; la terra era «fidelíssima».

La resistència al nou ordre francès la protagonitzaren els Angelets de la terra, patriotes que provocaren l'esclat d'una revolta al Vallespir els anys 1663-1671 i al Conflent a partir de 1670, i que s'allargà en el temps amb accions esporàdiques i disperses durant gairebé tres anys, fou una revolta excepcional tant per la durada, com pels nivells d'organització i el grau de suport que la població va donar als revoltats. La revolta no va ser tan sols un rebuig al nou impost de la sal, dit la gabella, tal com diu la historiografia "oficial", sinó que al darrere s'hi amagava un component de revolta política, de caràcter nacional contra el nou ordre francès. Arguments que es reforcen amb les conspiracions de Vilafranca de Conflent i Perpinyà (març i maig de 1674), on representants de la noblesa i notables d'aquestes viles es posaren en contacte amb l'altra banda dels Pirineus per tal d'expulsar l'invasor "gavatx". La recent incorporació a una nova entitat política i la imposició d'una frontera poc viscuda com a real pels habitants d'una i altra banda, comportà pels nord-catalans durant molts anys una "ratlla imaginària" antinatural i estranya que dividia la terra d'una mateixa nació. La història permet d'entendre la pugna multisecular que hi ha hagut en aquesta terra entre la força abassegadora de l'assimilacionisme francès i una pregona, quasi irreductible, catalanitat.

El Tractat dels Pirineus és un dels ultratges més grans que ha sofert la nació catalana al llarg dels segles. Catalunya va ser dividida sense l´aprovació de les autoritats nacionals, es a dir, pròpies. És un tractat il.legal. Però, qui reclamarà els drets històrics de Catalunya? La historiografia "oficial" d'aquest país ha enterrat sota terra aquest capítol de la nostra història nacional, premeditadament o per acomplexament, se m'en refot, la qüestió és esborrar del mapa tot signe de caràcter i de rebel·lió, que caracteritza la nostra personalitat com a poble que defensa la integritat del seu territori i la seva persistència nacional.

El projecte polític de Catalunya Acció representa i reivindica aquests signes d'identitat, propis de la personalitat dels catalans i catalanes, i que són fortament reprimits pels nostres enemics i botiflers. Caràcter i rebel·lia, exemples d'idiosincràsia de la societat catalana i per tant nord-catalana del segle XVII, creient immutable de la llibertat i la justícia, valors que els nostres botxins -tan francesos com espanyols- volen eliminar i extirpar-nos però que són la nostra raó de ser dins del concert de nacions del món.

El caràcter i la rebel·lia que han demostrat els nord-catalans durant segles i generacions, des dels Angelets de la terra fins als nostres contemporanis, han permès immortalitzar la catalanitat d'una terra segrestada per França, però mai oblidada malgrat el silenci de la historiografia "oficial" i d'una classe política catalana incapaç d'exigir tan sols l'oficialització de la llengua pròpia dels nord-catalans o de la connexió per TGV entre Barcelona i Perpinyà.

Catalunya Acció per tant, i coincidint amb la diada nacional de la Catalunya Nord, reclama i exigeix l'abolició i la revisió del Tractat dels Pirineus, entenent doncs, l'evacuació de tot allò francès que romangui a Catalunya Nord i la conseqüent reunificació del nostre país constituït en un Estat de ple dret cap als voltants del 2014. Sense el Rosselló, no hi ha nació!

*nota: per saber-ne més, Del patriotisme al catalanisme, article de M. FERRER El Rosselló i la monarquia francesa (1659-1721): guerres, resistències, identitats. pàg. 263-288, Eumo Editorial Universitat de Vic, 2001, Vic.
J. SOLER I AMIGÓ, Rebels a Tramuntana, Columna Edicions, Col·lecció clàssica, 2003, Barcelona. III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)